saragatona

fer volar coloms

2012-02-29T02:25:00.001+01:00

De tant en tant em trobo amb excompanys de feina -i altres coneguts i amics- que em pregunten com em va la vida. A vegades la pregunta porta implícita -o l'expliciten- una concreció: què fas amb el teu temps ara que te l'organitzes sense els horaris obligatoris que tenies? La veritat és que el meu temps -cadascú té el seu- continua sent escàs i no em permet fer tot allò que m'havia imaginat vagament que faria, però no em queixo. En realitat podria respondre que el que faig és continuar vivint, com tothom, però aquesta resposta podria considerar-se decebedora per massa genèrica perquè se suposa que els qui hem deixat la feina que hem fet durant anys cal que trobem alternatives que continuïn tenint un horari més o menys fix amb algun tipus -o no-de productivitat.

La veritat és que aquest “ara què fas?” que espera una resposta concreta em fa buscar solucions que es puguin considerar satisfactòries encara que semblin una mica excèntriques. Per exemple, podria respondre que una part del dia a dedico a la màgia. Hi hauria qui diria que es tracta d'una activitat estranya i de poques sortides, però com a mínim seria un motiu de conversa i la seguretat que faig allò que sempre havia volgut i mai no he aconseguit.

I per què no dedicar-se a la màgia? Dit i fet. Com podria començar? Evidentment, les meus pretensions en el pla terrenal no serien fer desaparèixer elefants, i encara menys vaixells que fan creuers per la Mediterrània. Les meus aspiracions serien, inicialment, més modestes, per exemple, fer aparèixer un ram de flors de la temporada a qui em preguntés què faig ara.

La cosa no és fàcil si és vol fer bé, cal un aprenentatge. A Barcelona, un dels llocs per començar és El Rey de la Magia, botiga centenària del carrer Princesa. Me n'hi vaig. És una botiga petita que té aparadors amb objectes diversos sobre el tema i una porta opaca que amaga l'interior. Entro. Hi ha tres persones. Una parella ha comprat algun giny que no pot pagar amb Visa perquè només s'admet la targeta a partir dels 20 euros. Se'n van a treure diners en efectiu. Un noi demana una vareta màgica de determinades característiques que no recordo. No la tenen si no s'adquireixen els jocs reunits de la casa, però el noi, que deu ser client habitual, creu que és possible que l'hagi comprat la seua companya -ostres, una parella de mags!-. Arriba la parella que havia sortit amb l'efectiu i paga el producte. Ens quedem sols la dependenta i jo. És simpatíca, i quan li dic que només vull mirar, em regala una entrada per anar a un espectacle de màgia La nostra conversa s'interromp quan arriba una senyora que vol una gallina. La dependenta li mostra dues gallines ertes i groguíssimes, sense plomes. La senyora sembla decidida, però diu que no la voldria amb sang al coll. Sembla que les gallines es venen així i que no és gaire fàcil fer desaparèixer la sang, ni tan sols recorrent als sistemes tradicioonals. Trio aquest moment per fer-me fonedís perquè encara no tinc prou confiança per entrar en la conversa. Me'n vaig pensant que no em disgustaria quedar-me de dependent a temps parcial i amb sou mínim en aquesta botiga, però no dic res perquè no vull fer competència deslleial.

L'endemà continuo la meua peregrinació per la màgia i em presento al museu -i teatre- El Rei de la Màgia al carrer Jonqueres. A la taquilla de l'entrada no hi ha ningú i traspasso la porta que em porta a la sala on hi ha el bar. Em rep una de les tres persones de la barra i m'explica que la visita és, de moment, gratuïta. Entro al museu on no hi ha ni es presentarà durant el meu recorregut cap altre curiós. Vaig passant revista a la història de la màgia a través dels objectes -una certa monotonia per al profà- que en el passat van fer triomfar diversos mags. Les inscripcions que es refereixen als objectes no especifiquen els trucs, però imagino les il·lusions, les sales plenes, els aplaudiments, les idees noves que sorgien després de cada actuació. La visita és un pèl inquietant perquè, a part de la meua solitud itinerant, un bon nombre de figures que representen els mags segueixen el meu recorregut sense treure'm els ulls de sobre. Quin gran misteri la història de la màgia en aquest país!En sortir una altra vegada a la sala del bar, els tres homes continuen la seua conversa a la barra. M'hagués agradat fer una visita a la petita botiga de l'entrada, potser per comprar algun llibre, però no m'he atrevit a interrompre'ls. Vés a saber quin encanteri m'haurien fet.

En sortir al carrer m'adono que de la manera que sigui han detectat que fins ara m'he dedicat a la llengua i m'han preparat un truc innocent: m'han canviat una A per una E. M'és impossible refer la paraula original des de l'altra banda del vidre.

A casa repasso els fulls que he agafat i veig que fan cursets de màgia que duren sis sessions per 190 euros. No em sembla desmesurat el preu, però jo només voldria saber com puc treure'm unes flors de la màniga ara que s'acosta la primavera per sorprendre companys, companyes, amics i amigues. No sé si m'atreviré a demanar aquesta única classe i a decidir, més endavant, si continuo fins a ser capaç d'aconseguir, per exemple, el mestratge que em permeti que Grècia se'n surti de l'atzucac dels bancs alemanys.

ball d'hivern en un crepuscle de gairebé primavera

2012-02-28T01:46:00.000+01:00

Depois aperta-me la mao
E vira os olhos a mim...
F. Pessoa

En aquell moment del dia de llum indeterminada -entre blau i grisosa- hi ha un temps en què tot sembla esvair-se per tornar a aparèixer, o desaparèixer. Tot es confon. És un moment de trànsit, de quietud, de recança, de res, de ningú... de tothom. Després els ulls s'acostumen a la nit i el temps continua.

efectivitat i col·laboració entre la policia espanyola i alemanya

2012-02-27T01:17:00.000+01:00

Ahir, després de celebrar la meua primavera avançada, vaig anar recorrent diversos llocs d'internet: alguns blocs, alguns webs on tenen llibres que no s'haurien de baixar, edicions digitals de la premsa, etc. En un moment determinat, em va aparèixer una finestra inesperada ocupant tota la pantalla de l'ordinador. Com que el contingut no m'interessava, vaig mirar de tancar-la, però no ho vaig poder fer mitjançant cap sistema, ni tan sols reiniciant l'ordinador.

Aparentment es tractava d'un comunicat de la Policia Nacional que m'advertia que m'havia bloquejat el sistema operatiu -en realitat el sistema operatiu continuava funcionant per sota de la finestra- perquè JO, posseïdor de l'IP: 61xxxxxxxx, havia infringit la legislació alemanya. No m'especificaven ben bé la infracció ni els articles de cap llei, però em comminaven a pagar una multa de 100 euros mitjançant un cupó Ukash. Em donaven un termini de 24 hores i m'advertien -lletra vermella- que en cas de no pagar m'esborrarien totes les dades de l'ordinador (al final copio el text).

La nota no m'advertia de cap tipus de multa ni d'altres actuacions en cas de reincidència: 200 euros? Possible pena de presó?

Després de confirmar mentalment que el poder alemany s'estén a tots els racons de la nostra vida i que els estafadors deuen imaginar que el seu esment accelerarà el pagament, vaig intentar imaginar com podria eliminar l'amenaça. Vaig connectar-me a internet des de l'iPod i vaig buscar altres casos d'extorsionats com jo. La informació era abundant i les solucions diverses, però totes, per a un ignorant informàtic com jo, eren excessivament complicades. Ja em veia portant l'ordinador a la botiga per tal que l'expert em restituís la tranquil·litat. No sé si hi ha algú que paga els extorsionadors anònims, però estic segur que alguns infectats pel virus fan alguna despesa a les clíniques informàtiques.

En el meu cas, després de donar-li voltes a l'assumpte, vaig decidir recórrer a l'únic sistema que em va semblar a l'abast dels meus desconeixements. Vaig apagar l'ordinador i el vaig reiniciar en “mode segur”, després li vaig dir que me'l restaurés, és a dir, que me'l deixés com el tenia el dia abans, com si la finestra fos només el resultat d'un malson i fos possible despertar del somni advers. No sé si ara tinc el virus esborrat o dormint, però de moment estic escrivint des de l'ordinador de sempre, vell i excessivament carregat, encara XP..

De tot plegat, la conclusió més clara és que he de guardar els arxius que m'interessen en lloc segur. Quina mandra! La segona és que en català no tenim normalitzats ni els virus. La tercera és que no m'estranyaria que algun dia la policia espanyola, alemanya, catalana, nord-americana... m'esborrés tot el material de l'ordinador, simplement com a mesura preventiva. Em consola imaginar -la imaginació no té fronteres- que, de moment, si es comprovés la meua innocència, em demanarien disculpes. És clar que, ben pensat, qui és innocent?

Que em pregunti que ha fet la policia espanyola, alemanya i els del cupó per localitzar els terroristes, és una qüestió secundària.

----------------------------------------------------------------
Atención!!! Ha sido detectada actividad ilegal! Su sistema operativo ha sido bloqueado debido a una infracción de la legislación alemana! Han sido detectadas las siguientes infracciones: "Su dirección IP ha sido registrada en las webs ilegales con contenido pornográfico orientadas a la difusión de la pornografía infantil, zoofilia e imágenes de violencia contra menores! [...] Además, desde su ordenador se realiza un envío ilegal (SPAM) de orientación pro terrorista."

El presente bloqueo ha sido realizado para prevenir la posibilidad de difusión de dichos materiales desde su ordenador en internet.

Para desbloquear su ordenador, usted ha de pagar una multa de 100 euros! La multa ha de ser pagada antes de 24 hrs desde el momento del bloqueo de su ordenador! En caso de impago, todos los datos de su ordenador serán eliminados!

poema de la primavera a l'hivern

2012-02-26T01:51:00.000+01:00

L'augment de la temperatura -i els dies que s'allarguen- ha propiciat una il·lusió de primavera que el dissabte, amb les terrasses plenes i miratges en màniga curta, augmenta. A la plaça de la Catedral han tornat les sardanes -m'he tornat a perdre Garreta- i han sortit de la hibernació els vells irreductibles; el cantant d'òpera ha tingut temps de refer la seua veu i ha recollit els aplaudiments de principi de temporada; al carrer de la Pietat, un violinista -una parella i un passavolant de públic- interpretava Vivaldi. Qualsevol podria creure que demà mateix zigzaguejaran un cop més les orenetes.

L'iPod m'indica que a Calcuta, la ciutat on va nàixer Tagore, demà tindran una màxima de 34 i una mínima de 18 (Barcelona: 20 i 11). Continuo amb Tagore, amb El jardiner. La seua poesia em sembla d'una vitalitat i d'un optimisme que cada cop em resulta més difícil de trobar en alguns poetes nous -i alguns antics- aclaparats per tragèdies personals reals o inventades, en força casos reiterades fins a l'infinit, com si pensessin que ens pot costar d'entendre el seu estat d'ànim, sentit o literari.

Tagore, Rabindranath, va publicar El jardiner l'any 1913, però és possible que alguns poemes els escrivís l'any anterior. Dic això pensant en els versos (?) que clouen el recull, que no em semblen els més significatius del conjunt, però que trobo adients per acabar el post (tradueix Maria de Quadras):

Qui sou vós, lector, llegint els meus poemes cent anys més tard?
No puc enviar-vos ni una sola flor d'aquest tresor de primavera, ni una sola guspira d'or dels núvols llunyans.
Obriu les portes i mireu a fora.
Colliu en el vostre jardí florit perfumades recordances de les flors que vivien cent anys abans.
I tant de bo pugueu sentir en l'alegria del vostre cor l'alegria viva que cantava en un matí de primavera, enviant la seva veu joiosa a través de cent anys.

Jo, avui, he tancat el llibre i he estat un lector fidel i disciplinat.

poema del capvespre

2012-02-25T01:55:00.001+01:00

Com que és dissabte i tothom va a la seua, em plau copiar un text de Rabindranath Tagore. Sense adonar-me'n, sense cap voluntat explícita, he llegit aquest dies dos poetes de Nobel que imagino poc llegits, no per qüestions de gustos, sinó, simplement, de modes i d'oportunitat. Potser, però, encara es llegeixen i els tenen en compte els nous poetes; no ho sé. Tagore el llegeixo en un llibret de l'Editorial Selecta on hi ha El jardiner i Ocells perduts. La meua edició -n'estic enamorat- és de l'any 1952 i la traductora és Maria de Quadras; l'altra traductora que consulto -com és que les dones són les principals introductores de Tagore a la península?- és la de Zenobia Camprubí, esposa de Juan Ramón Jiménez.

Poeta, s'acosta el capvespre; el teu cabell blanqueja.
No sents, en els teus ensomnis solitaris el missatge del més enllà?

És el capvespre, diu el poeta, i escolto: qui sap si em crida algú del poble, per tard que sigui?

Vetllo: dos enamorats es busquen. Els guiarà el seu cor? Es trobaran i els seus ulls impacients demanara una harmonia d'amor que trenqui el silenci i parli per ells.

Qui teixiria les seues cançons apassionades si jo seia en el marge de la vida per a contemplar la mort i el més enllà.

La prematura estrella del capvespre desapareix.

El flamejar de la pira funerària mor lentament en la riba silenciosa.

Gemega el cor de xacals en el pati de la casa abandonada, a la llum de la pàl·lida lluna.

Si algun caminant, deixant la seua llar, arriba aquí per a contemplar la nit i escoltar , amb la testa inclinada, el murmuri de la foscor, qui mormolarà els secrets de la vida a la seua orella, si jo, cloent les portes, provo d'alliberar-me dels meus lligams mortals?

No hi fa res que el meu cabell es torni blanc.

Jo sóc tan jove i tan vell com el més jove i el més vell del poble.

Alguns tenen somriures dolços i senzills i altres un amagat flamejar en els ulls.

Alguns tenen llàgrimes que brillen a la llum del dia i altres llàgrimes amagades en la foscor.

Tots em necessiten i no tinc temps per a pensar en el després.

Tinc l'edat de cadascú: què hi fa si el meu cabell es torna blanc?

P.

2012-02-24T18:17:00.000+01:00

Aquesta tarda, cap a les cinc, han enterrat a P., pare del meu amic J. i de la D., una mica més jove, i veí d'infantesa i adolescència. De visita obligada i plaent cada vegada que, més endavant, passava alguns dies a casa la mare. Conversador escèptic, a la botiga ja fa temps tancada o a l'ombra de la morera de davant de l'aparador, dels temps i del temps, que el va endolcir i que finalment l'ha vençut i l'ha fet callar. El sobreviu la dona, la P., que potser no notarà l'absència del marit perquè el temps -sempre el temps- juga amb la seua vella memòria.

No sé en quin cel deu haver anat en P., però li desitjo que trobi un clima temperat i hi hagi una antiga morera de fulles amples on pugui protegir-se del sol en tardes d'estiu i pugui seure a la cadira a la porta de casa en les nits en què el ponent suau o el ventijol del mar faci més agradable la conversa amb els amics de sempre i amb els nous.

malgrat la boira

2012-02-24T03:09:00.000+01:00

Aquesta tarda he escrit sobre política i economia, sobre la global, la dissortada Grècia inclosa, i sobre la que conec més de prop. El resultat ha estat insatisfactori, com tantes altres vegades, però malgrat tot pensava compartir-lo aquesta nit.

Més tard he vist Doctor Givago -agraeixo als múltiples canals de televisió que la tria hagi estat fàcil- i he pensat que no tenia cap interès a pujar el text de feia unes hores, però tot i el descontentament, encara no estava decidit a eliminat l'escrit. He fet temps buscant poemes de Pasternak, intentant relativitzar la immediatesa i la foscor del present imperfecte i del futur limitat. N'he triat un i n'he fet una traducció insatisfactòria -com puc, a més, captar els matisos i els ritmes que sovint són l'ànima dels versos?

Quan ja tenia la traducció feta -ara fa una estona- se n'ha anat la llum, a penes els segons suficients per perdre -oh temps del paper i del llapis!- tot el que havia escrit. Ho he entès com un presagi que suggeria el silenci, però a vegades sóc tossut i he tornat a agafar el poema i a refer-ne la traducció, tan limitada com l'anterior. En copio els darrers versos. Potser en un altre moment recuperaré les paraules de la tarda.

...
Hem de sumir-nos en l'anonimat
i ocultar-hi les nostres passes
igual com el paisatge s'amaga
en una boira espessa.

D'altres seguiran les petjades, recents,
recorreran el teu camí pam a pam,
però tu no has de distingir
la derrota de la victòria;
no has de renunciar ni a un bri de tu mateix.

Tu has de viure.
Només viure
fins al final.

casos per a la història

2012-02-23T02:46:00.003+01:00

No sé què em passa amb els acudits de Ventura&Coromina, però sempre els trobo una mica endarrerits i sovint poc reeixits. És clar que ha de ser difícil triar un tema -només un- de màxima actualitat i trobar-li un element d'humor crític. I és molt fàcil que jo, centrat en el peix de la imatge d'avui, m'hagi atrevit des de la meua ignorància a afegir un petit detall gràfic que, per cert, encara podria multiplicar.

Un altre assumpte menor que avui m'ha cridat l'atenció en aquest món d'assumpte majors que vivim és la destitució -o la renúncia, que al final resulta que no ho he aclarit- d'Oriol Pérez Treviño, director general de l'Auditori, i fins no fa gaire director del Festival Musical de Torroella de Montgrí, per un suposat ús indegut de la targeta de crèdit institucional: 10.000 euros. El que expliquen els diaris m'interessa relativament i ja es veurà com acaba; en canvi tinc curiositat per saber els detalls de les despeses: ningú no en diu res. El periodisme d'investigació va a la baixa i els periodistes es limiten a reproduir el que uns i altres, sempre parts interessades, volen dir.

El cas Pérez Treviño, que repeteixo que em sembla un assumpte menor en el món actual, m'ha fet pensar en el cas Metge. Si recordeu, Bernat Metge va ser empresonat l'any 1388 a causa d'una suposada malversació de fons en la recaptació dels tributs pels casament de Joan I amb Violant de Bar. No sé com va acabar la cosa, però Metge va plagiar una obreta de Petrarca que a la vegada l'havia plagiat de Boccaccio: Valter e Griselda. L'obra se sol citar com la primera peça de l'humanisme català. Poc després, Metge es va convertir en secretari reial del rei Joan, un dels càrrecs de màxima confiança. Més tard, l'any 1396, després de la mort sobtada del monarca, Metge, i alguns altres consellers, va ser acusat de càrrecs gravíssims i el van empresonar. Aleshores Bernat Metge va escriure Lo somni, que tenia, entre altres finalitats justificar la seua innòcència. No sé els detalls, però l'any 1402 Bernat Metge tornava a ser secretari reial, aquesta vegada del rei Martí, i es va mantenir en el càrrec fins l'any 1410. L'any que ve commemorarem els sis-cents anys de la seua mort.

És curiós com les adversitats es converteixen en algunes persones en estímuls creatius de primer ordre, sobretot perquè el temps els és propici, es dilata, com a mínim. Recordaríem Metge si no l'haguessin empresonat? Del seu fantàstic Lo somni vull copiar un petit fragment en què Metge fa servir el monarca mort per justificar la seua innocència, i és que els morts habitualment no solen contradir els vius. En el llibre segon, Metge pregunta al rei difunt que se li ha aparegut a la presó per què ha mort tant sobtadament, i vet aquí:

- Primerament, qual és estada la causa de la vostra sobtosa mort?
-...Veient, doncs, nostre senyor Déu lo mal qui estava aparellat, e no podia molt tardar, e volent que als grans inconvenients qui venien fos tancada la porta, ordonà que jo morís sobtosament, per tres raons. La primera, per tal que els dits singulars, envejosos teus e dels altres servidors meus presos, mostrassen llur iniquitat e donassen ocasió que fossen ben coneguts en llurs costums e maneres; la segona, per tal que tu e los altres lleials servidors meus poguéssets jurídicament e en públic purgar e mostrar vostra innocència, així com certament farets, la qual era tan clara a mi com és ara la immortalitat de l’ànima racional; la terça, per tal que a les coses contengudes en les dues predites raons no pogués ésser donat algun empatxament.
—Ço que havets dit darrerament, senyor, no entén jo bé; suplic-vos que m’ho declarets.
—Si jo —dix ell— no fos mort, tantost fóra vengut dret camí a Barcelona e haguera fet tot ço que la dita ciutat (la qual a mos predecessors e a mi tostemps és estada lleial e obedient, zelant e procurant tot profit e honor) m’haguera consellat així sobre el fet de la justícia com de la defensió de la terra com de l’ordinació de ma casa; car bé saps tu que aquestes eren les principals coses que la dita ciutat a mi suplicant demanava, les quals los dits vostres enemics e perseguidors, fenyents e demostrants voler aquelles així com a profitoses a la cosa pública, sots color de bé, ab intenció damnada e per llur sol barat instaven. E si per mi fos estat complit ço que t’he dit, no es poguera seguir la demostració de llur iniquitat e de la vostra innocència, car la dita ciutat no m’haguera consellat que jo us faés mal, pus no el meresquéssets.
—Senyor, e que hi calia morir sobtosament per ço? Car posat que fóssets mort espau e per discorriment de gran temps, tot ço que m’havets dit poguera haver lloc.
—No poguera —dix ell—, car si jo fos estat malalt per algun temps, los dessús dits m’hagueren ginyat per ventura a açò que volgueren, car, vexat per la malaltia, més los amara complaure que si contínuament m’enujassen ab llur importunitat; o per acórrer a llur iniquitat, pus veiés que fos perillós de morir, jo haguera fet remissió general, jatsia no hi fos necessària, a tots mos servidors e domèstics, per raó de la qual fóra seguida gran infàmia a tots; e per ventura per vostres perseguidors no us fóra estada observada aprés ma fi, ans ab color d’aquella vos hagueren tots lliurats a mort, donants entenent a la gent ignorant e irada contra vosaltres per llur enginy, que a instant suplicació vostra era per mi atorgada, per tal com vos sentíets culpables dels crims dessús dits e de molts d’altres que us hagueren contra veritat imposats.
—Gran profit, senyor, se n’és seguit e seguirà a mi e als altres, qui, Déu volent, ab nostre bon dret eixirem, quan hora serà, de presó; e serà gran vergonya a nostres enemics e perseguidors. Mas vós, senyor, no hi havets res gonyat...

Se sabrà la veritat del cas Pérez Treviño? Durant el període de pèrdua de confiança, produirà alguna obra mestra? El rehabilitaran? Tot és dubtós. Actualment 10.000 euros és tan poca cosa...

interludi vegetal

2012-02-22T03:11:00.002+01:00

Surto a la terrassa quan el sol, a punt d'amagar-se, daura la façana i les plantes. Les plantes són humils, resistents. Han anat passant l'hivern -i el que encara queda- en solitud sense rebre gaires paraules d'ànim. Els dic que avui els faré una foto i sortiran al bloc -no totes, que en deixarem alguna per més endavant-, i a penes tenen temps de dir-me quin és l'angle més afavoridor i m'insinuen que no és millor moment. Em retrauen la meua precipitació que no entenen, però, domesticades com estan, es pleguen als meus desitjos.

L'euphorbia mili, que des que és ha casa ha fet flors en totes les estacions, em demana una mica d'adob, no gaire.

La plumbago és queixa d'una poda excessiva i no escolta raons quan li dic que els fongs la volien eliminar. Sigui com sigui, ensenya els primers brots que sé que finalment puntejaran unes flors del blau més delicat.

La chamaecereus silvestrii, que la mare anomenava ditets, m'explica els seus orígens argentins, de les muntanyes de Tucumán, i em diu que els freds de dies enrere no li són res, que pot resistir fins a vint graus negatius. Em demana que la posi en un test més gran i que ja veuré quantes flors em regalarà el mes de maig, potser fins al juliol.

La portulacacea m'ignora, va a la seua. Portem el mateix temps a casa i cada hivern fa les seues floretes, ni més grans ni més petites, entre rosades i blanques. Sap que filles i nétes seues ornamenten balcons de família i amics.

I aquestes fulletes verdes...? Esdevindran maduixeres? Es trobaran bé tan lluny de l'hort? De moment ja tenen prou feina a trencar la terra per veure el sol que demà, segons diuen, tornarà a sortir.

jo també fotré el camp als 100 anys, sempre que tingui les sabatilles en condicions

2012-02-21T01:32:00.001+01:00

Si passeu algun dia, cap a les set de vespre, pel carrer de Mallorca, costat mar, entre el Passeig de Sant Joan i Roger de Flor, veureu tot de vells (70, 80, 90 anys, potser algun de 100; més dones que homes) que estan sopant. Els vidres els permeten veure l'exterior, però ells es concentren en l'àpat i, més tard, fins que esperen l'hora, propera, de tornar als somnis d'altres temps, miraran a la televisió les vides dels altres que no els importen i que només són imatges que es mouen d'un temps que ja no és el seu. El vianant del carrer Mallorca només veurà cares que se semblen, persones d'una història sense història, i passarà de llarg, sense aturar-se, perquè té moltes coses a fer.

Una d'aquestes persones de la residència potser és com l'Allan, que va entrar en un centre ja una mica gran, quan tenia 99 anys, però que al cap de pocs mesos, just el dia que complia els 100, no va voler esperar l'homenatge que li havien preparat, amb l'assistència d'un representant de l'ajuntament inclòs, així que va obrir la finestra i calçat amb sabatilles, i malgrat el dolor dels genolls, va decidir tocar el dos. Va aconseguir arribar a la parada d'autobusos i va pujar al primer vehicle que sortia de la població. Com que no tenia cap altre desig més que el d'allunyar-se, va demanar un bitllet que el portés fins allà on li arribessin les cinquanta corones que tenia. L'Allan va baixar en una parada mig fantasma i va agafar un camí incert arrossegant una maleta que havia robat a l'estació a un noi que no l'havia tractat gaire bé. Com que la maleta portava rodes, el camí no se li va fer excessivament feixuc. Finalment l'Allan, que ignorava els milions de corones que transportava, va arribar a una casa que semblava abandonada, però que habitava un vell no tan vell com ell...

Així comença L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra, de Jonas Jonasson. Després l'avi més vell i el no tan vell han de fugir de casa i es troben amb el propietari d'una parada de frankfurts que més tard sabem que era quasi metge i quasi arquitecte i quasi de tot, però que amb el seu currículum excessiu no podia aspirar a cap feina ben remunera; mentrestant, ja tenim un mort que no desvetllaré. Tots tres personatges, fugitius atípics, són perseguits per la policia sueca i van a parar a una granja on viu una noia pèl-roja, el seu gos i una elefanta que en un moment donat es va escapar del circ on l'explotaven. I al grup heterogeni encara s'afegeixen tres personatges més, inclòs el policia encarregat de trobar l'avi que no se sabia si s'havia escapat, l'havien segrestat o.. En resum, un seguit d'aventures hilarants -feia temps que no reia (no dic somreia) tant llegint alguns episodis d'un llibre.

La història es podria limitar a explicar la vida del vell de cent anys a partir del moment de la fugida de la residència. Unes aventures que algú podria pensar que són inversemblants, encara que tots sabem que vegades, poques, la realitat sovint imita la ficció. L'autor, però, no és limita a narrar des del present, sinó que alterna els capítols de l'actualitat amb d'altres que resumeixen alguns dels fets més importants de la vida de l'Allan des del seu naixement fins a la fugida de la residència. Coneixem la família de l'Allan i el seu naixement, el seu aprenentatge d'expert en explosius (tots tenim present que a Suècia hi havia un gran expert en el tema: Nobel), com durant la guerra civil espanyola l'Allan va salvar Franco, que posteriorment el va invitar a una paella, d'una mort segura, el seu viatge als Estats Units i la seua feina a El Alamo, on la seua intervenció va ser decisiva en la fabricació de la bomba atòmica, la seva amistat amb el president Truman, les seues relacions posteriors amb Stalin, Mao, Churchill, De Gaulle... i els que em deixo. És a dir que a través de la vida de l'Allan, Jonasson repassa la història del segle XX a partir d'alguns dels episodis més significatius amb un escepticisme molt propi del nostre temps.

I tornant a l'Allan Karlsson actual, només afegiré que aquest home, sense ideologies ni religió, optimista malgrat les desgràcies, que té com a filosofia de vida: la situació és la que és i serà la que serà, s'acaba casant amb una joveneta de més de vuitanta anys que és la que al final obre un bloc -no l'he trobat- on explica les aventures del seu marit.

Si algun dia passeu pel carrer de Mallorca i penseu que els vells que veieu sopant no fan res més que esperar l'hora, penseu que potser l'hora és l'endemà mateix i que, si els mitjans no ens ho amaguen, en sentireu parlar perquè potser la història que ignorem encara té molta història que ens pot interessar.

Si llegiu el llibre, ja em direu què. Se m'havia acudit repartir-lo en alguns geriàtrics per tal que fos llegit en els silenci dels àpats, però em temo que en aquestes avantsales de la mort l'humor dels responsables és més aviat escàs i tampoc no voldrien que el negoci se'ls anés en orris. Llàstima! Jo us asseguro que si visc fins al cent, el dia que toqui i si tinc les sabatilles en condicions, em faté fum per la finestra. Us hi convido.

Per acabar, no em puc estar de citar, en un rampell erudit, els dos darrers versets de l'Apocalipsi, un dels qual només apareix en una versió sueca de la Bíblia que no es va arribar a vendre mai per raons òbvies:
21. Que la gràcia de Jesús sigui sempre amb tothom.
22. Vet aquí un gat, vet aquí un gos, vet aquí un conte que s'ha fos.

I no sabeu el greu que em va saber arribar al final.

reconstrucció circular

2012-02-20T01:22:00.000+01:00

Després de desconstruir, intentem reconstruir, i és possible que ens sembli que hem tornat a la construcció inicial, però fins i tot quan és així, ja no podem oblidar cadascuna de les parts de l'obra primigènia, i sabem, potser només intuïm, que la totalitat -la unitat- no existeix sense la suma de les parts en l'espai i el temps -passat i present, perspectives de futur- i ens adonem que la construcció, que ens semblava harmònica i inamovible, és sempre canviant i nosaltres n'hem captat només un instant, una de les seues manifestacions.

Aquesta totalitat canviant, a més, adquireix nous significats en la mesura que som capaços de relacionar-la amb totes aquelles altres construccions, desconstruïbles i reconstruïbles que l'envolten i li donen nous sentits, de manera que el tot és únicament un fragment. I així fins a l'infinit, perquè cada observador és un i irrepetible i, sobretot, canviant, com la realitat que l'envolta.

desconstrucció circular

2012-02-19T01:17:00.002+01:00

Cal desconstruir si volem trobar el sentit complet de la construcció. Feta la desconstrucció, però, es corre el risc de no aconseguir tornar a l'harmonia del tot original i que ens hàgim de conformar amb una reconstrucció que ha perdut la màgia del desconegut, la innocència de la trobada inicial, la vitalitat de la lectura primera.

quan el dia comença

2012-02-18T02:13:00.001+01:00

La finestra lentament daurada. Gebre diàfan.
Des de les ciclòpies torres, més enllà de les aigües de Manhattan,
-dos -tres brillants finestres- ulls lluents, el disc
del sol que surt -més amunt les gavines, aquí fa fred.

(Qui és la dona que està amb nosaltres a l'alba? ...de qui
és la pell que toquen els nostres peus?)

La boira encara es passeja un moment per l'ampit.
Sota el vesc dels somnis, un estel-
com si se'ns volgués unir en un turó distant-
gira a l'oest ja despert i se'n va a dormir.

Hart Crane: El pont (The Bridge), 1930. Fragment.

un lector i tres llibreries

2012-02-17T02:02:00.000+01:00

Que ningú s'estranyi si algunes vegades el lector té una certa desconfiança envers algunes llibreries, ni que siguin grans, molt grans, la més gran d'un Passeig d'anomenada en una ciutat gran. En algunes d'aquestes llibreries mantenen un rànquing del llibres més venuts que deuen anar canviant setmanalment. A vegades aquestes llistes no coincideixen gaire amb les preferències del lector, però ell no pot retreure res a l'empresa perquè creu que la realitat és la que és i és bo que es manifesti tal com és. Fins i tot hi ha vegades que el lector pren nota dels més venuts i algun li acaba fent el pes. La desconfiança sorgeix quan el lector repassa les llistes de recomanacions que també hi ha en aquesta llibreria gran, d'una ciutat gran, d'un Passeig cèntric. El lector s'excusa per no escriure els títols recomanats, però no vol profanar el teclat amb alguns paraules i prefereix deixar-ne constància fotogràfica. El lector desitjaria que al costat dels llibres hi figurés una petita anotació explicant els motius de la tria, però passa de perdre el temps per obtenir respostes que imagina i que, a més, el disgustarien. Per cert, el lector gairebé està segur que el títol que especifica en la segona imatge no s'exposava quan ell va entrar. Passi que el lector s'ha engreixat dos quilos des de les festes de Nadal, però li sembla poc elegant, com a mínim, que li ho recordin, sobretot sense que hi hagi cap relació de confiança que permeti la insinuació entre el lector i l'empresa.

Avui, el lector ha trobat tot sol, en un prestatge dedicat a la poesia en llengües no peninsulars, el llibre que ahir no va aconseguir en la llibreria que li recomanava els llibres insinuats més amunt i concretats més avall. El lector ha seguit sense dificultat l'ordre alfabètic fins arribar a la C de Crane i s'ha emportat l'únic exemplar que quedava d'aquest autor. Avui, el lector no parlarà d'aquest llibre -li hagués agradat trobar la traducció de Bartra- perquè li resulta difícil parlar de poemes que encara no ha llegit. I si no els ha llegit és perquè en aquest moment li ve de gust entretenir-se escrivint aquestes línies.

Abans d'arribar a la llibreria del carre Mallorca esmentada al paràgraf anterior, el lector ha passat pel carrer Vertrallans ( o Bertrellans, segons mirés les indicacions de l'esquerra o de la dreta del carrer). El carrer es estret i curt i va -segons el trajecte del lector- del carrer de santa Anna al de Canuda. En lector ha decidit entrar en una llibreria que tenia vista, però no trepitjada. La llibreria té ells llibres perfectament ordenats, és acollidora i tranquil·la (a la tranquil·litat del carrer s'afegia l'absència momentània de cap altre visitant) i amb una llum agradable. El propietari, jove, però ja amb alguns característiques pròpies dels llibreters de vell, li ha dit que és fill de la llibreria Farré i que feia quatre anys que havia obert el seu negoci. El lector li ha desitjat llarga vida comercial i li ha comprat un llibre després dels petits problemes del llibreter per decidir el preu.

les llibreries, els llibreters (i llibreteres) i jo

2012-02-16T02:11:00.001+01:00

La Clidice, en un comentari al post anterior, em parla de la sort que tenim els qui vivim a Barcelona de poder entrar a les llibreries i seguir una litúrgia com la que exposo, és a dir, la d'anar mirant lloms i portades, llegint solapes o contraportades, repassant índexs... La veritat és que la majoria de vegades que entro en una llibreria vaig a buscar un llibre concret i si no el veig al lloc on penso que pot trobar-se em planto davant de l'ordinador d'informació fins que apareix el meu o la meua informant, que a vegades necessita teclejar i d'altres em porta el llibre o em condueix al lloc on es troba; també pot ser, com m'ha passat avui en una llibreria de la Rambla de Catalunya, que malgrat la bona disposició de la noia i la cerca conjunta -no tenim gaires llibres de poesia nord-americana, m'ha dit- em quedi sense la poesia de Hart Crane que precisament avui -sóc un lector impacient i temperamental- em venia de gust de llegir. Com pot ser que no trobi Crane en una de les llibreries més grans de Catalunya?

Hi havia un temps en què passava més temps en les llibreries, però ara vaig per feina, tot i que no nego que en algun moment, de la mateixa manera que d'altres necessiten fer una pausa entrant a prendre un cafè en qualsevol bar, jo em passejo entre prestatges i taules de llibres fins que em sembla que puc continuar el meu camí, la meua activitat. Hi ha qui en els bars acaba establint una certa confiança amb els cambrers o amb l'amo; a mi rarament m'ha passat això en els bars, i tampoc en les llibreries, cosa que potser és conseqüència del meu caràcter, que tendeix a la misantropia, i a una certa lentitud en establir relacions de confiança. Per altra banda -i potser la meua memòria e´s deficient-, l'esperança de vida de les meus llibreries és més aviat escassa. Quantes en queden de les que freqüentava amb assiduïtat quan vaig arribar a Barcelona? De nom, potser alguna; de propietaris, no ho sé, però poques. De llibreters o dependents? Cap. On deu parar en Jofre de la llibreria “Públia”? I la Conxita de la llibreria “Ona”, que encara havia vist pel carrer alguna vegada? Si ni tan sols queden les llibreries!

Envejo els qui em parlen del seu llibreter de capçalera, jo, que quan començava a tenir una certa confiança amb algú, veia com desapareixia el llibreter o la llibreria. Ës veritat que potser una de les causes de la manca d'un llibreter propi ha estat la meua supèrbia: sempre he sabut quin llibre anava a comprar o em refiava de l'atzar d'una portada o d'un nom. Per altra banda, com podia demanar consell segons els meus gustos si les meues lectures són d'un eclecticisme total? Avui una mica d'història, demà clàssics llatins, l'endemà astronomia, després fotografia, encabat poesia anglesa, més endavant novel·la negra o de ciència-ficció, ara els arbustos de Catalunya... Havia de segrestar el llibreter o la llibretera fins que s'adonés de la meua il·lògica lògica lectora?

Les úniques llibreries i llibreters amb qui he establert una relació duradora han estat les llibreries i els llibreters de vell. En aquestes llibreries i amb aquest llibreters m'he passejat a poc a poc trobant el que buscava i comprant el que no buscava, demanant pistes i consells. Alguns d'aquests llibreters, al cap d'un temps de no veure'ls, m'ha dit que em guardaven tal o qual llibre o que tal altre amic comú els havia dit que quan em veiessin em passessin aquell exemplar de “La Nuri” de la Lola Anglada que feia temps que buscava.

Avui, en passar pel carrer de la Palla, he vist a la porta en Batlle junior. He pensat que ja tenia una edat. Crec que no té fills.

el factor humà i altres singularitats

2012-02-15T01:46:00.000+01:00

Continuen els articles sobre els llibres en format digital o tradicional, sobre les llibreries i els llibreters, sobre els escriptors que venen -poc o molt- el que escriuen, sobre els editors, sobre les plataformes que venen llibres de la mateixa manera que venen boles de vidre amb neu falsa que cau sobre un paisatge idíl·lic... Són temps de canvis, de renovacions, d'adaptacions, d'incerteses, en què jo jugo únicament com a lector, és a dir, com a consumidor de literatura o, dit d'una altra manera per si algú no ho té prou clar, com a l'element fonamental del negoci editorial, com un l'element de qui, en darrer terme, depenen tots els altres subjectes i empreses al voltant del llibre. Poca broma, doncs, amb el lector, que només té en contra seua -i són contres importants, ho reconec- la seua solitud lectora, la seua escassa -dic escassa, no nul·la- propensió a associar-se amb altres lectors, la seva incapacitat de formar part de grups de pressió importants i duradors. És veritat que empreses diverses, editors, llibreters i fins i tot molts escriptors pensen en el lector a l'hora d'exercir les seues professions, però el lector, ingenu i aliè al seu exterior, només pensa en la lectura que té davant i en la possibilitat de trobar-ne una altra que li sigui plaent segons els seus gustos. Un lector que a vegades també resta obert a tastar i aficionar-se a novetats mai llegides.

Si deixem tota la resta i ens centrem en el que vol el lector, és a dir, en el llibre, una de les moltes preguntes a les quals aspiren a respondre tots aquells qui viuen de l'edició és com vol -i pot- trobar el llibre el lector, en format digital o en paper. Jo, ja ho he dit altres vegades, penso que el que vol el lector és sobretot llegir, gaudir de la lectura. Podria afegir que el lector, en aquests cas jo mateix, busca que la lectura li sigui el menys onerosa possible des del punt de vista econòmic i això sembla que dóna, o hauria de donar, avantatge al format digital (deixo de banda les mancances en color, il·lustracions, estudis de mercat, etc.). El que passa és que, almenys entre els lectors antics, encara hi ha una relació màgica, difícilment explicable, entre el paper i tot el món que l'envolta. La qüestió rau a saber si aquesta relació es mantindrà entre els nous lectors i de qui dependrà que es mantingui o no.

Sobre aquest món especial del paper que no sé acabar de descriure, m'explico a través d'un exemple.

M'agrada passejar i també, en algun moment, fer una pausa durant els passeig. Un dels meus embadaliments consisteix a entrar en una llibreria i fer una mirada, tant a les seccions que habitualment forneixen els meus prestatges com, esporàdicament, a aquelles en què, casualment, m'atreu alguna obra. A vegades, després de les contemplacions, passo per caixa amb algun llibre, però sempre he tingut el goig de poder llegir títols i autors, de resseguir els lloms amb els dits, d'ordenar aquell volum lleugerament tort, d'admirar portades, de resseguir pàgines -maleïdes cel·lofanes!- de saber que altres mans -què importa que siguin anònimes?- han acaronat els mateixos llibres -cadascun d'un pes, d'un volum, d'una tirada diferents-, de preguntar, si s'escau, -i de dir la meua- al llibreter o venedor -molts cops no aconsegueixo saber la diferència entre un i altre- sobre allò que busco o podria buscar.

Ahir -continuo amb l'exemple-, vaig anar a una llibreria del carrer de Mallorca (m'havia informat prèviament, perquè amb les editorials petites mai se sap, i anava sobre segur) a buscar un llibre d'un autor que feia pocs dies havia estat a la casa Àsia. El noi que em va atendre a l'ordinador va comprovar que en tenien existències, no recordo si em va dir que una desena o més. Va anar ràpidament a la secció policíaca, però la cerca va ser infructuosa, tot i que jo ja l'havia advertit que malgrat que l'autor era sobretot conegut pels seus llibres de novel·la negra, també havia tractat altres temes, com la poesia pròpia o traduïda. En no trobar en un temps prudencial el llibre misteriós, em va dir que l'endemà parlaria amb l'encarregada de la secció policíaca -si la memòria no em falla, l'encarregada havia treballat abans en una llibreria del Passeig de Gràcia- i si jo li deixava nom i cognoms ja m'avisaria quan localitzessin la'obra. Tot i així no es va rendir i va anar a al pis superior a repassar -ignoro el motiu- la secció de còmics, malgrat que jo vaig ser contundent en afirmar que m'estranyaria que el llibre fos dibuixat. Res de res. Abans de deixar-me marxar -mentre jo anava mirant, per i de cas, la secció policíaca-, el noi, amb la meua complicitat, va mirar la secció d'escriptors eslaus, no fos cas..., perquè en al títol figurava “...Doctor Zhivago”. Cap resultat. Finalment es va afegir a la cerca la llibretera que de tant en tant sortia al programa del senyor Boix -sempre m'oblido dels noms- que, amb rapidesa, va trobar el llibret al lloc que lògicament li corresponia. Vaig passar per caixa: deu euros.

I ara ja m'he perdut. Ah, sí! Quan només pugui comprar llibres digitals hauré d'escriure un altre tipus de posts. I no tindrà sentit preguntar de quina llibreria parlo, del títol i de l'autor del llibre -i dels exemplars editats- , de la llibreria on treballava abans l'encarregada, de qui no sé el nom, de la secció policíaca, del nom que no recordo de la llibretera que sortia a la tele, de la caixera que em pregunta -o no- si vull una bossa amb nanses...

dilema irresolt

2012-02-14T01:42:00.001+01:00

Sovint les imatges em porten a la paraula. Avui, per exemple, tinc dues imatges. Una, la de Perich, em permetria parlar de l'exposició sobre la revista “Gimlet “ (1981-1982) que han preparat a la Biblioteca Jaume Fuster i que durarà fins al 3 de març. Espero que no siguin només portades i pàgines de la publicació. L'altra imatge l'he captada aquest matí en una paret de l'església de la Concepció, una de les el barri, la basílica on em vaig casar un juliol de fa ... Parlaran pesos pesants de la salvació de l'ànima que, així, de sobte, tinc la temptació d'anar a escoltar, tot i que les dates de dissertació em resulten inicialment críptiques.

A l'hora de la veritat no sé per quin tema decidir-me, no sé quina religió triar. Certament que podria interrelacionar, però em trobo que em falta un xic de disponibilitat, de ganes, de força, de convenciment. Amb tot, em resisteixo a no compartir les imatges, per si de cas.

en el cinquantenari de la mort de Francesc Pujols

2012-02-13T01:47:00.001+01:00

És molt possible que aquests dies hagi estat poc atent a les propostes dels blocs i m'hagi passat desapercebuda la crida a recordar el 50è aniversari de la mort de Francesc Pujols, però estic segur que ha estat feta i que avui, d'aquí a poques hores, veuré titulars i llegiré textos i semblances d'ell i sobre ell. I la premsa n'anirà plena, de picades d'ullet pujolsianes.

Fa pocs anys, Pujols va tenir una revifada lectora a partir de la reedició de El nuevo Pascual o la prostitución i d'alguna altra obra. Se'n va parlar força. Des d'aleshores ençà el seu nom i els seus escrits han aparegut poc, malgrat que hi ha una Fundació que porta el seu nom que aquest any organitza un seguit d'actes en memòria seua, i també hi ha una Associació amb un butlletí de curta durada... i què sé jo quantes coses més. Avui, però, Pujols tornarà a reaparèixer amb més força que mai. Jo, modestament, em vull afegir a la celebració amb un fragment d'un dels seus amics i biògrafs, escrit a Montpeller l'any 1939. Si algú vol continuar amb la lectura, recordo que Cossetània ha reeditat no fa gaire una aproximació més completa.

7 D'AGOST. Francesc Pujols, a qui alguns estudiants del Grup Universitari Català van demanar que els parlés del seu sistema filosòfic, ha començat a fer-ho aquesta tarda, de les sis a les set, en una saleta interior del Rich'Tavern que els serveix de lloc de reunió i de secretaria. Ells mateixos l'han decorada amb dibuixos i quadres, diguem d'avantguarda. I com que el filòsof m'invita a la “festa”, hi he anat. Hi havia més de mitja entrada i la natural curiositat. A alguns dels assistents els conec d'haver-los vist a l'exposició de l'altre dia i a la biblioteca. Alexandre Cirici ha dit uns mots de presentació.
[...]
Sobre aquestes bases (i afirmant que ell era el continuador de la filosofia iniciada per Ramon Llull en l'Ars Magna) el senyor Pujols ha parlat prop d'una hora i jo he recollit en diverses notes, que encara no he tingut temps d'ordenar. Però el que ara em ve a la memòria, sense necessitat de consultar cap nota, és el que ha dir per finalitzar la seva dissertació:

-De jove vaig tenir la idea de fundar una nova religió. Vaig parlar-ne amb un amic i aquest ho esbombà. Això va fer que em qualifiquessin d'“inventor de religions”. Era exagerat. D'aquella idea me'n va restar la tendència a descobrir on rauen els fonaments del sentiment religiós o, dit amb unes altres paraules, per què l'home creu en Déu, en l'ànima (que és l'esperit unit a la matèria) i en una altra vida. Tot això surt, per dir-ho així, del postulat bàsic de la Pantologia concretat així: la matèria separa l'esperit de si mateixa. No el deixarem mai de petja. Però com que s'apropa l'hora d'anar a sopar i tots vostès ja deuen començar a tenir gana, per avui ja n'hi ha prou.
[...]
A vegades sembla improvisar el que diu, d'altres fa l'efecte que pesca les idee en algun gorg pregon de la seva memòria, com qui cerca un poal amb un cercapous, o bé que va a veure si les troba en algun racó del seu laberint mental; i sempre pesca o troba alguna cosa. Hi ha cops també en què sembla en possessió dels secrets més recòndits de l'univers; d'altres, en canvi, no té cap empatx a confessar que de certs problemes no en sap res. Una altra qualitat que el fa simpàtic és que li agrada el diàleg i que sap escoltar. Com que e´s massa educat per a interrompre -si no és que pagui el tret- el seu únic i gairebé imperceptible signe d'impaciència consisteix a passar-se, lentament, la mà pel cap com si li fes mal la intel·ligència. Jo crec que és aquest cap arrodonit i amb aquell nimbe de cabells, tan filosòfic, tot a l'entorn, allò que predisposa a creure que pot ser cert el que diu i que li fa favor en les discussions; un cap, d'altra banda, molt ben plantat sobre un coll curt i un tors puixant; una puixança que, més que no pas quan camina o resta dempeus, se li manifesta assegut, i més que me´s si el seient és confortable. Ara, quan camina, particularment si ha de travessar un carrer, el senyor Pujols ho fa d'una manera lamentable, dubtant, mirant diverses vegades a un costat i a l'altre, sense acabar de decidir-se, amb la por d'anar a raure sota les rodes d'un automòbil o d'una bicicleta. Les bicicletes són la bèstia negra del pantòleg. En realitat pateix -i no se n'amaga- d'agorafòbia. Mai no passarà pel mig d'una plaça i, si fos possible, no travessaria mai tampoc un carrer amb un mínim de circulació. És home de cafè, de llocs tancats, de catedrals, de claustres, de jardins... D'ací que el seu pas pels carrers, a desgrat del suport que li presta el bastó, sempre és titubejant i temorenc, com de senyora en estat interessant. Amb tot, ahir, en sortir del Rich'Tavern, voltat de gent jove, sentint-se protegit, va prendre un aire professoral. Descofat, nimbat, amb sandàlies i ulleres de sol, feia un gran efecte i els francesos se'l miraven una mica desconcertats. Qui devia ser aquell type?

Artur Bladé i Desumvila: Cicle de l'exili I. L'exiliada. Obra completa, volum 2. Cossetània

Si avui no es parla més de Pujols, entenc que és perquè en un món com el nostre, amb tan poca paciència, tan pendent de la immediatesa, molts no li perdonen que la seua profecia encara no sigui una realitat. Temps al temps. Jo no ho veuré, ni crec que ho vegin els fills o les filles de les meues nebodes, però sé que arribarà el dia -potser ja no hi haurà ni reis- que les paraules de Pujols siguin un fet, i aleshores el seu nom serà el primer entre els primers per sempre més.

Si és molt cert que potser nosaltres no ho veurem, perquè ja serem morts i enterrats, també és cert que els qui vinguin després de nosaltres veuran que els reis de la terra o els qui governin les nacions, s'agenollaran davant Catalunya i aleshores serà quan els qui hagin llegit aquest llibre, si encara en queda algun exemplar, comprendran la raó que tenia el seu autor, que, rient rient, deia les coses més serioses que es poden dir, perquè estem persuadits que temps a venir, si les coses no canvien i van pel camí que van, dels catalans se'n dirà "els compatriotes de la veritat" i tots els estrangers ens miraran com si miressin la sang de la veritat, i quan donaran la mà a un germà nostre, ultra el respecte i l'admiració que li tindran, els semblarà que toquen la veritat amb les mans, i com que n'hi haurà molts que es posaran a plorar d'alegria, els catalans els hauran d'eixugar els ulls amb el mocador, i ésser català equivaldrà a tenir les despeses pagades a tot arreu allà on un hom vagi, perquè bastarà i sobrarà que sigui català perquè la gent el tingui a casa seva o li pagui la fonda, que és el millor obsequi que se'ns pot fer als catalans quan anem pel món, i, comptat i debatut, valdrà més ésser català que milionari i, com que les aparences enganyen, encara que sigui més ignorant que un ase, quan els estrangers veuran un català es pensaran que és un savi que porta la veritat a la mà, i això farà que quan Catalunya es vegi reina i senyora del món serà tanta la nostra fama i l'admiració que se'ns tindrà a tot arreu que hi haurà molts catalans que, per modèstia, no gosaran dir que ho són i es faran passar per estrangers.

I si algú s'estranya que un poble com Catalunya que al costat de les altres nacions no és res ni representa res, perquè no té ni independència política, que és al menys que es pot tnir, i no pesa en el consell dels Estats, amb tot i que les raons catalanes són sempre raons de pes, perquè estan plenes de realitat, sigui una nació que ha d'arribar tan amunt i hagi de dominar el món sense armes, li respondrem que si quan els romans en illo tempore, que deien els llatins, volien dominar la Judea els haguessin dit que vindria dia que els jueus dominarien a ells i a tot Europa i com si això no fos prou a tota Amèrica, que aleshores encara no estava descoberta, estem segurs, com si ho veiéssim, que s'haurien posat a riure i no ho haurien volgut creure encara que els ho haguessin jurat, de manera que el q tres responem catalanització del món, van molt equivocats perquè si diem el que diem ho diem després d'haver regirat el pensament català de dalt a baix i fins al capdavall de tot, tant com l'hagin pogut regirar les rates de biblioteca que claven les dents al cor dels llibres i fan niu entre els fulls i estem convençuts que si l'europeïtzació de Catalunya suposaria la seva desuniversalització, la catalanització d'Europa, que avui és el rovell de l'ou de la civilització, representa la universalització del món i per això creiem que el millor favor que se li pot fer és catalanitzar-lo fins que el nom de Catalunya ompli la terra i faci veure a tothom que en les qüestions capitals Catalunya té la paella pel mànec, i és l'única nació del món que pot portar ideals reals, positius i concrets, a la civilització europea, que, com hem dit i repetim, no passa ni ha passat mai d'ésser una civilització material, que ha fet un ús equivocat de la raó i que havia d'acabar a cops de puny i a canonades, com veiem que ha acabat amb la guerra que va començar l'any 14 d'aquest segle, que és una conseqüència lògica de la manca d'una lògica fonamentada en l'estudi natural, perquè si els homes del Nord han estudiat la realitat ha estat sempre portats per l'afany de modificar-la i en ço que fa referència als ideals reals i definitius que toquen de peus a terra els han volgut substituir per ideals irrealitzables que han tingut la pretensió, no solament de tergiversar la realitat, sinó de canviar-la i destruir-la si en la inventiva material que pot modificar aquesta realitat, han fet el que han fet, en la realitat completa no han pogut sortir de les boires i els ha passat com amb les obres del gran poeta dramàtic anglès William Shakespeare, que va deixar les tragèdies que va escriure, embolcallades amb el misteri i barrejades i foses en el món desconegut que ens volta i ens voltarà per sempre, com si les seves tragèdies estiguessin escampades i deixatades en l'ombra de la vida, al revés de les obres dels tràgics grecs, que fent una comparació, que ens vindrà molt bé per a acabar aquest capítol, direm que en comptes de barrejar llurs tragèdies en la gran confusió que ens volta, les van tallar a cops d'escarpra, en ço que en podríem dir la roca viva del misteri, com si fossin escultures, de la mateixa manera que la ciència que es fongui en el tot com una concepció evolucionista o panteista, quedarà marcada i segellada damunt de la realitat com una còpia exacta del natural, que esborrarà tots els ideals abstractes, per a donar ideals farcits de realitat crua i una còpia exacta del natural, que esborrarà tots els ideals com els de la civilització del Nord, siguin idealitzacions de la realitat, o més ben dit la realitat omplint les idees, com el que fa botifarres, i així es podrà dir, aquí i a tot arreu, que Catalunya pel fet d'ésser com és un poble sense ideals, perquè d'ideals fora de la realitat no en té, ha dominat totes les civilitzacions conegudes.

Francesc Pujols: Concepte General de la Ciència Catalana, llibre 3r, capítol XVIII.

una cançó de Zhu Yufu

2012-02-12T01:56:00.002+01:00

Ha arribat l'hora, xinesos!

Ara és l'hora,
la plaça és de tots, i els peus són teus.
És hora de caminar a la plaça i triar.

Ha arribat l'hora, xinesos!
Ara és l'hora,
la cançó és de tots, però la veu és teva.
És l'hora de cantar la cançó des del fons del teu cor.

Ha arribat l'hora, xinesos!
Ara és l'hora,
la Xina és nostra, la tria és teva.
Ara és el moment de triar el futur de la Xina.

Zhu Yufu

Llegeixo en diversos diaris que han condemnat Zhu Yufu a set anys de presó -només?- perquè, estimulat per les revoltes àrabs, va voler esperonar a través d'Internet els seus conciutadans a iniciar una protesta. Les informacions de la premsa d'aquí -de la que en parla- són fragmentàries i incompletes i a penes esmenten què va dir el poeta, que ja altres vegades ha passat per les presons del seu país. Segurament aquest poema, més aviat una cançó, al qual he intentat donar forma a partir de diversos retalls, és una de les proves importants presentades en contra seva. Que magnífic aquest “els peus són teus”! I aquesta idea que només el conjunt de veus donaran vida a la cançó... I que elemental tot!

La Xina ens és propera, la vivim al barri, a la ciutat, al país, a tots els continents, als diaris, als llibres, però encara ens és llunyana, enigmàtica, closa, subtil i grollera, atractiva i repulsiva, complexa i elemental. La Xina és tan gran...

Si jo no fos un ignorant musical, escriuria unes notes per cantar la cançó de Zhu Yufu. Si no fos perquè la meua oïda i la meua veu són infames, després cantaria la cançó. Si no fos perquè la cançó l'hem escoltada tantes vegades... Si no fos perquè tot és tan llunyà i aquí ens passen tantes coses... Si no fos perquè fa fred...Si no fos perquè demà... Si no fos, si no fos, si no fos...

de la precisió del temps dels rellotges

2012-02-11T00:51:00.000+01:00

(Encara que no cal, llegir aquest altre post arrodoneix el tema.)

Si Leopoldo M. Panero llegís la traducció que he perpetrat, i que es pot llegir més avall, em degollaria doblement. Per entendre el que vull dir hauríeu de repassar el seu pròleg a Matemàtica demente, de Lewis Carroll, però em nego a copiar fins a la pàgina 66 del llibre. Resumint: he fet una traducció literal, que sigui literàriament prou reeixida és un detall sense importància, i, a més, he traduït de la seua traducció.

En descàrrec propi he de dir:

1. Que m'agrada Lewis Carroll. Llàstima -i això és fonamental i no sé si m'inhabilita- que no el pugui llegir en anglès.
2. Que no tinc la culpa que ningú, que jo sàpiga, hagi traduït “els dos rellotges” al català.
3. Que un dels temes recurrents sobre el qual escric és el temps, concepte sobre el qual nego habitualment l'existència tot i que els altres s'encaparrin a contradir-me i jo mateix caigui sovint en els seus paranys, els dels altres i el del temps.
4. Que em sento moralment obligat a acabar el que he començat, sobretot si el que he començat em diverteix.
5. Que qualsevol altra consideració seria inútil.

Vet aquí, doncs, la història dels dos rellotges:

Què és millor, un rellotge que dóna l'hora exacta un cop a l'any o un rellotge que és puntual dues vegades cada dia? “El darrer”, respondràs, “inqüestionablement”. Molt bé, ara fixa't.

Suposem que tinc dos rellotges: un no funciona mai de mai, i l'altre té un retard d'un minut diari: quin preferiries? “el del minut de retard”, replicaries sense cap dubte. Ara observa: el que es retarda un minut al dia ha de deixar passar dotze hores, o set-cents vint minuts, fins assenyalar novament l'hora correcta; en conseqüència, és puntual cada dos anys, mentre que l'altre és puntual, evidentment sempre que sigui l'hora que indica, cosa que passa dues vegades al dia.

De manera que ja t'has contradit una vegada.

“Ah, però”, diràs, “de què em serveix que sigui puntual dues vegades al dia si no puc saber quan ho és?”

Bé, suposem que el rellotge marca les vuit en punt; no comprens que el rellotge serà puntual a les vuit en punt? El teu rellotge marcarà l'hora exacta quan siguin les vuit en punt.

“Sí,molt bé”, em respondràs.

Molt bé, per tant ja t'has contradit dues vegades; ara mira de sortir-te'n tan bé com puguis i procura no contradir-te un altre cop.

Podries continuar dient: “Com hauria de saber quan marca les vuit en punt? El meu rellotge no m'ho dirà”. Tingués paciència: saps que, quan siguin les vuit, el teu rellotge anirà bé, perfecte; per tant, has de fer això: manté la vista fixa en el rellotge i, en el moment exacte que assenyali puntualment l'hora, seran les vuit. “Però...”, balbucejaràs. Però -ja n'hi ha prou- val més que desisteixis en la teua inútil demanda de quelcom d'acord amb la monotonia del teu seny. T'allunyaràs més i més, a mesura que preguntis, del punt en què sustentaves el teu neci equilibri, de manera que el millor que pots fer és callar.

Com m'agrada Carroll, i com m'agradaria llegir-lo en anglès. I com m'agrada confirmar que el temps existeix en la mesura que nosaltres -i els nostres rellotges- decidim la seua existència.

canvi i caiguda de les preposicions

2012-02-10T01:07:00.001+01:00

-Doncs a mi em costa això del canvi i caiguda de les preposicions, no li veig la lògica.

Ens aturem davant de l'aparador. Elles s'obliden dels seus maldecaps i entren a la botiga. Qui sap si una de les dues sortirà amb el vestit ben plegat en una bossa i el lluirà aquesta primavera -aquesta nit a casa?- que sembla llunyana i és a tocar. Jo en canvi, m'he de conformar a (de?) enamorar-me, de moment, del vestit, complex i elemental alhora.

BCNEGRA 2012

2012-02-09T01:31:00.002+01:00

L'exposició que anava a veure ahir a la Biblioteca Arús consistia, teòricament, en un conjunt d'objectes i publicacions que Joan Proubasta -no sé si encara president del Círculo Holmes- ha anat col·leccionant durant anys sobre Sherlock Holmes i finalment ha cedit a l'esmentada Biblioteca. Segons em van dir les bibliotecàries, el dia de la inauguració hi havia tot el material, o gairebé, en un dels pisos superiors, però l'endemà mateix, l'exposició, que dura fins al 30 de març, es va situar en un espai reduït del pis inferior i només amb part del material. Ahir, jo anava disposat a veure pipes, violins, barrets, cocaïna... i em vaig trobar únicament amb unes vitrines amb publicacions que, evidentment, no es podien fullejar. Gran decepció. Em van dir que en dies successius anirien canviant el material exposat, però no em sembla gaire operatiu anar cada setmana a veure si el que han triat em fa el pes. Per què no es pot mantenir exposat tot el conjunt? No em vaig atrevir a preguntar-ho perquè les raons deuen ser evidents i no m'agrada quedar com un Watson qualsevol. En tot cas, potser m'allargaré el 8 de maig a la presentació del còmic Sherlok Holmes y la conspiración de Barcelona.

Aquesta exposició, i algunes altres, així com conferències i altres actes, formen part de la programació de BCNEGRA que se celebra cada any i que sempre trobo interessant en algun aspecte, tot i que enguany, no sé per què, potser pel fred, m'ha agafat una mica una mica desganat. De les conferències, per exemple, l'única que pel títol m'interessava era “Per què no hi ha gats policia?”. M'imaginava entre el public participant en el col·loqui final per afirmar que els gats són uns grans policies i que el seu únic defecte, des de la perspectiva humana, és que rarament obeeixen cap amo, cosa que els descarta per fer carrera en un cos tan jerarquitzat com el de les forces de seguretat. Després vaig llegir que l'acte consistia en una exhibició dels gossos dels Mossos d'Esquadra i vaig concloure que la meva intervenció no seria ben rebuda, que en realitat cap dels presents tindria interès a sentir parlar de gats. Podria anar a escoltar com parlen de tal o tal altre autor o autora, però em fa mandra. O podria presentar-me el darrer dia a la llibreria de Paco Camarasa a menjar musclos, però al febrer és difícil trobar bons musclos mediterranis, aquest és el mes de les galeres, plenes, ovades. En fi, que no tinc la setmana.

Tot i així, aquesta tarda he anat a La Capella del carrer de l'Hospital a baratar els tres llibres que portava. Mentre començava l'acte en què intervenien Claudia Piñeiro, Teresa Solana i Maruja Torres i la gent s'anava situant, jo voltava per la taula mirant de fer la tria. Per cert, algú ha colat entre el material criminal La magnitud de la tragèdia, de Quim Monzó i Los gozos i las sombras, de Torrente Ballester, sempre hi ha espavilats que no són detectats. És clar que, ben mirat, qualsevol novel·la té una intriga i unes passions que molts detectius serien incapaços de resoldre satisfactòriament. En el cas de Monzó, a més, el títol pot fer confondre més d'un.

Al final m'he emportat:

1. Dashiel Hammett: Le dixième indice. Més que res per practicar una mica de francès.
2. Nancy Springuer: El caso del marqués desaparecido. En aquest cas m'ha fet gràcia la possibilitat de llegir alguna cosa d'Enola Holmes (la hermana secreta de Sherlock Holmes). Segurament me'n penediré.
3. Jaume Copons. Set dies. Sempre va bé llegir alguna cosa d'un escriptor català a qui no coneixes.

Per acabar, una queixa. Tractant-se d'una setmana negra, s'agrairia que al menys algunes exposicions, conferències, etc. es realitzessin de matinada que és quan alguns aficionats ens sentim més a gust per planificar i dur a terme els nostres actes més inconfessables.

l'ajuntament i els maçons

2012-02-08T02:24:00.000+01:00

Aquesta tarda he anat a una exposició que m'ha resultat absolutament insatisfactòria -ja en parlaré demà-, però al mateix temps m'he trobat una miniexposició inesperada que m'ha interessat força més. Com a mostra, aquesta carta que transcric de juny de 1940 perquè és possible que la imatge sigui massa petita. No sé les conseqüències que se'n derivaren, però em sobta veure com l'ajuntament de Barcelona és al mateix temps víctima i botxí i, sobretot, m'intriga el fet que tot aquest material no hagués estat retirat abans de l'arribada de les tropes franquistes, o és que es considerava innocu? Qui era el responsable de la Biblioteca? A qui va afectar el coneixement dels documents?

Habiéndose recibido en esta Jefatura una nota confidencial en la que se hacía constar que en esta ciudad y en el Paseo de san Juan nº 26 existía una Biblioteca masónica comisionó a un agente de la misma al objeto de practicar una información, la cual dio por resultado el averiguar que en dicha calle y número funciona la “BIBLIOTECA ARUS”, en donde existen, entre otros, unos doscientos volúmenes masónicos, el Diccionario completo de la Masonería y varios boletines del Gran Oriente Español,aparte de algunas obras de carácter antimasónico.

Por otras gestiones se pudo averiguar que en el Archivo Histórico de esta ciudad, el cual, al igual que la Biblioteca anterior, se halla patocinado por ese Excmo. Ayuntamiento, existen Boletines Del Gran Oriente español y de la Gran Logia Española que datan de fechas recientes.

Como quiera que dichos volúmenes y Boletines no pueden ser utilizados por el público y en cambio pueden ser de gran utilidad para este Negociado, encargado de la represión de la Masonería en esta ciudad, ya que en los mismos indican los nombres, grados, Logias y Obediencias a que pertenecían los afiliados a dicha Secta, ruego a V. E. Que para bien de la Patria y en beneficio de la represión de dichos delitos, que de ser factible, sena puestos a disposición de esta Jefatura.

Dios guarde a V. E. Muchos años.

Barcelona, 14 de junio de 1.940.

A la dreta en sentit vertical, en data 18 de juny del mateix any, l'alcalde, que no aconsegueixo saber qui era, diu:
Pase a la Delegación Municipal de Cultura a los efectos que correspondan. El Alcalde actual.

I una mica de publicitat: una botiga de Barcelona on es pot trobar material sobre la maçoneria. Queden maçons? Què fan? En sé ben poca cosa.

un brindis per Dickens i per Pegagrega

2012-02-07T01:05:00.001+01:00

Dickens consagrà el seu geni, en un sentit una mica especialitzat, a la descripció de la felicitat. Cap altre home de lletres de la seva eminència no ha convertit aquesta fi central dels homes, tan especialment, en son tema predilecte. La felicitat és un misteri -generalment un misteri momentani -que rares vegades es detura prou temps per a sotmetre's a l'observació artística, i que, fins i tot quan és habitual, té quelcom al seu voltant que fa la descripció artística gairebé impossible.

Repassava en la nota introductòria, que sembla paradoxal, d'Una cançó nadalenca (editorial Catalana, traducció de Carner) aquestes paraules de Chesterton i pensava que seria un bon tema per desenvolupar, amb arguments a favor i en contra, però de seguida em vaig adonar que les meus lectures de Dickens quedaven molt llunyanes i boiroses i que n'hauria de fer moltes més per aconseguir algun text sense trampa i amb sentit. El meu darrer Dickens va ser una doble traducció en català de Bleak House: El casalot, segons Xavier Pàmies; La casa inhòspita, segons Manel Pegagrega. Xavier Pàmies és prou conegut, Manel Pegagrega potser també, però menys pel seu pseudònim.

Vaig imaginar la felicitat i la il·lusió d'en Manel, quan després d'algunes dècades de pensar-hi, finalment va decidir traduir, com li havien proposat mig en broma, l'obra de Dickens:

Fa temps, molt temps, anys, com a mínim gairebé tres dècades, quan la desapareguda -sense massa combat- Llibreria Ballester, del carrer C. de Cent 281 entre Aribau i E. Granados, es deia Públia, devia ser cap al vespre poc abans de tancar, que el fill del Joan, en Ricard si no em falla la memòria, segurament tip de que li demanés l'enèsima obra que no estava traduïda al català i que proferís l'enèsim renec contra la indústria editorial, m'etzibà amb posat seriós i contundent,
-Per què no la tradueixes tu?
- Sí, home ... vaig dir, fugint d'estudis.

En Manel va anar traduint i presentant en fascicles en format pdf l'obra de Dickens a través del seu bloc, on també ens parlava d'altres temes. Al llarg del temps ens va deixar tretze lliuraments. El desembre de 2008 ens comunicava l'aparició del tretzè en el seu darrer post. Més tard vam saber que en Manel havia mort i també que ja havia acabat la seua traducció, que segurament es publicaria en algun moment. Ara el seu bloc continua podent-se llegir, però les seus traduccions han desaparegut, de manera que no podré acabar aquest post, que em temo que s'allunya molt del motiu que l'ha originat, amb cap fragment del Dickens de Manel. Així que el finalitzo abruptament, tal com l'he anat escrivint, però amb un brindis a la memòria de Dickens i de Pegagrega, i dels moments de felicitat amb els dos, amb un bon glop de "fine old brown East Inder sherry".

P S: Als agosarats, i fins i tot temeraris, seguidors de Dickens, els recordo que “Saber y Ganar” (la 2, cap a tres quarts de quatre) de demà està dedicat íntegrament al mestre i que durant tota la setmana n'aniran parlant. Jo n'encertaré poques, ho sé, però continuaré la festa.

dualitat

2012-02-06T01:40:00.001+01:00

Repasso fotos de l'estiu passat i penso que n'hauria d'eliminar força que són fetes automàticament, no diuen gaire res i ocupen espai innecessàriament al disc dur. D'entre les imatges en salvo dues d'un tema sobre el qual comprovo que ja en vaig parlar fa uns anys.

Prop de la casa de l'Ampolla on passo un temps a l'estiu, hi ha un carrer dedicat a un prohom català: Ventura Gassol. El carrer comença just al costat de la plaça de l'ajuntament i té a banda i banda cases unifamiliars i blocs de pisos que s'han anat construint en els darreres anys. La placa, molt bonica, amb les onades de la mar blava a sota, ens informa que l'home va ser poeta i polític, en aquest ordre; entre parèntesi, dates de naixement i mort.

Si algun dia transiteu per aquest carrer perifèric, potser us adonareu que les plaques que el comencen i el clouen contenen una petita diferència, en una hi diu Gassol i en l'altra -més innocent, més vergonyosa- Gassols. Al principi, aquesta essa de més -o de menys- us pot sobtar i la podeu atribuir a un petit error, estrany per altra banda, dels retolistes; aquestes coses passen. Ara bé, com que passats els anys – i passejats els veïns, els guàrdies municipals, l'alcalde... pel carrer- es manté aquesta doble denominació, un acaba concloent que l'error és inexistent i que hi ha alguna raó per mantenir la petita diferència. Un pot pensar, per exemple, que el nom inicial era Gassol, però que a mesura que es van anar edificant el carrer es va pluralitzar el singular, acció raonable, novedosa i encara poc utilitzada en els nostres pobles i ciutats; una altra possibilitat és que a l'hora d'atorgar el nom del carrer, el consistori, després de consultar, o no, experts, no tingués prou clar si el cognom era Gassol o Gassols i es dividís en partidaris de les dues opcions, aleshores l'alcalde -ja sabeu com són els polítics- potser va prendre la decisió salomònica d'acontentar les dues faccions; també és possible que es volgués singularitza la doble dedicació de l'home: la poètica i la política, tot i que jo no sé quin dels dos és qui.

Totes les meues elucubracions no tenen gaire importància, perquè el que compta és la realitat dels rètols; encara que no m'importaria saber la veritat que hi ha darrere la dualitat. En canvi, hi ha un petit detall que no diré que em té capficat, però sí que m'intriga una mica més: com saben els veïns d'aquesta via si les seues cases són de Gassol o de Gassols? Si me'n recordo, aquest estiu els ho preguntaré.

Com que avui continuo tenint la vena poètica, més que la política, acabo amb uns versos de Gassol:

La grogor de la ginesta
quina enyorança que fa!
Catalunya! Catalunya!
bé tardes prou d'arribar.

Ben mirat, potser també tinc la vena patriòtica, avui.

la vida secreta dels llibres

2012-02-05T01:32:00.000+01:00

He anat a comprar pa al forn del carrer Ramón y Cajal-Torrent de les flors; després hauria d'haver baixat fins a les meues parades habituals del mercat de la Concepció, però el fred i l'hora m'han fet entrar al de l'Abaceria. M'he entretingut una estona a les taules de llibres del mig del mercat. Algú s'ha desfet d'una certa quantitat de llibres en anglès i molts més en francès, entre aquest darrers, alguns en perfecte estat de conservació, uns quants Boris Vian, Sade, Voltaire... No m'he pogut resistir i he pagat dos euros per dos volums de À la recherche du temps perdu: Du côté de chez Swann i Le Côté de Guermantes. No sé per què he deixat els altres, encara que cal dir que no hi havia tots els volums. Es tracta d'una edició de Gallimard de 1992. El primer llibre encara estava embolicat amb cel·lofana enganxada amb cel·lo. Una petita etiqueta blanca indicava el preu (21 € /137,75 F)) i donava pistes del seu origen: Gibert Jeune, és a dir, el nom d'una sèrie de llibreries de París situades majoritàriament a la plaça de Saint Michel. Just al costat de l'obra de Proust hi havia La vie mode d'emploi, de Perec, en una de les pàgines de la qual apareix aquesta llibreria, més ben dit, la que va fundar el Gibert gran. No sabré mai com és que À la recherche du temps perdu ha anat a parar al mercat de Gràcia, la cosmolpolita; potser seguint la flaire d'alguna menja? Encara m'intriga més saber el que tampoc no esbrinaré mai: com és que el primer volum, després de viatjar des de la vora del Sena, ha arribat sense llegir al mercat? Una història interessant o un relat sòrdid i vulgar sense cap interès? Finalment, desapareixeran aquest dos llibres sense que els llegeixi ningú, ni jo mateix?

en groc, llibreries de Gibert Jeune

la calidesa del fred

2012-02-04T02:13:00.003+01:00

Ahir, -tants anuncis, advertiments, seguretats, protestes- em van escamotejar la neu, desig infantil d'un tacte suau i fred. Només em van deixar el fred, però no em queixo, que de la mateixa manera que encongeix, el fred també dilata.

Avui he passejat pel fred benigne de la ciutat. He vist un gos enorme, d'aquells que en els dibuixos porten un barrilet penjat al coll, ajagut davant d'una porta tibetana, que m'ha mirat -els ulls color de mel- displicent i commiseratiu al mateix temps. Més tard, una noia m'ha aturat per fer-me una enquesta; m'ha preguntat en què treballava i quan li he respost que jo no treballava (sic) m'ha somrigut i m'ha dit que jo no li servia. Ja de tornada a casa, no pel fred, sinó perquè era l'hora, he alentit el pas per escoltar la conversa de la noia que em seguia; no ha estat la paraula acotxar que m'ha fet anar més a poc a poc, sinó l'intent d'assegurar-me, a partir de la fonètica, de la procedència: asseguraria que devia trobar-se entre el Perelló i Móra, no més lluny; covard com sóc, no m'he atrevit a demanar-li confirmació. Si ara algú em preguntés de què parlava, no sabria concretar-li cap detall, que és el ritme el que m'atreia.

Ja a la calidesa de casa, m'he sorprès una altra vegada llegint poemes. He pensat que si en el meu passeig hagués sabut d'un acte com el del poema hi hagués entrat, ni que fos per somiar en les coques primaverals de cireres que feia la mare. No hagués escoltat més de dos o tres poemes, que tot té un temps i un ritme, simplement una mica d'escalfor per continuar el camí.

Musa, no ser un púgil és com no ser ningú.
Ens vas escamotejar un públic cridaner.
A la sala hi ha una dotzena de persones,
és el moment de començar.
La meitat ha vingut perquè plou,
els altres són parents. Musa.

Les dones estan disposades a desmaiar-se en aquest vespre d'hivern,
i ho faran, però només en el combat de boxa.
Només allí hi haurà escenes dantesques.
I aconseguiran el cel. Musa.

No ser un púgil, ser un poeta,
amb un veredicte condemnat a durs norwid
i mancat de músculs ensenyar al món
-en el millor del casos-
una futura lliçó escolar.
Oh Musa. Oh Pegàs,
àngel eqüestre.

A la primera fila un vellet somia dolçament
que la seva difunta esposa ha sortit de la tomba
per a preparar-li una coca de cireres.
Amb aquest foc -poc, per no cremar la coca-
comencem la lectura- Musa.

Wislawa Szymborska: “Vetllada literària”, a Sal (1962)

Segur que la Júlia, de versos excel·lents, ha fet una traducció millor que la meua, jo ni tan sols he estat capaç de conservar les prunes de la coca original.

El termòmetre de la terrassa marca 1,4. Al cel, els estels de l'hivern.

l'ensenyament a Alemanya

2012-02-03T01:51:00.000+01:00

Rarament he parlat en el bloc de l'educació i l'ensenyament excepte per concretar alguna experiència personal. No he volgut -o gosat- per diverses raons: la multicrisi permanent que pateix i que fa que tingui innumerables vessants i subtemes a tractar i polemitzar, la multitud d'experts -tota la societat en general-, que poden exposar millor que jo qualsevol aspecte del tema o tota la seua complexitat en tres o quatre paràgrafs, la meua manca de comprensió de moltes característiques dels plans d'estudis que he travessat sense perdre més que una petita part de la meva capacitat intel·lectual que, cal dir-ho, és més aviat escassa, etc.

Tampoc avui intentaré analitzar cap aspecte de l'ensenyament i l'educació del país, tot i que podria opinar sobre l'enèsim canvi improvisat -i ja es veurà com el desenvolupen- de l'actual Ministerio de Educación que, entre altres millores canvia -no afegeix- un curs d'ESO per un de Batxillerat. Si avui parlo d'educació és perquè vaig llegir al diari unes paraules de l'actual ministro que em van fer gràcia perquè coincidien amb la meua experiència lectora. Va parlar el senyor Wert (és un cognom alemany o anglès?) de la implantació gradual d'un sistema que té per referència Alemanya. Ves per on, ahir mateix vaig acabar una novel·la breu que parla de l'ensenyament a Alemanya. La vaig llegir perquè, com molts, ignoro els detalls de l'ensenyament en altres països i vaig pensar que potser, encara que fos a través de la ficció, en podria conèixer alguna cosa.

La novel·la és titula La sala de profesores (Seix Barral, octubre de 2011) i la va escriure l'any 2003 Markus Orths (Viersen, 1969), que, a més d'escriptor, ha treballat en diversos centres d'ensenyament, també de secundària. És una novel·la satírica, a vegades esperpèntica, en alguns casos delirant, però tot plegat entenc que no es tracta més que d'aconseguir un cert distanciament per tractar un món que explicat directament resultaria excessivament patètic i, fins i tot, increïble. El curiós del cas és que, malgrat la distància i les possibles diferències culturals, he vist en la novel·la unes quantes tendències que d'un temps ençà -d'altres són seculars- han aparegut en el nostre ensenyament relacionades amb l'autonomia dels centres, el paper dels directors, la passivitat dels professors, el paper de la burocràcia que impedeix el correcte (?) desenvolupament del que ha de ser prioritari: ensenyar, educar, preparar per a la vida, etc., etc., etc.

La novel·la explica únicament cinc dies en la vida d'un professor que comença la seua tasca en un centre d'ensenyament i se centra especialment en els professors, tot i que els altres estaments implicats en l'ensenyament complementen el conjunt. La història comença quan el protagonista espera una trucada per entrevistar-se amb el director d'un centre escolar. La trucada pot trigar, hores, dies, setmanes, a produir-se; mentrestant el futur professor no només passa el temps exclusivament esperant l'esdeveniment, malmenjat, maldormit, sinó que prohibeix a amics i familiars que li facin cap trucada per por a perdre la que és realment important: la del seu futur contractador.

Finalment, rebuda la trucada, l'aspirant a professor es presenta al centre a l'hora concertada. El director va fent-li preguntes i anotant en una llibreta les respostes satisfactòries i les dolentes. Durant la reunió, el director va explicant al professor en pràctiques, els secrets de la vida escolar i de tot el sistema d'ensenyament, que es basa en quatre pilars: la por, les lamentacions, la farsa i la mentida. Es difícil aconseguir en un resum la descripció d'aquests quatre element. Copio un fragment del de la por:

... miedo, a esas alturas el pilar más importante del sistema, un miedo que ahora se cernía sobre todos ellos, la reina de los flagelos por así decir, la fuerza interior del sistema entero. Se refería no sólo al miedo que inspiraban a los profesores la Delegación, el director, los alumnos, los padres, también se refería al miedo que inspiraban a los alumnos el director, los padres, los profesores y el miedo que inspiraban al director los padres y la Delegación, así como al miedo que inspiraban a la Delegación los funcionarios del ministerio, al miedo que inspiraba a los funcionarios del ministerio el ministro de Educación y Ciencia, al miedo que inspiraba al ministro de Educación y Ciencia el presidente del Gobierno y el miedo que inspiraban al presidente del Gobierno los votantes, más aún los possibles abstencionistas, és decir, los padres, representados en la asociación de padres de alumnos: el miedo era el aglutinante que lo unía todo. Con el tiempo el miedo había acabado formando parte de la naturaleza de los profesores, razón por la cual se había hecho necesaria una válvula de escape, el miedo se liberaba mediante la expulsión de incesantes lamentos, el tercer pilar. Y el principal lamento era : ¡Qué malos eran los alumnos!...

Mentre vaig escrivint m'adono que el que he reproduït no fa cap gràcia. A veure, un altre fragment, el de l'assegurança que han de fer els professors quan els donen les claus de les aules per si les perden i la figura del FSS (Funcionari Secret de Seguretat) que nomena el director i que té per missió enxampar a traïdoria les claus que els col·legues oblidin en algun lloc. Per cada clau robada, el FSS suma un punt en l'escalafó de mèrits, mentre que el professor que ha perdut la clau baixa un punt. Tampoc no té gràcia si no incloc un fragment massa llarg per reproduir aquí. ¿I la nova directiva del ministeri que munta un pla “para sacar a los centros alemanes de la actual crisis y devolverlos al lugar que un día ocuparan, esto és, a la cúspide”?. Un pla que es concreta en la Guia del profesor para el desarrollo de la independencia del alumnado en capacidades creativas. Uf, hauria d'incloure massa text per poder explicar en què consistia el pla, i a més, em sembla que actualment hi ha un pla amb la mateixa finalitat en el nostre país que tracta de fomentar la lectura i que no sé com es titula, ni tan sols si hi ha una guia; coneixent el país, ho dubto. I un fragment curtet sobre els professors dissidents?:

Cuando me sirvieron una cerveza, los tres agarraron sus respectivos vasos y golpearon con ellos la mesa; yo hice lo propio, y Acuim dijo: uno para todos, todos para uno. Resultó que los tres formaban el núcleo duro del denominado GC, un Grupo Conspirador que se había propuesto socavar el sistema escolar vigente. Pero no de veras, como se apresuraron a puntualizar ya que nadie quería jugarse en serio el puesto de trabajo, sino tan sólo, me dijeron, verbalmente. De manera que se trataba de un círculo de revolucionarios que nunca hacían nada, sino que solo hablaban de lo que les gustaría hacer y del estado en que se hallaba nuestro corrompido y más que pervertido sistema escolar. Le pregunté a Josef por què yo, Martin Kranich, siendo nuevo, había sido inmediatamente admitido en el círculo, y Josef repuso que no era el grupo el que decidía quién formaba parte del círculo, sino el director...

Tampoc no crec que el fragment anterior tingui gaire interès, ja ho coneixem això; és clar que la funció del director en les conspiracions incruentes... Això aquí no sembla tan clar.

A veure, un altre fragment que pugui resultar il·lustratiu de l'humor a la novel·la. Una sessió en què s'examinen els mètodes del professor a l'hora de reeixir en una classe:

El profesor en práticas, seguro de su triunfo, estaba sentado tan tranquilo tomando café y no se había alterado lo más mínimo al ver a los examinadores [...] El profesor en prácticas hizo alusión a la incertidumbre que vivían los profesores en prácticas en general, a la gran competencia existente entre ellos, y después añadió de repente que sus posibilidades de conseguir empleo aumentarían considerablemente si se quitaba de en medió a sus rivales. Acto seguido se sacó una pistola del bolsillo: la atención de los alumnos se aguzó de golpe. El profesor en prácticas se dirigió hacia el armario empotrado, lo abrió, sacó a un compañero suyo atado y amordazado, dijo alto y claro las palabras to kill y les descerrajó un tiro. El compañero se desplomó junto a la mesa del profesor, bañado en sangre. Con el objeto de contrarrestar los gritos de horror de los alumnos de séptimo, el profesor en prácticas disparó al aire. Y se hizo el silenció. Sólo algunas chicas siguieron sollozando quedamente [...] A partir de las palabras to kill el profesor en prácticas pudo enseñar otros vocablos importantes a los muchachos de manera visual, señalando tan sólo el equivalente que tenía delante, Blood, bullet, body [...] Él, el portavoz de las ranas, y el tutor seguían boquiabiertos la escena y con la agitación olvidaron por completo anotar -como debían- los errores cometidos por el examinando en las hojas de evalución dispuestas a tal efecto. [...] Los alumnos y alumnas que asistieron a esa clase nunca, aseguró el líder de las ranas, nunca, de ello estaba completamente seguro, nunca olvidarían una clase tan visual y sobresaliente desde el punto de vista didáctico.[...] Y con este ejemplo quedaba bien patente lo necesario que era lo visual en la enseñanza del vocabulario...

Em veig incapaç d'explicar a través dels fragments com funciona la novel·la i sé que no li faig justícia, encara que no sigui cap història de l'altre món. I pensant-ho bé, tampoc no sé per què he dedicat un post llarguíssim a l'ensenyament, en què una vegada més no se m'ha acudit cap idea brillant, ni tan sols cap idea. En tot cas, em queda el dubte, que m'agradaria resoldre, si el senyor Wert, ministro de Educación, ha llegit la novel·la en castellà o en la seua llengua original.

perspectives temporals

2012-02-02T00:48:00.003+01:00

De tant en tant, alguns dels que el coneixen li retreuen els seus horaris, sigui amb paraules, sigui amb moviments dels ulls i de les celles que s'alcen cap al cel. Ell procura comprendre, i diu que tenen raó, que ja sap que, si no els rellotges, és el sol qui marca el temps i que hi ha uns marges comunament acceptats, i fa propòsits públics d'esmena. De res no li valdria assegurar-los que la distribució temporal dels seus dies és absolutament modèlica, fins i tot excessivament estricta, potser passada de moda, si es tenen en compte les transgressions actuals. No li serviria de res afirmar que la seua vida segueix l'hora oficial pròpia d'un ciutadà virtuós de Nova York. Està segur que aleshores li dirien que per què no se'n va a Nova York, i ell els respondria que que cony se li ha perdut a Nova York, on parlen una llengua inintel·ligible i no sé sap quants coses més que no li acaben de fer el pes. I ja la tindríem muntada. Res de res, ell que és prudent, finalment calla i no atorga.

Sony (Corporation) i jo

2012-02-01T00:48:00.000+01:00

Ahir, per il·lustrar el post (encara que en realitat va ser a l'inrevés, i les meus paraules il·lustraven el post) vaig recórrer a un vídeo de You Tube, el vaig editar, el vaig retallar i el vaig muntar; després el vaig pujar al meu espai dintre del mateix You Tube. Al cap de poca estona, el vídeo ja era visible i el podia fer servir tothom qui volgués, però a la dreta de la portada de presentació hi havia un petit triangle sobre fons groc i un advertiment que deia: Vídeo bloquejat en alguns països (sic). No s'especificava quins països (uns sí i altres no?), però vaig esbrinar que els drets de Crossroad (1986) els tenia Sony, una companyia que, que jo sàpiga, no va intervenir per a res en la producció de la pel·lícula, però que ara deu tenir els drets d'exhibició a les pantalles petites (les dels ordinadors i les dels televisors, i, imagino, les del film en les vídeos que es poden comprar o llogar en les botigues adequades; no crec que tingui els drets als cinemes, on aquesta pel·lícula ja no té interès). Si no m'equivoco, Sony s'ha convertit en una de les companyies més importants en la distribució de pel·lícules i música (Viquipèdia: Al gener de 1988 Sony va adquirir CBS Records. per a donar origen a Sony Music Entertainment i, en el 1989, Sony va comprar Columbia Pictures i va crear Sony Pictures). Des dels seus televisors nous es pot baixar directament, pagant, és clar, material abundant d'aquestes dues modalitats culturals. Penso que, de la manera que sigui, una bona part del negoci dels llibres aviat pertanyerà també a aquestes multinacionals de l'oci, que s'acabaran anomenant multinacionals de la cultura. Denominació amb que estaré -parlo en futur- completament d'acord, tot i que afegiria del negoci de la cultura, tan lícit, o més, que qualsevol altre.

En tot cas, estic segur que no he de patir per la visibilitat del meu vídeo, que no em castigaran. La finalitat, com tothom va llegir, era exclusivament didàctica; la conclusió, elogiosa, encara que la totalitat de la pel·lícula no és res de l'altre món (i hagués preferit un altre protagonista jove); la publicitat, evident. Per acabar-ho de reblar, només em queda d'escriure Sony Corporation a les etiquetes del post. Ara m'hi posaré. És clar que el fet que, segons em diu el propi You Tube, el meu vídeo només l'hagin vist 6 persones, incloent-me jo mateix, no sé si és un argument a favor o en contra de la seua perdurabilitat.

Per si hi voleu fer una mirada, us deixo un enllaç on podeu llegir els suggeriments que fa You Tube en el cas que un vídeo afecti drets de tercers. Passi el que passi, asseguro que no recorreré als meus advocats. Hi ha algun advocat entre els presents!?

m'exalta el nou i m'enamora el vell (en la menor)

2012-01-31T01:00:00.001+01:00

No es tracta d'un tercer post sobre Foix o amb Foix, però el seu vers, força repetit aquests dos dies, m'ha semblat que s'adia a una sensació d'avui. Recordeu Crossroads, una pel·lícula de 1986, de Walter Hill -ja fa gairebé vint-sis anys de la seua estrena! Recordeu que hi ha un músic que en la seua joventut va vendre la seua ànima al diable a canvi de l'èxit -i el va obtenir, relativament- i ja vell vol rescindir el contracte que tenia amb el maligne. El dimoni accedeix a la petició sempre que el músic venci en un duel el contrincant que ell triï. Finalment, serà un protegit del vell músic, qui lluiti contra l'elegit del diable. Evidentment, es tracta d'un duel musical i les armes seran sengles guitarres.

He anat mirant i escoltant el duel, i ja al final és quan he pensat en el vers de Foix i en la unió de vell i nou que feia el poeta en molts dels seus versos. Ha estat quan els dos guitarristes s'enfronten amb una peça de Paganini (1782-1840), un fragment del capritx núm 5, si no m'equivoco. M'ha semblat genial la tria d'aquest compositor i violinista, sobretot pel fet que es deia, a causa del seu virtuosisme, que havia venut l'ànima al diable. El duel el guanya, és clar, qui té una formació clàssica més important, cosa que em podria portar al món de la literatura i als escriptors actuals, però ho deixaré per un altre dia.

Possiblement cal començar una mica abans:

els renills dels cavalls en la mar

2012-01-30T01:22:00.000+01:00

Al quiosc de Provença-Passeig de Sant Joan, on compro sovint el diari, ahir els van arribar quatre exemplars de l'Antologia poètica de Foix, que segurament era la mateixa que en el seu moment es va publicar a la MOLC. Avui, quan he demanat al quiosquer de fullejar el llibre, m'ha dit que els havia venut tots. Menys de cinc euros -un miracle- cada exemplar. Qui sap si el reeditaran. Qui sap qui els ha comprats.

Com em passa sempre que hi ha una moguda literària als blocs i conec l'autor, aquests dies he anat rellegint i llegint Foix. M'he entretingut en un llibre publicat l'any 1970, la mateixa data que esmentava ahir, titulat Telegrames. Foix va anar publicant aquests textos breus, telegràfics, a “La Publicitat” entre 1929 i 1931 i havien d'aparèixer en forma de llibre l'any 1934, després, doncs, de Gertrudis (1927) i KRTU (1932). El projecte, però, no es va realitzar. Més tard, alguns “telegrames” van sortir a la revista “Dau al set” (1948), i, encara més tard, es van incloure a Allò que no diu “La Vanguardia” (1970). El Telegrames que esmento en primer lloc, es va publicar l'any 2005 per Edicions 62. Alguns lectors poden haver llegit per primera vegada aquests textos de Foix al segle XXI com si fossin novetat. Ho són, de novedosos? No, crec que no. Contingut, estil, etc., pertanyen a temps passats, però continuen sent atractius, insulsament innocents si tenim en compte la literatura posterior de Foix. He triat el “telegrama” següent, que, segurament sense motiu, m'ha recordat Perucho o, fins i tot, la Rodoreda:

TELEGRAMES.- Biarritz, 26 de febrer.- a tres milles de la gran platja, al tros comprès entre Cala Perduda i Port-Elos, molt temut per la seva mar oratjosa pels pescadors, el guaita del far de Luz presencià, la nit del dimarts, l'aparició del fons de les ones immenses que batien furiosament les roques, d'una ramada de milers de cavalls negres que s'estenia a gran trot per l'areny i que s'enfilava pels penyals escabrosos i pels cims inaccessibles enmig d'un renillar espantós. La fosforescència de llurs ulls era tan forta, que l'indret, aclarit com en ple dia, presentava un aspecte singularment exòtic. Quan el guaita, amb al seva muller, intentà, amb fortes precaucions, d'acostar-s'hi, la ramada fou engolida ràpidament per les ones, la remor de les quals apagà unes tràgiques i misterioses veus femenines. La sorpresa del guaita i de la seva muller fou en adonar-se que les seves filles havien desaparegut, i, l'endemà, per part del veïnat, en constatar-se, amb gran emoció, que en els vilatges propers mancaven totes les noies verges de a rodalia.

J. V. Foix: “La Publicitat, 27-02-1930.

En acabar la lectura d'aquesta prosa, he pensat en una altra de Pla que no sabia localitzar amb precisió -sóc tan desmemoriat-, fins que finalment l'he trobada. Tan diferents, i tots dos em van provocar algunes sensacions semblants. Deu ser la cosa animal.

A partir d'aquest moment tot anà amb una fulminant rapidesa. Es féu la maniobra d'acostament i de col·locació amb perfecta llibertat de moviments. No s'adonaren de res. Ens trobàvem deu o dotze milles fora de Sant Sebastià. No s'adonaren de res fins que sentiren el xoc sec i crepitant dels dos torpedes simultanis sobre la les planxes de la línia de flotació mateixa. Gairebé instantàniament el submarí aparegué a la superfície. Des del pont vaig poder contemplar perfectament el que s'esdevingué. El vaixell inicià un lleuger moviment d'inclinació del cantó dels impactes; al cap d'una certa estona s'escorà francament. Mentrestant començà a aparèixer molta gent en coberta enmig de la confusió natural i d'un guirigall de crits. Ningú no s'acostà als canons, sinó a les llanxes de salvament. Però tot aquest guirigall humà fou a penes sentit, perquè de la sentina del vaixell s'elevà una remor que em féu posar la pell de gallina. En la majestat de la mar s'elevà un renill frenètic, nerviós, angoixant, de tres-cents, quatre-cents, cinc-cents cavalls -potser faig curt- inexorablement tancats en el vaixell moribund. El renill corprenedor anà seguit d'una fressa sorda, greu, terrible, com si el carregament de cavalls tracte´s de rompre, amb les potes, amb les dents, amb tot el cos, les planxes de ferro. Aquesta remor espantosa, que els crits aguts trencaven com fulguracions sonores, em féu una impressió terrible. Em vaig posar a plorar com una criatura. I a través del tel de les llàgrimes, com un espectacle somniat, vaig veure de sobre aparèixer en els grossos esvorancs dels impactes una successió de siluetes esperitades, crispades, de cavalls tirant-se a l'aigua frenèticament. La nostra tripulació contemplà la tràgica fuga com qui assisteix a un espectacle esportiu. Els animals nedaven xarbotant l'aigua, el cap i la crinera al vent, aixecant les potes davanteres com si haguessin de posar-se a volar, a cada instant. Però el vaixell accentuava la seva inclinació i arribà un moment en que l'aigua tapà els esvorancs. L'últim cavall que sortí sembla irrompre del fons mateix del mar. Després s'inicià -sense que la fressa i els renills cessessin un sol moment- l'engoliment. El vaixell anà al fons amb la solemnitat de la caiguda d'un plom tot recobrà llavors la calma. Veiérem la tripulació, en les llanxes, bogant fort cap a terra. Quan abandonarem el lloc, els cavalls nedaven encara, infatigablement. La llum groga i rosada del crepuscle d'hivern -un crepuscle fred, pur, despullat- tocava l'escuma de l'aigua que les potes alçaven...

Josep Pla: fragment de “Un de Begur” (no sé la data d'escriptura)

Foix, el poeta en llibertat

2012-01-29T01:11:00.002+01:00

M'agrada Foix, m'agrada, sobretot, el seu humor de murri, els seus somnis en temps difícils -massa somiar?-, l'anar fent al seu aire, i unes quantes coses més, com els versos, que prescindint de la totalitat del poema, es converteixen en motiu de reflexió, com si fossin escrits per Llull en el seu amic e amat o per un acòlit taoista: Si pogués acordar raó i follia (qui pogués equilibrar...)... M'exalta el nou i m'enamora el vell (observeu els verbs: exaltar i enamorar, i els temps que els corresponen: present i passat)... És quan dormo que hi veig clar (i després, la realitat de cada dia....)... Així que, quan algú proposa celebrar Foix, amb el motiu que sigui, em torno a enamorar de versos i proses i rellegeixo i llegeixo i no em costa gens eaxaltar-me -massa- per col·laborar.

El meu granet de sorra d'avui sé que és excessivament llarg i, potser, feixuc, però m'ha semblat que encara no hi havia a internet un text programàtic, una mena de manifest seu que, en canvi sí que es pot trobar a les llibreries. J. V. Foix va publicar en diversos articles a “La Publicitat” unes reflexions que l'any 1935 es van convertir en un article de “Quaderns de poesia” titulat “Poesia i Revolució”. Aquest article es va pot llegir aquí. Va arribar la guerra i la llarga i terrible postguerra dels silencis, i no va ser fins l'any 1970 que Foix va recuperar l'article amb unes quantes modificacions -jo crec que poques- en forma de pròleg al seu llibre Darrer comunicat, publicat per Edicions 62 i, més tard, el 1995, per Vallcorba. Vet aquí, doncs, “Del real poètic”, que abans havia estat “Poesia i revolució” i que no sé fins quin punt és un escrit a les idees del qual Foix va mantenir-se fidel fins el moment de la seua mort.

En un missatge adreçat al Congrés del John Reed Clubs, el destacat poeta francès Aragon, colíder de la secta surrealista, de París, i ara poeta oficial del comunisme sovietista, es refereix als seus cinc anys passats retent un culte desproporcionat a un món poètic que ell i els seus amics s'havien forjat. Aquesta declaració, franca i noble, afecta al tema que d'un temps ençà preocupa els poetes responsables. No em sembla gens inoportú de referir-m'hi, tot anotant algunes observacions i remarques que m'ha vagat fer durant aquests darrers anys.

No dubto gens que hi ha, que hi pot haver, que hi ha d'haver una literatura revolucionària, de la mateixa manera que l'home de bar creu que no poden mancar aperitius de tota marca, grau i ferment als prestatges de la tenda. Comprenc que el romàntic d'avui cregui que el seu deure és servir la revolució, i que s'afanyi o s'esforci a escriure, amb indignació de neòfit i amb el pèl esborrifat, llargues estrofes “sonores i vibrants”. Dubto però que el poeta disposat a servir lleialment el secretari d'una junta de mantenidors o d'un partit escrigui gaires versos que passin a la posteritat. L'Oda a la Pàtria, de N'Aribau, té, per als catalans, una remarcable valor històrica, i fins i tot ha estat patriòticament eficaç; és gairebé segur que com la majoria d'englantines no rumbeja gaire en una antologia poètica. Em costa de comprendre què vol dir “artista revolucionari”, des del punt de vista polític o social, o “poeta revolucionari”; sé exactament què vol dir un revolucionari poeta, o metal·lúrgic o dentista. La revolució la fa hom de colze a colze i sense preguntar quin és l'ofici dels conjurats. Per a un poeta, com a poeta, no hi ha d'altra revolució que la que farà al propi clos.

Quan els més extremosos dels qui, per doctrina o consigna, enfronten a llur realisme social amb el realisme poètic, i demanen als poetes d'ésser útils -no gosen dir subordinats- a la causa de la cultura -de llur cultura- no s'adonen que els converteixen en uns éssers desesperançats, de la qual cosa són acusats per ells mateixos. Estetes d'una estètica oficial, opressiva, artificial i fictícia. Els demanen que menteixin. Preparen llur servitud; els permetrien, en recompensa, de besar la mà del qui paga: és el vici més destacat dels miserables.

Jo també crec que no hi ha distinció entre humanitat i literatura, entre el món i l'art, entre l'acció i el pensament; però tot poeta té la seva acció a realitzar, urgent. El seu instint és segur, la seva realitat, tota sobirana. Per tant, antilocal, extrapatriòtica, universal. ¿Quin sentit té per a un poeta lliurat a l'acció, que per ell és també pensament, una expressió tan estesa avui, tan vulgar, com crítica feixista o crítica bolxevista? ¿Quina relació hi ha entre la poesia immarcessible i els règims mudables? ¿Entre la realitat poètica i la realitat política a Bulgària o a Irlanda?

No és pas cert que hi hagi antítesi entre acció i pensament, en els poetes. Els poetes es realitzen en llur medi propi que no és pas el dels economistes ni el dels polítics. El poeta, generós amb l'home i amb al natura, no és gens responsable si en situar-se davant la realitat suprema apareix, als ulls dels realistes del real vulgar immediat o del natural fuliginós, com si es plantés, ullprès, davant el mur on, d'una a una, en fila o en escamot, passen les ombres fugisseres.

El poeta, com a poeta, no té d'altra motivació lírica que la pròpia de la poesia. Només compta per a ell la revolució provocada pel procés d'adaptació de l'impuls líric que l'exalta o que l'il·lumina, a la seva època. Una revolució, política o social, forneix als poetes elements inèdits per a fer vàlides les seves escapades. El poeta retroba, per mitjà dels símbols nous, el permanent.

El poeta té el seus deures revolucionaris; la seva revolució, però, és indiferent a la de la majoria. Quan s'esdevé aquesta, el poeta, com a poeta, calla. Si hi vol intervenir com a tal, la poesia se li nega en els mòrbids estanys de la retòrica; però la retòrica és tan adversa a la poesia!

El poeta més aviat s'oposa a la seva època en allò que té d'ordinari i de trivial. Cerca, entre les runes i els monuments de tots els temps, el principi del misteri. A cada època, i sota els règims més diversos, vetlla el misteri i n'invoca la permanència. Si cal, conrea la màgia i fa ombres xineses a la paret del temps amb els elements que li proposa el real immediat. Cerca la vera realitat, la suprareal, el real integrat.

Per als qui interpreten la poesia com a una activitat de l'esperit, el concepte de què fins ara es valien els crítics per a valorar-la resta modificat. Aquesta modificació, amb aparences de correcció, és sovint una rectificació, que afecta els uns i els altres dels qui es complauen, amb encert o no, a definir-se com a intèrpret de les anomenades veus obscures o ombrívoles -no pas tenebroses: intel·lectualistes i irracionalistes, idealistes i conceptistes, aristotèlics i agustinians-. Gairebé tots ells accepten la poesia com a un mitjà de coneixença. Diríeu que la exigència del moment és aquesta. Una exigència que no s'adiu potser del tot amb les nostres preferències intel·lectuals ni amb la nostra estètica d'adopció. No fabulem si constatem que en cadascun de nosaltres l'esperit s'hi assaja i que en la creació es multiplica. Totes les èpoques en són, alhora, presents i allunyades; però la nostra, amb totes les seves contradiccions, avantatges i malastrugances, és indefugible. L'esperit s'hi “realitza” i nosaltres en som els còmplices. Qui l'esquiva o s'hi enllita esdevé fal·laç. D'ací, més d'una vegada, l'engany; puix que el resultat pot ésser un pastitx amb aires d'originalitat, una còpia maldestra o una fúnebre reproducció. Diria hom que l'activitat de l'esperit és sempre una correcció. Cada època i els seus “corregeix” excessos i defectes, sense massa esperança. A través dels segles l'acció de l'esperit, en les seves manifestacions plàstiques o retòriques, és un redreçament constant. Creuríeu que l'original és pertot o enlloc. O bé que el destruïm tantost l'hem descobert, amb les nostres mateixes mans guiades per braços invisibles però responsables.

La poesia té, ara per ara, un fi descaradament únic: ha vençut el seu localisme, la seva llunàtica supersticiosa, el seu rústec floralisme, per esdevenir una ètica -no pas l'ètica-, una filosofia -no pas la filosofia-, una afirmació independent de la retòrica malencaminada. Fins i tot hi ha qui ha gosat escriure, fa poc, que guanya a la filosofia com a instrument de coneixença. L'ambició de la poesia en aquests anys que intentem d'usdefruitar és de satisfer-se en ella mateixa com a instrument de descoberta, o com a mètode d'investigació. Si, intrínsecament, alguns li atribueixen valors metafísiques, formalment té la seva física.

La teoria de les arts, plàstiques o literàries, coma una pura activitat de le'sperit, és refusada pesl racionalistes, pels positivistes i pels humanistes, i és refutada pels realistes vulgars. El malentès és inevitable. En la tria ens hi juguem el dot.

La revolució, les revolucions, materials, socials o polítiques, són l'evasió, l'escapada, de molts. La massa s'hi afona i, segons els vents, s'hi anihila; no se'n salven gaires. Però el poeta ha estat sempre un “evadit”, un “exiliat”, no pas un fugitiu ni un desertor. De la realitat mòbil només o singularment o estrictament n'ha la màgia, i especula amb el seu o els seus espectres. Davant la presa de Dniepostroi, davant una piràmide o un temple, la reacció del poeta serà sempre còsmica. Tot just compta les turbines, les pedres o les columnes, ja afluixa o claudica. Entre mites el poeta basteix una altra realitat on eternament es muda i s'exilia. Fàbriques, pàtries, personatges, tractors, ruïnes, batalles, pneumàtics, plans econòmics, paisatges, banderes, o sabates abandonades al mig d'un toll són simplement sumands d'una addicció que només el poeta sap resoldre.

J. V. Foix
1 de juny de 1935

coses que passen

2012-01-27T18:41:00.002+01:00

Mentre estic esperant que em cobrin el peix, es presenta a la parada una dona velleta, petita, arrugada, encongida, amb un carret de la compra de colors escocesos. Als ulls, unes ulleres fosques de muntura de pasta. El seu marit, també petit, però encara esvelt, de cabell abundant de color blanc brut, es manté darrere, immòbil, silenciós, només una estàtua que l'acompanya, que avui no sap què dir.

La vella explica la seua història, primer a la peixatera i després a mi, encara que cap dels dos ja no hi podem fer res més que escoltar. Un gos gran acaba de fer una queixalada al seu gosset i l'ha matat. La dona plora. Coses que passen.

Ara, la vella tornarà a casa amb el marit, amb el peix que ha comprat i potser una mica de verdura i de carn, potser de pollastre, com la que devia donar al gosset. Dintre d'una estona potser dinarà, potser, si en té el costum, també parlarà amb el marit. De retorns a casa, al carro, de quadres de colors discrets, al compartiment de fora, els acompanyarà “Chispita”.

Was it a cat I saw

2012-01-27T01:19:00.000+01:00

Continuo anant els dijous a la redacció de la revista “Suro 2.0”, una mica més tard de l'hora establerta per tal de deixar temps als companys que tenen contacte amb els alumnes per repassar el que han fet durant la setmana. Definitivament, la revista es publicara trimestralment amb seccions fixes i amb les novetats que es creguin convenients.

La setmana passada vaig suggerir que podria ser interessant que dotéssim el contingut d'interactivitat, és a dir, que els lectors, després de llegir qualsevol article, poguessin dir la seua, de la mateixa manera que fem en els blocs a través dels comentaris. En una revista d'una periodicitat tan llarga, seria una bona forma de dinamitzar el material, de fer temps. No sabem si això serà possible en la plataforma que es fa servir actualment, que a mi em sembla força rígida, ja ens ho diran els alumnes que s'encarreguen de l'edició.

En la secció de “Passatemps”, o com a secció nova, hem tornat a parlar d'incloure enigmes, nom sota el qual poden encabir-se multitud de receptes, pròpies o alienes, més o menys participatives (s'accepten suggeriments). Avui, per exemple, mirant el programa “Saber y Ganar”, on una participant finalment ha endevinat a partir d'una pista mínima que l'enigma a resoldre era un joc proposat per Lewis Carroll anomenat “Pars pro toto” (en parlaré, segurament, en un altre moment) que es pot consultar en espanyol en un llibre prologat per Leopoldo Maria Panero titulat Matemática demente -pròleg llarguíssim-, se m'ha acudit que es podrien plantejar enigmes, problemes, o com se li vulgui dir, d'escriptors coneguts (?), com el mateix Carroll.

Per exemple: suposem que sou uns obsessos de la puntualitat, més ben dit, de l'exactitud. Quin rellotge preferiríeu, un que no funciona en absolut o un que sabem que té un retard d'un minut diari? No sé si plantejo prou bé el que proposa Carroll, però no cal dir res més. La pregunta es pot resoldre ràpidament, sense gaires consideracions, però, evidentment, sigui quina sigui la tria, no té sentit proposar-la en la solitud d'una resposta privada. Tant si s'opta per un rellotge com per l'altre, la gràcia consisteix a argumentar la resposta, i contraargumentar. Després, en tot cas, es poden contrastar els arguments propis i els dels altres participants amb els de qui ha proposat el joc.

1, 2, 3...

2012-01-26T01:19:00.001+01:00

O la lluna que s'afina
en morir carena enllà.

J. V. Foix

En primer lloc, demano disculpes per la retòrica del post anterior, que únicament pretenia recordar que identificar figures en un poema només indica que s'han memoritzat les figures o que es pot consultar el manual adequat -en el meu cas: Diccionari de figures retòriques, de Joan A. Oriol Dauder i Joan Oriol i Giralt. Ara esmenaré un error de transcripció d'una figura que espero que no hagi ocasionat cap problema. En resum, qualsevol poema poc esdevenir absolutament críptic o mort després d'haver descobert, amb gran aplicació, totes les seues retòriques, però cal admirar el retòric que les ha descobertes.

En segon lloc, a la meva edat, el meu cor ja no es troba en condicions d'assimilar les emocions fortes: quin patir! Fet i fet, i com a mal menor, tampoc no m'hagués desagradat una final entre el Madrid i el Mirandés, amb victòria de l'equip ebrenc.

En tercer lloc, tots aquests mals que no em són res si, com avui, en un cel tan infame com el de Barcelona, hi ha una lluna que lluita una vegada més per fer-se plena i juga a mostrar i amagar i sembla que es mengi ella mateixa. He de mirar més el cel.

Per acabar, l'estímul de l'homenatge a Foix que es prepara per al diumenge em torna ja avui el goig de les seus paraules.

comprensió, recreació, autòpsia

2012-01-25T01:30:00.002+01:00

En alguna ocasió he parlat des d'aquí sobre la memòria, però ara no sabria dir en quin moment i menys en quin post. Continuo mantenint que la memòria, la capacitat de recordar, que es manifesta de múltiples maneres (no voldria fer servir la paraula maneres, però sóc incapaç de trobar la paraula que sé que voldria escriure), és un dels elements bàsics que indica (tampoc indica és la paraula) un grau d'evolució superior en l'escala animal. Els humans no ho som perquè tenim la capacitat de riure (si riem de nosaltres mateixos, molt millor) ni la capacitat de parlar (com podríem parlar si no tinguéssim memòria per recordar les paraules?), ni... És la memòria i tot el que aquest concepte implica, com per exemple, la capacitat de relacionar, el que ens fa humans.

Ara , però, no vull entrar en abstraccions ni generalitzacions sobre la memòria. L'origen del que escric es troba en un article que vaig llegir en què per enèsima vegada es parla de cap on va l'educació (en realitat parla dels camins de l'ensenyament). No entraré en les propostes que es fan, algunes de les quals em semblen bé i d'altres menys. Una de les propostes d'ensenyament del futur es refereix a l´ús de la memòria i al percentatge que ha de tenir a l'hora d'avaluar. Tampoc no en diré res perquè no acabaria mai. Concretaré, únicament, que es diu que entre els coneixements memorístics dels alumnes hi hauria d'haver les figures retòriques. Déu, les figures retòriques!

A veure, fem una petita prova. Qui es capaç de definir les següents figures retòriques:

ACOBLAMENT

BRAQUILOGIA

CONGERIE

DISSEMBLANÇA

EPIFONEMA

GLASSOLÀLIA

HIRMOS

LÍTOTE

METONÍMIA (les metonímies, tot un món! Per exemple: Serà la justícia benèvola amb Garzón)

ZEUGMA

Ho sé, no les he posat senzilles, he hagut de recórrer no a la memòria sinó a la bibliografia que tinc. Imaginem que algú ha encerat la majoria de figures (totes, un deu). Molt bé, i ara, algú sabria citar un fragment d'algun autor conegut, català, per suposat, on hi ha alguna d'aquestes figures? En tots els casos? Doncs, un vint. Tercer nivell: podríeu comentar quin efecte produeixen aquestes figures en el fragment i en el conjunt del poema que estem analitzant? Quin poema? Qualsevol. En aquest darrer cas podem prescindir dels dos primer nivells: el deu queda assegurat.

No sé si m'he explicat. Sembla que he defensat la memòria i al mateix temps me l'he carregada. Aquesta figura s'anomena paradoxa. I com es deu dir dir sense dir del tot?

el pes del paper

2012-01-24T01:37:00.000+01:00

L'abellot d'ahir em recorda que fa uns dies em va trucar una senyora en nom de la Gran Enciclopèdia per oferir-me uns suplements de la Història Natural dels Països Catalans, una obra a la qual em vaig subscriure en el moment de la seua aparició i que ara grogueja en un prestatge, tot i que de tant en tant m'agrada fer-li alguna mirada.

Li vaig dir que no m'interessava, és a dir, que malgrat els avantatges de pagament que m'oferia pels dos nous volums, el meu interès de consulta es trobava en altres camps i preveia que difícilment tornaria a la història natural i, a més, que els 15 volums que ja tenia m'eren suficients. La senyora em va voler convèncer de la necessitat d'ampliar la Història amb arguments diversos, entre altres l'habitual en aquests casos de les excel·lents fotos dels llibres. L'argument definitiu, copiat potser d'una carta que Alfons el Magnànim va escriure a Cosme de Mèdicis agraint-li el regal d'un còdex, m'assegurava que amb aquests volums augmentarien el meu patrimoni. Potser es referia al meu patrimoni cultural, no ho sé, però en els temps que corren vaig pensar immediatament i únicament en el meu patrimoni econòmic i em vaig atrevir a dir-li que el paper era un patrimoni a la baixa, per molt que veiéssim camionetes que amb freqüència s'aturen al costat dels contenidors per fer-se amb uns quants quilos de paper de format divers. A partir d'aquí la conversa va deixar de tenir futur. Espero no haver estat massa dur en un tema en què ella i jo ens guanyem, o ens hem guanyat, la vida i segurament ens ha aportat moments de felicitat intensa.

És veritat que el patrimoni cultural, intel·lectual i sentimental dels llibres ha estat i és important per a mi, però en l'aspecte econòmic, l'adquisició d'aquest patrimoni ha estat ruïnós. No em queixo, ha estat una tria sovint conscient i la repetiria, encara que actualment internet m'estalviaria una part substanciosa de les despeses que vaig fer. Actualment, si volgués vendre la casa on visc, em donarien, tot i la crisi, força més diners del que em va costar, fins i tot pel cotxe en trauria alguns calerons, o per les càmeres fotogràfiques; qui sap si també podria vendre els testos amb els ciclàmens. Dels centenars de llibres en trauria, amb sort, ben poca cosa; en alguns casos, no els voldrien ni regalats, a nos ser per transformar en masses informes de cel·lulosa.

Penso ara mateix en dipòsits de llibres que tinc pel barri. N'hi havia un, minúscul, al mercat de la Concepció, on els compradors d'aliments materials podien agafar o intercanviar qualsevol llibre, evidentment, no hi havia ningú que vigilés res perquè és sabut que la lectura no té preu. Aquell espai petit ara s'ha reconvertit i allotja l'oficina que es fa servir per centralitzar les comandes a domicili. Al Mercat de L'Abaceria Central, a Gràcia, hi ha una parada on s'amunteguen els llibres vells i nous: qualsevol llibre per un euro i hi ha una guardiola per deixar la moneda; s'agafen llibres? Crec que sí. Es deixa la moneda? No ho sé. Al Punt Verd permanent de la Sagrada Família, deixen a l'entrada un carro metàl·lic com els dels supermercats amb uns quants llibres per donar-los una darrera oportunitat; la darrera vegada que hi vaig anar vaig estar a punt d'emportar-me un Mecanoscrit del segon origen en força més bon estat que el meu, però vaig pensar que algun estudiant potser encara el podria fer servir. Podria continuar amb més dipòsits. Fa dues setmanes, al costat d'un contenidor d'escombraries situat al xamfrà del carrer Rosselló amb el passeig de Sant Joan, vaig veure dos pilonets de llibres en força bon estat que no em va semblar que suscitessin cap curiositat. Hi vaig fer una mirada i una tria. Ara tinc a casa, encara per llegir, tres llibres nous de la col·lecció “Diàlegs a Barcelona”. Tinc especial curiositat per llegir la conversa entre Jordi Llovet i Josep Maria Civit, publicada l'any 1989, per bé que ja he tafanejat el final:

JOSEP MARIA CIVIT. I farem plans per retirar-nos junts i fer vida de grans senyors.
JORDI LLOVET. ¿A la Garrotxa? ¿A l'Empordà? ¿Al Baix Camp?
JOSEP MARIA CIVIT. ¡A l'Eixample! A la Rambla de Catalunya, entre Mallorca i Provença!
JORDI LLOVET. Vés buscant pis, que jo aniré fent gran la biblioteca...

Quin final més curiós. Una mica més de vint anys més tard, Jordi Llovet va donar els llibres de la seua biblioteca a la UPC, que era l'única que reunia les condicions que ell volia, és a dir, que es mantingués la unitat dels llibres que havia anat recollint al llarg de la seua vida... i li van donar una medalla.

Per on es dispersaran els llibres sense història de la meua modesta biblioteca?

el borinot

2012-01-23T01:21:00.003+01:00

Fa un dia esplèndid que ridiculitza la tradició de fred de la setmana dels barbuts. La Joana feineja amb les plantes de la terrassa a l'hora del darrer sol. Em crida. Entre els ciclàmens hi ha un abellot. M'acosto procurant no molestar-lo. Sempre m'han fet gràcia els abellots, que em semblen un ósset de peluix minúscul, encara que ja se sap que la percepció que tenim els humans, sobretot els nens, d'alguns animals pot esdevenir perillosa. M'atreu el seu cos rodanxó i el seu abric de ratlles de colors tan nítids, com si fos una samarreta peluda i sempre neta d'un equip de segona o de tercera.

L'abellot va brunzint entre els tres testos de ciclàmens d'una manera irregular i inesperada; ara s'està una estona en una flor, ara en deixa sobtadament una altra... Jo m'estic quiet, però la meva proximitat -potser nota el meu alè- el desconcentra en algun moment i emprèn un vol zigzaguejant i maldestre al meu voltant com per assegurar-se que la meua intrusió no li suposarà cap maldecap que li impedeixi realitzar la seva tasca recol·lectora. És curiós aquest vol erràtic i poc elegant de l'abellot; hi ha un tractat de 1934, Le vol des insectes, del francès Antoine Magnan, que assegurava, contra tota evidència, que la morfologia corporal dels abellots no els permetia volar: Tout d'abord poussé par ce qui fait en aviation, j'ai appliqué aux insectes les lois de la résistance de l'air, et je suis arrivé avec M. SAINTE-LAGUE a cette conclusion que leur vol est impossible.

Dels abellots, dels borinots, en sé poca cosa a part de al seua aparença, però asseguraria que malgrat que tota l'estona l'he tractat en masculí, és una femella, una reina, per ser me´s precís, perquè els mascles, que com e´s habitual serveixen de ben poca cosa, moren amb l'arribada de l'hivern i només les femelles resisteixen fins que a la primavera ponen els ous i en tenen cura un temps, fins que passat més o menys l'any des que van nàixer moriran i algunes de les seves filles continuaran el cicle.

El que m'estranya del meu abellot és que hagi paregut en ple hivern. Potser li ha resultat enganyosa aquesta calor i ha començat abans d'hora la seua feina primaveral? Potser li és indiferent que sigui el mes de gener perquè es guia únicament pel Sol i la Lluna, el fred i la calor, el vent i la pluja i no en sap res dels calendaris que a nosaltres ens diuen que som a l'hivern mentre gaudim d'un temps primaveral?

Quan l'abellot ja té les potes de darrere ben plenes de pol·len, que deu haver barrejat amb saliva i nèctar, fa una passada rasant per sobre dels testos i s'enlaira amb rumb desconegut. Estic segur que demà, si el clima no és traïdor, tornarà a casa meua, no per visitar-me, que més aviat li faig nosa, sinó per continuar alimentant-se dels meus ciclàmens fins que decideixi que ha de recórrer a altres flors més sucoses. Així és la vida.

de mides i mesures

2012-01-22T01:45:00.001+01:00

Diuen que Llull va escriure més de 300 llibres, alguns força gruixuts. No sé si ell o els seus editors (qui els hi editava?) van fer gaire negoci amb tantes pàgines. A casa tinc uns quants llibres de Llull, però no em queda clar qui percep els dret s d'autor. Agafo un llibre seu a l'atzar i veig que hi ha tres copyright: el de l'editorial, el de l'autora de la introducció i l'editorial belga sobre el text llatí. I els hereus de Llull, que no cobren res? Qui són els hereus de Llull? Se tan poca cosa sobre tot plegat que més val que no continuï. L'únic que em queda clar és que no puc copiar les pàgines del llibre de Llull que vaig comprar perquè algú em pot demandar, a mi, que moralment em sento molt proper a Llull en alguns aspectes i de tant en tant mostro l'admiració que li tinc.

Recordeu la novel·la de Ray Bradbury, que més tard Truffaut va portar al cinema, titulada Fahrenheit 451? Descriu un món en què el govern decideix que el llibres s'han de cremar perquè, entre altres coses, provoquen la infelicitat i que els homes es distreguin massa i tinguin poca cura de la seva feina. Recordeu els homes-llibre que tenien per missió memoritzar una obra per poder transmetre'-la quan fos convenient i per tornar-la a editar quan arribessin temps millors? Penseu que els homes-llibre haurien de tenir un copyright i que se'ls hauria de reconèixer el seu paper de transmissors? Quins percentatge sobre els guanys totals haurien de tenir arribats els temps de claror? Algun home-llibre hauria de tenir dret a recitar fragments de l'obra memoritzada per una altre home-llibre? Se m'acut un conte sobre el tema, però suposo que abans hauria de consultar amb Bradbury.

Recordeu les vegades que heu deixat un llibre a algú, perquè us l'ha demanat o perquè vosaltres pensàveu que li agradaria llegir-lo? I la ràbia que us fa que no us l'hagi tornat? És clar que potser vosaltres en teniu uns quants que algun dia us van prestar i que ara descansen, potser ignorats, en qui sap quin prestatge de casa vostra. Us va semblar moralment condemnatori el fet de deixar el llibre? I que us el deixessin? Penseu que hi ha algun escriptor, dels que es guanya la vida, més o menys, amb les seues ficcions que mai no hagi deixat un llibre no escrit per ella a algun amic o conegut? O que no li hagin deixat algun llibre?

Ahir em vaig trobar un company que entra algunes vegades en el meu bloc que em va dir que ara que tinc temps podria dedicar-me a escriure. La meu resposta immediata i poc meditada va consistir a recordar-li que jo ja escrivia gairebé cada dia, però ell es referia a coses de més envergadura, potser alguna novel·la, alguna cosa consistent. Li vaig aclarir que honradament -com em disgusta fer servir la paraula honra o que la facin servir- pensava que no tenia la capacitat ni la paciència per fer res que tingués cap interès, ni tan sols la imaginació o la concentració per fer un conte. Avui en deixo una prova aquí: tres paràgraf que em podrien servir per filar uns història sense cap més resultat que una prosa dispersa. I això que ja se m'havia acudit un títol revisable: El que importa és la quantitat. Que una cosa es deixar un llibre, o un disc o una pel·lícula a un amic i una altra es penjar l'obra a Internet amb l'excusa que tots som germans, que ja ho deien no se sap quins versets de la Bíblia, un altre llibre que no para d'editar-se i que, segons em consta, no produeix drets d'autor als hereus de qui el van escriure.

Com que avui es diumenge, i per alegrar una mica els post, se m'ha acudit que podria afegir una mica de música -es pot escoltar mentre es llegeix. Ahir em vaig baixar 55 CD d'Strauss, un total de 7,77 GB que encara he d'ordenar. La seua música -no crec que sigui a partir de les pel·lícules de Sissí o de 2001-, sovint reiterativa, sempre m'ha semblat una barreja perfecta de terra i cel; cel en el sentit còsmic, d'imaginar-se les voltes harmòniques i eternes dels puntets de llum del firmament sempre en perill de col·lisió -ara m'acosto, ara m'allunyo... ai!- que deuen il·luminar planetes menys galdosos que el nostre, que a mi, no ho nego, ja m'està bé. Trio a l'atzar:

llivertats

2012-01-21T01:28:00.003+01:00

Fa unes setmanes llegia El cervell de Kennedy (en castellà), de Henning Mankell (llegiu-la, a més, surt Barcelona) a l'e-Reader. Vaig fer dos subratllats, de fragments que em van cridar l'atenció. Avui, la notícia del tancament de Megauload (ara mateix no opinaré sobre la pàgina, només diré que en queden de semblants) me n'ha recordat un. El situo: es tracta d'una mare que un dia troba mort el seu fill; i malgrat que tothom pensa que ha estat un suïcidi, ella creu que l'han assassinat. A partir d'aquest moment busca tots els qui van tenir contacte amb el noi en els darrers mesos. Aquesta cerca la porta en un moment determinat a Moçambique (la clau de la història es troba en aquest país) on coneix una noia que havia estat amant del seu fill. El fragment que vaig senyalar no té res a veure amb la història, o sí:

-Murió en Estocolmo.

-Yo visité esa ciudad en una ocasión. Fue en 1974. Los portugueses perdían sus guerras en las colonias africanas y los militares estaban a punto de rebelarse en Lisboa. Se celebraba una conferencia, y aún sigo sin saber quien pago mi viaje y me consiguió el visado. Pero fue muy alentador ver a tantos jovenes suecos, tan seguros en su país, sin la menor experiencia de los horrores de la guerra o de la opresión colonial, apoyar nuestra causa con tanto ardor. Aunque también pensé que era un país de lo más curioso.

-En qué sentido?

-Verá, durante todo el día no hacíamos más que hablar de libertad. Però resultaba imposible encontrar un lugar donde tomarse una cerveza después de las diez de la noche. Todo estaba cerrado o el alcohol estaba prohibido. Y nadie supo explicarme por qué. Así que los suecos nos comprendían a nosotros, pero no a si mismos...

Henning Mankell: El cerebro de Kennedy.

Això de les llibertats és tan subtil i tan complicat. I la seua pèrdua, com la de les llengües, és un procés sovint lent, gradual i imperceptible... i, el que és pitjor, a vegades acceptat i argumentat. Hi ha qui diu: sempre que es guanya alguna cosa se n'ha de perdre alguna altra, o viceversa. La viceversa és la part que em queda menys clara.

itinerari: resum

2012-01-20T03:02:00.001+01:00

Em calço les sabatilles amb el sensor al peu esquerre. Com que sóc un admirador de l'incomprès Reixach, i, la veritat, córrer també és una vulgaritat, començo el meu passeig que em porta a la Rambla, al carrer de Ferran, a la plaça de Sant Jaume, al carrer de la Llibreteria, al carrer Freneria (ha plegat l'amic Selvaggio o he arribat massa tard?), M'aturo una estona a l'estanc de la plaça de la Catedral. Continuo amunt, de tornada. Les botigues anuncien unes rebaixes mai vistes. A la llibreria Jaimes, del passeig de Gràcia, supervivent emèrita, li deuen quedar encara cinc minuts de venda. A Barcelona cada vegada queden menys llibreries singulars, cosa que no vol dir, evidentment, que és venguin menys llibres, però és una pena la uniformitat que malgrat les aparences senyoreja la ciutat dels llibres. Les flors de Navarro, al carrer València, no noten els canvis, però tampoc no fan cap olor. Ja a la vora de casa, el mussol dels antics rètols Roura, després de molt de temps indiferent, em fa l'ullet; li ho agraeixo, però me'l miro amb excepticisme.

L'iPod em diu que he passejat 8, 80 km., que el meu quilòmetre més ràpid és d'11'04'', i que he cremat 666 calories. Crec que exagera.

telegràfic

2012-01-19T02:41:00.000+01:00

Escolto una estona un debat a la 8 moderat per l'interminable Cuní sobre els pirates, la propietat intel·lectual, etc. Res de nou.

A l'hora prevista tinc en Puyal a punt i, a més, intento localitzar el partit en directe a través de Rojadirecta amb resultats diversos, globalment poc satisfactoris. També tinc, sense veu, el canal esportiu de TV3, per si de cas. Podria anar al dormitori i intentar seguir el partit a través de la tele (superpanoràmica) dels veïns que es veu força bé des la finestra, però és molt cansat. No m'importaria pagar un preu raonable per veure el Madrid-Barça, però no tinc cap interès a fer-me soci de cap canal de pagament. Al final, em conformo amb les ones hertzianes de 102.8. Resultat plenament satisfactori. I especialment el gol de Puyol.

La wikipedia en anglès es troba a les fosques (ara potser ja no) en protesta, segons em sembla, per una mena de llei Sinde americana, la SOPA; la viquipèdia nostra -i les altres-, brilla. Actualment les protestes tenen una data de caducitat curta i la solidaritat és relativa. Qui es trobi lliure de culpa que tiri la dotzena pedra.

Oeoeoeoé!

tic-tac

2012-01-18T01:06:00.001+01:00

El catalans solem ser una gent d'una certa contenció verbal, d'una comprovada economia oral, i és potser per això que en la nostra llengua abunden els monosíl·labs, en molts casos polisèmics: tac, tec, tic, toc, tuc, per exemple.

Se m'acut això, encara que no hi tingui relació, en rebre un correu de l'institut -com que he plegat durant el curs, encara rebo missatges generals i particulars, i ho agraeixo perquè em permet continuar, al menys sentimentalment, amb la meua gent- on se'm comunica el següent:

Em podríeu dir, si us plau, si us interessa i faig la reserva al CRP.

El que ens han enviat del CRP diu:

Sabem que a tots els centres esteu treballant en la integració de les TAC en la pràctica educativa. Això implica gestió de les eines TIC, treball a l'aula amb aquestes eines, participació i col·laboració del professorat en la generalització de l'ús.

Per això i per tal d'afegir un granet de sorra en el complex (i il·limitat) món del treball amb les TAC al centre, hem preparat una sessió formativa, pensada en aspectes pràctics de la gestió de les aules digitals.
[...]
Està adreçada [la sessió prevista] al professorat responsable de les TIC i de les TAC en els vostres centres, però també a tot aquell professorat que utilitza les TAC en el seu treball a l'aula i aquell que no s'hi acaba de posar i vol/necessita un empenteta...

Tinc clar que TIC no és el mateix que tic, i sé què és; però tot i saber que TAC no vol dir tac, ara no em ve a la memòria el que representen aquestes sigles. Tic-tac, tic, tac, tic-tac... Passa el temps, i res. On devia ser el dia (o dies) es què és va parlar de les TAC? Ei, sí! Tècniques de l'Aprenentatge i el Coneixement!

Tic-tac, tic-tac, tic-tac... La digilització avança com una bomba de rellotgeria que al final esclatarà en un bum de saviesa. Brr! Uf!

promiscuïtats

2012-01-17T01:33:00.000+01:00

Començo amb un titular que m'ofèn: “Manuel Fraga: l'amor a Espanya, la passió per la llibertat”. M'ofèn la segona part del títol, perquè la mentida contrastada i cruel no hauria de figurar ja en cap diari. M'autoflagelo per continuar llegint -i continuaré- un diari, que no és l'únic, que admet articles tendenciosos que fan burla de la realitat, i no dic veritat, històrica. L'article, evidentment, no l'he llegit. Durant el dia he tingut la sensació que aquest home que un dia va triar entre ser monjo o soldat havia nascut l'any 75, que abans era només un embrió.

Em sobta un altre article de “La Vanguardia” que no aconsegueixo localitzar en la seua versió digital, però que veig reproduït aquí. El firmant, Gabriel Magalhaes, escriptor portuguès de qui no he llegit cap llibre, ve a dir que si Europa vol trobar el seu lloc al món hauria de seguir l'exemple de Catalunya. Al final de la lectura, no estic segur si el seu contingut m'hauria d'estimular o de deprimir. Com que sóc més aviat optimista, em decanto pel desencís.

M'alegra aquest matí plujós la visió de Camps, més enllà del bé i del mal, llegint, i deixant llegir, a la sala del tribunal que el jutja un llibre que desconec de l'antropòleg francès René Girard titulat La ruta antigua de los hombres perversos, que, segons diuen, se centra en la història de Job per parlar dels bocs expiatoris. No sé si Camps ha llegit a l'Antic Testament les desgràcies per les quals va passar Job abans que Déu li retornés amb escreix el que li havia pres. Si la cosa va com a la Bíblia, a l'expresident encara li queda molt camí per fer. De tota manera, és més aviat dubtós que Déu continuï existint en l'Espanya actual, però tampoc no sé en quin Déu creu el polític. Mira que si al final existeix el Déu de Camps.

Hi ha dies que la meua promiscuïtat lectora em deixa perplex.

el riu

2012-01-16T01:27:00.001+01:00

Encara la malenconia dels diumenges a la tarda que no sé si s'acabara algun dia, avui trencada per una conversa telefònica festiva, en què fem petits plans d'estiu -has vist aquest restaurant de la Cala especialitzat en tonyina?- amb uns amics del sud.

Més tard, abans de sortir a fer una volta, ordeno fotos. Em detinc en les de les del primer dia de l'any, també d'un diumenge a la tarda, quan vaig sortir una estona de la taula per contemplar la primera posta de l'any mentre els altres continuaven les converses segures de sempre i el meu nebot gran dormia una estona al sofà perquè la nit se li havia fet curta. Cap a l'oest, el Daró reflectia el sol i el cel entre daurat i vermellós. El Daró és un riu habitualment inexistent que no sé on comença, però que ni tan sol acaba en la mar sinó en el Ter, en una construcció ridículament faraònica si es té en compte la seva insignificança. El Daró és un riu d'aquells que no se cita a les escoles, més de nom que de fets, que habitualment mostra uns bassals tristos, escorrialles de dies de pluges intenses, quan, excepcionalment, fa honor a la seva condició i mostra una ràbia efervescent que s'apaga aviat. El primer dia de l'any, per recordar la seva existència, el riu va voler convertir-se per un instant en el mirall d'un sol que ja havia desaparegut, en el reflex d'un cel fet de promeses. Intent efímer, però suficient -jo el vaig veure-, abans de continuar amb el seu anonimat.

Les fotos em porten a fingiments, un llibre de proses poètiques i versos complementaris de tons crepusculars, com els d'alguns magnífics westerns dels darrers anys. Busco fins que trobo la pàgina:

He vingut a seure sobre les pedres del Pont Vell. Envaït per l'ambient, com una estàtua antiga, veig passar davant meu, atrafegat, el segle XX: gestos i veus familiars; en Lluís, d'ulls girats cap endins, amb el carro; la turista italiana que atreu, segura, tots els somnis... També... Sí: el meu avi o el meu fill? I bufa el vent de garbí estiuenc, Daró avall, sense pietat, com la vida.

Francesc Prat: fingiments. Girona, CCG Edicions, 2008.

El Daró a les 17,16

El Daró a les 17,21

provocació

2012-01-15T01:44:00.000+01:00

He estat a punt d'enviar la imatge al veí, que ara fa temps que no puja res d'aquest estil, o al Francesc, a qui sé que li agraden les absurditats humanes, o a Víctor (ostres, surt a la Viquipèdia!), però he pensat que la foto tampoc no és gran cosa i, a més, no crec que cap dels tres estigui interessat en el que semblen frankfurts més que les originals i variades llonganisses del país.

Fora de la botiga del passeig de Gràcia on la vaig descobrir, encara no he vist en les meues passejades cap gos lligat amb aquesta corretja, ni tampoc no sé si se n'han venut moltes o si les que s'han venut serveixen per lligar gossos o més aviat per mostrar originalitats als amics. De fet, dedueixo que és una mala època per presumir públicament d'una abundància que alguns considerarien una provocació. Estic segur, però, que molts continuen donant als gossos, siguin de la raça que siguin, allò que neguen a les persones, no importa la seua raça, si és que aquest concepte encara existeix.

morir per viure

2012-01-14T02:01:00.001+01:00

Truca la R. Durant l'estiu parlem cara a cara, però la resta de l'any ens conformem amb trucades esporàdiques, les d'ella, sobretot, els diumenges.

Arriba un moment de la conversa que em diu el llibre que està llegint i els que ha llegit darrerament. Aquesta vegada no és cap excepció. La majoria són novel·les acabades de publicar, algunes amb premis importants que les confirmen. D'algunes no en sé res; d'altres conec poca cosa, la crítica que he llegit en algun lloc; algun llibre, l'hem compartit al mateix temps.

-I tu, què llegeixes?

-Sostiene Pereira.

Després d'un instant de vacil·lació, noto la seua veu una mica decebuda quan em pregunta si no és una obra de fa anys. Li confirmo que sí, que va ser publicada per primera vegada l'any 1994, i passem a altres temes. Encabat parlo amb el seu marit, amic d'infantesa.

No sé per què no havia llegit abans Sostiene Pereira ni per què no vaig veure la pel·lícula l'any següent al de la seva edició. Tampoc no podria dir per què l'he llegida ara i per què m'he passat la versió cinematogràfica després de dinar. Les lectures, i tot en la vida, troben el seu moment i qualsevol moment és bo.

La novel·la m'ha semblat excel·lent, millor que la versió en cinema, malgrat la gran interpretació de Mastroianni (que curiós que la darrera pel·lícula seua, Viagem au principio do Mundo -estrenada pòstumament- fos dirigida per Manoel de Oliveira). En la pel·lícula, força fidel a l'original, hi ha sobretot una sèrie d'elements explícitament polititzats que en el llibre són més suaus, més suggerits, més marginals, més poètics i un tempo -sempre el tempo, el ritme- d'una adequació a la història que no aconsegueixen les imatges. A banda, alguns dels meus personatges mentals superen ampliàment els triats per al cinema.

I ara és quan tocaria dir de què va la novel·la, que si la dictadura de Salazar mentre a Espanya comença la guerra civil, que si un personatge sense conviccions socials, gras, cansat, a qui l'atzar porta a poc a poc a la conscienciació moral més que política, que si un ritme lent, reiteratiu, en que l'acumulació de petits esdeveniments..., que si la importància de l'atzar, que si els canvis són possibles quan no hi ha cap intenció ni motiu per canviar, que si el qui desitja viure acaba morint i el que veu propera la mort acaba vivint, que si la llimonada excessivament ensucrada..., que si existeix la confederació de les ànimes i un jo hegemònic que té la possibilitat de canviar...

Aquesta tarda he començat Muerte de una heroïna roja (2000), de Qiu Xiaolong. Res a veure amb Sostiene Pereira, o potser sí.

una història d'amor

2012-01-13T01:38:00.002+01:00

Blanquerna, després de haver estat educat pels seus pares, Evast i Aloma, quan arriba als 18 anys decideix fer-se ermità i no hi pot fer res Natana, la novieta que li han buscat.. Després de diverses aventures que acaben quan comença a fer vida ermitana, Blanquerna es converteix en abat d'un monestir, en bisbe i en Papa. Al final, quan ja fa fet tot allò que calia mentre ostentava la màxima dignitat eclesiàstica, Blanquerna torna a la vida ermitana que era la seua veritable vocació. En aquesta darrera condició, el va anar a visitar un altre ermità que li demanà que escrigués un llibre per a ús i profit de qualsevol ermità (copio els detalls al final).

Blanquerna va pensar un llibre format per 366 versets que els ermitans haurien d'anar llegint dia rere dia i que els proporcionaria matèria de meditació durant tota la jornada. Com diu ell mateix, s'inspirà en les metàfores morals dels sufís, de manera que el contingut té una condensació expressiva important i abunda en paradoxes i antítesis. El llibre d'amic i amat és una història d'amor. Una història en què l'ésser humà busca i troba el seu amor, és a dir, Déu, i vol aprofundir en la relació que mantenen. Com qualsevol història, va afegint elements, dubtes i certeses, fins arribar a la conclusió que és plenitud de l'amor.

Quan parlo (els presents que faig servir es poden considerar passats) als nois i noies de 16 i 17 anys d'aquest llibre, sabedor que majoritàriament els seus coneixements de la religió i dels déus antics són escassos o nuls, els dic que no es preocupin, que les històries d'amor solen funcionar sempre de la mateixa manera. Es tracta d'un procés en què un, suposem el noi, s'enamora i busca aconseguir la correspondència de l'estimada. La relació, al principi, està plena de vacil·lacions: És realment amor el que sento? Em correspondrà l'estimada? Seré capaç de mantenir-me vigilant perquè res s'interposi en el meu amor? I si la rosseta de la taula el costat...? Després, passat l'enamorament inicial, quan ja la relació sembla establerta i ferma, cal mirar no només de mantenir aquest amor sinó d'augmentar-lo a partir de l'aprofundiment en el mateix significat de l'amor i en el coneixement de la persona estimada... I no continuo, perquè tots sabem més o menys com va l'amor i els esforços que cal fer per no perdre'l i per convertir-lo en la base de la nostra vida.

Em sembla que m'he desviat una mica del tema, que no era altre que recordar, tal com ho fa algun bloc, que n'hi ha un que ha considerat que podria ser interessant repassar el procés amorós que va escriure Ramon Llull ja fa uns quants segles, de manera que proposa que els visitants llegeixin cada dia un dels versets del llibre i reflexionin sobre el seu contingut. M'afegeixo a la iniciativa i torno a recordar que, segons Blanquerna, el contingut de cada verset hauria de proporcionar matèria suficient de meditació durant tota la jornada, així que no val a precipitar-se i a decidir deixar un comentari només acabada la lectura. Ho poso difícil, no?

Del bloc que esmento, però, em crida l'atenció un detall: que va començar a copiar els versets del llibre el mes de maig, quan l'amor ja estava força avançat. Potser es tractava simplement d'una tècnica per interessar els lectors a intentar descobrir l'origen de tot plegat? Per cert, preveient la possibilitat que hi entri la mare de la carta del meu post anterior, l'autor del bloc actualitza aquelles paraules o expressions que creu que poden crear dificultats al lector actual.

.................................................................

Abans de començar el llibre d'amic i amat podem llegir (jo no actualitzo la versió editada a les MOLC):

En qual manera Blanquerna ermità féu lo "Llibre d'Amic e Amat''

Esdevenc-se, un dia, que l'ermità qui estava en Roma, segons que damunt havem dit, anà visitar los ermitans e els recluses qui eren en Roma, e atrobà que en alcunes coses havien moltes de temptacions per ço cor no sabien haver la manera qui es covenia a llur vida; e pensà que anàs a Blanquerna ermità que li faés un llibre qui fos de vida ermitana, e que per aquell llibre pogués e sabés tenir en contemplació, devoció, los altres ermitans. Estant un dia Blanquerna en oració aquell ermità venc a la cel·la de Blanquerna e pregà'l del llibre damunt dit. Molt cogità Blanquerna en qual manera faria lo llibre ni de qual matèria.

Estant Blanquerna en aquest pensament, en volentat li venc que es donàs fortment a adorar e contemplar Déu, per tal que en l'oració Déus li demostràs la manera e la matèria de què ell faés lo llibre. Dementre que Blanquerna plorava e adorava, e en la sobirana estremitat de ses forces havia pujada Déus sa ànima, qui el contemplava, Blanquerna se sentí eixit de manera, per la gran frevor e devoció en què era, e cogità que força d'amor no segueix manera com l'amic ama molt fortment son amat. On per açò Blanquerna fo en volentat que faés Llibre d'Amic e Amat , lo qual amic fos feel e devot crestià, e l'amat fos Déu.

Dementre considerava en esta manera Blanquerna, ell remembrà com una vegada, com era apostoli, li recomptà un sarraí que los sarraïns han alcuns hòmens religiosos, e, enfre los altres e aquells qui són més preats enfre ells, són unes gents qui han nom ``sufies'',e aquells han paraules d'amor e exemplis abreujats e qui donen a home gran devoció; e són paraules qui han mester esposició, e per l'esposició puja l'enteniment més a ensús, per lo qual pujament muntiplica e puja la volentat en devoció. On, com Blanquerna hac haüda aquesta consideració, ell proposà a fer lo llibre segons la manera damunt dita, e dix a l'ermità que se'n tornàs a Roma, e que en breu de temps li trametria, per lo diaca, lo Llibre d'Amic eAmat , per lo qual poria muntiplicar frevor e devoció en los ermitans, los quals volia enamorar de Déu.

........................................................
I si hi ha algun impacient que vulgui llegir de cop tot el llibre, sàpiga que el pot trobar aquí, inclosa la traducció a l'anglès.

drama, tragèdia... comèdia?

2012-01-11T02:47:00.000+01:00

Avui llegeixo una resposta a la mateixa secció en què fa uns dies vaig llegir aquesta carta:

La meva filla es presenta a la propera convocatòria de la selectivitat , per a la qual està obligada a llegir-se una sèrie de llibres. Ella està encantada, ja que és una lectora empedreïda, però tenim un dubte: el llibre de l'assignatura de català Drames rurals . Ho ha seleccionat un grup anticatalanista o algú que està en contra de promocionar l'hàbit de la lectura entre els joves? Convido a qualsevol a que obri el llibre per alguna de les seves pàgines i llegeixi no més de tres minuts. Em sembla que compleix tots els requisits per a qualsevol de les dues opcions anteriors: jurarse no tornar a llegir un llibre en català o, directament, no practicar la lectura en bastant temps. El llenguatge és impossible i la trama, com a mínim, avorridíssima. L'únic positiu és que els altres semblen una meravella.

Una carta curiosa. No cal que ara digui res sobre l'obligatorietat de les lectures als estudiants de qualsevol nivell. Si la memòria no em falla no crec que durant el meu batxillerat els meus pares tinguessin gaire idea del que ens feien llegir ni que jo els comentes detalls del meu programa; en aquest aspecte la implicació dels progenitors en els estudis dels fills ha millorat força, i jo ho celebro; fins i tot sembla que s'interessen en els detalls dels estudis universitaris, si he de fer cas a la veïna de dalt, professora de dret, que m'ha explicat en més d'una ocasió com algun pare o mare ha anat al seu despatx a interessar-se per les notes dels exàmens.

Quant a la noia de la carta, no acabo d'entendre, si és una lectora empedreïda, per què està encantada, segons diu la seua mare, que ella no bada boca, que l'obliguin a llegir uns quants llibres. És que això no li resta temps per llegir els llibres que voluntàriament prefereix? Quins llibres llegeix la noia habitualment? Quins són els seus gustos? Quan era professor m'agradava parlar amb els alumnes lectors sobre allò que llegien; de vegades jo els suggeria alguna cosa, de vegades ells em parlaven de nous horitzons literaris que jo ignorava. Parlar de llibres sempre és un plaer, llegir els que agraden als altres no sempre és satisfactori.

La carta esmenta, com es veu, una de les lectures que es fan a 2n de batxillerat, el recull de narracions de la Víctor Català titulat Drames rurals, anterior a Solitud, i em sobten les dues preguntes de la mare -la filla no diu res. La primera nega la catalanitat del llibre i la segona pressuposa que qualsevol lector habitual que tingui 17 anys pot deixar de ser-ho pel fet d'haver de llegir un llibre que per la raó que sigui no li agrada. Com pot ser que a la primera pedra del camí de la lectura, els enamorats dels llibres ja desistim de continuar? I quina -quines- és aquesta pedra? Segons diu la mare -la filla continua muda-, un llenguatge impossible i una trama, com a mínim -quin és el màxim?-, avorridíssima.

Una mica abans de concretar els defectes del llibre, la mare -dono la filla per definitivament desapareguda- ens convida a obrir el llibre per qualsevol pàgina per comprovar la veracitat de les seus afirmacions. Ho faig, encara que sóc una mica trampós perquè estava gairebé segur que el llibre em portaria a una de les meues narracions preferides: “La vella”.

No és qüestió de llegir quan la història -o la trama- ja s'està desenvolupant, així que vaig al principi. En els dos primers paràgrafs no trobo cap paraula estranya, si exceptuo, potser, modegant; em fa gràcia retrobar el mot tomata, que tant es fa servir a l'Empordà com a la meua terra, i que no crec que hagi provocat cap trasbals en les dues lectores (mare i filla). El tercer paràgraf em sembla sensacional, un flashback que continuarà durant alguns paràgrafs i que és d'una potència i d'u ritme esfereïdors. El copio:

Fa cinc anys que s'havia aireferida, anant a confessar al poble veí, amb un predicador que hi feia el novenari; havia caigut al mig de la carretera, amb els ulls en blanc i la boca de costat, com si fes ganyotes. Un carro que anava al mercat, a punta de dia, va atrapar al pas aquell bulto blanc i blau -la caputxa de franel·la i les faldilles de blavets- i el carreter va fer-li un xiulet, perquè l'animal, amb les orelles apuntades endavant, com si flaires un perill, se li espantava; però com el bulto no es mogués, el carreter baixà del carro i engegà un roc com l'embosta (cal buscar la paraula al diccionari o tirem endavant?) , que anar a petar en el braç esquerre de la padrina, fent-li un bony com un ou; i com que ni així fes aires d'eixeivir-se, l'home, cremat, s'hi atansà amb la vara enlaire, per a veure si de grat o per força el faria deixondir (cal buscar també aquesta paraula?), an (ep! an?) aquell borratxo que dormia la mona al mig del camí.

I ja tenim la vella que si abans servia per alguna cosa ara ja no val per a res. Què li passarà a la padrina? L'autora -en aquell moment era autor- va explicant les desgràcies que se li acumulen, la impotència de la vella, amb un crescendo espectacular fins al final que no desvetllaré. He continuat rellegint fins a l'apoteosi de l'incendi, absolutament hiperbòlica, però realista, amb el tempo precís, fins arribar al contrapunt de la calma dels darrers diàlegs: si els vells no fan cap servei, més val que desapareguin, la família ho agraeix. Un final que trobo ben actual. I ja m'agradaria llegir cosetes com aquesta en autors d'ara i amb l'estil d'ara.

Encara que no em llegeixi, dono les gràcies a la mare que m'ha fet tornar als drames de la Caterina Albert i li dedico un fragment del pròleg dels Drames que potser -el fet de veure reproduïda la carta al bloc de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya- té a veure amb l'origen de la seua carta.

Oh tu, escaient damisel.la ciutadana, de posat senyorivol.la de cos esllanguit i rostre pàl·lid, la d'ulls somniadors i llavis tristos [...] perdona'm a mi, el pobre pelegrí de la terra aspra, que duu sobre la túnica la pols dels viaranys, dormits en les planúries soleiades, i que palpa amb la guaspa del bordó tot lo que troba en terra, recollint pedruscalls i flors boscanes per ensenyar-ho als homes així que és en poblat, perdona'm, oh tu, damisel.la ciutadana!, si per encert cau en tes mans de nacre, anèmiques i gràcils, aquest llibrot feixuc; perdona'm i deixa'l de seguida, puix no s'és fet per tu: s'és fet per a altres mans més coratjoses i per gustos més rúfols. Per tu els colors que té són massa crusos, les ratlles massa negres: hi manquen mitges tintes, matisos esblaimats i corbes gracioses com espirals de fum d'un pebeter...

tempus est iocundum

2012-01-10T03:05:00.000+01:00

Al mòbil, textual: EL MINISTERIO DE ECONOMIA I HACIENDA HA RESUELTO FAVORABLEMENTE SU PENSION, EN FECHA PROXIMA RECIBIRA LA NOTIFICACION Y SE LE ABONARA EL PRIMER PAGO. El que el PP diu ara va a missa.

Amics i companys, joves i grans, s'han interessat i s'interessen per la meua nova situació que gairebé hauria de mantenir en la clandestinitat en els temps que corren i després de les tendències publicitades en mitjans diversos per periodistes i aficionats imbècils: exfuncionari i pensionista! Que sento? Quins plans tinc? Doncs la veritat, responc per cortesia les seves preguntes i afegeixo algun detall segons els grau d'intimitat amb els enquestadors, però no puc dir res que sigui precís perquè, en el primer cas, els sentiments són diversos i sovint boirosos, van i vénen; quant a la segona pregunta, m'invento ficcions qui no sé si poden ser realitats, però que desitjo que siguin prou divertides.

Els dos darrers contactes relacionats amb el tema han estat, aquesta nit i en aquest ordre, la meva substituta i una companya jubilada. La C. M'ha fet sobretot preguntes que li he respost com calia; per exemple, no li he dit que vaig deixar les claus sota l'estora ni que la pista per aconseguir entrar en el meu exordinador és Orwell (quatre números: fàcil, fàcil!), que no s'ha d'atabalar la gent quan comença una feina nova; finalment, després de parlar d'alguns aspectes laborals i de la nostra vida (compartim, entre altres vicis, el tabac i les poques ganes de matinar) ens hem animat mútuament. La M. ha trucat per felicitar-me per la meua nova condició i hem intercanviat experiències vitals; també m'ha dit que ella pensa que sobretot no em lligui a horaris excessivament fixos, que ja n'hem tingut prou. Hi estic d'acord, crec.

Parlar de la jubilació i de les seues circumstàncies podria ser interminable i avui no tinc gaire temps perquè encara he d'enllestir alguns serrells amb l'iPod abans d'anar a dormir -ai, el despertador!-, de manera que acabaré amb un fragment musical que sempre havia desitjat incloure en algun post i que avui em sembla especialment indicat, tot i que si el traduïu hauríem de concretar alguns matisos.

els meus reis

2012-01-09T01:40:00.000+01:00

Demà, és a dir, avui, és dilluns i jo ja m'estaré a Barcelona durant tot el mes, excepte si sorgeix algun imprevist. Desacostumat a la cita diària amb el bloc, se'm fa una mica estranya la represa.

Quina feina m'espera demà? No ho sé, però em sembla que no serà remunerada directament. Ja en parlaré un altre dia. Ara encara em trobo en el passat immediat, en el dia de Reis, que no tinc clar si són d'Orient o de l'Orient, i és que a vegades els articles, tan modestos, tan insignificants, matisen o canvien l'abast dels substantius que els segueixen. En fi, vaig assistir a l'arribada dels Reis a Torroella, després dels focs artificials al Passeig. Encabat, els parlaments a la Plaça. Des de fa uns anys, Baltasar és reialment un rei negre, cosa que si per una banda em produeix un sentiment de nostàlgia envers els impossibles maquillatges del passat, per altra banda em provoca un sentiment de joia, sobretot en constatar que els reis negres torroellencs contribueixen al misteri propi d'aquesta festa amb un discurs breu i inintel·ligible que continua sent el més celebrat, jo diria que doblement -o més- aplaudit.

Els discursos dels Reis, diguin el que diguin, sempre són ben rebuts perquè ja se sap més o menys el que diran, que e´s el que correspon, i no caldria afegir res més, però jo els suggeriria que, si tenen temps, procuressin coordinar-se una mica i mirar de diversificar algun missatge i, sobretot, miressin d'evitar mostres d'egocentrisme com les del rei blanc d'aquest any, que ser blanc i ser rei també pot incloure una mica d'humilitat.

A part dels discursos dels Reis, un sempre espera escoltar alguna cosa interessant en boca de qui els presenta. Aquesta vegada li va tocar a Carles Xuriguera, exmembre del Teatre de Guerrilla i fill de la vila. Les seves paraules em van sorprendre positivament perquè en certa mesura van capgirar els discursos habituals per a bé. En Xuriguera, més que demanar al Reis béns materials o espirituals -la crisi no permet massa alegries-, els va demanar que s'emportessin tot allò que sobrava; encara que la llista era raonable i assumible per tothom, que d'això es tracta, i jo la firmo, ja m'agradaria que l'exemple d'en Xuriguera tingués continuïtat en l'espai i el temps. Per cert, no se si els que mireu el vídeo considerareu massa agosarat el consell que va donar als Reis com qui no vol la cosa.

Continuaria una mica més amb les meues impressions de la festa, però la veritat és que tinc ganes d'entretenir-me una estona amb un dels regals que em van portar els Reis, un iPod touch. Espero que m'entengueu.

P S: Acabo de llegir els records de fa pocs anys de l'A., que deuen ser molts semblants als que potser escriuran, si ho saben fer, alguns nens de la vila.

paga la Federació Europea de Ciclistes els periodistes?

2012-01-04T02:08:00.000+01:00

Surto a comprovar que els reis de l'orient hagin entès bé la carta que els va escriure la Joana. Al final, sembla que no gaire, potser perquè la carta era lacònica o perquè els reis, que per això ho són, fan el que volen i entenen el que els dóna la gana.

Per fer les comprovacions, he fet els trajectes a peu, si exceptuo el de Roger de Flor-Mallorca a Passeig de Gràcia-Mallorca. Calculo, tenint en compte el temps i els carrers fàcils de mesurar en metres de l'Eixample, que he caminat entre quatre quilòmetres i mig i cinc, lleugerament per sobre del meu quilometratge habitual dels dies feiners i per sota del dels caps de setmana, divendres inclosos (els diumenges són dies maleïts). No m'allargaré en detalls de la caminada (mirades, converses breus, intent d'atracament frustrat...), sinó que només focalitzaré dos aspectes: hi havia molta gent que caminava i poca, tenint en compte percepcions d'altres dies, en bicicleta; el percentatge de gent amb bosses de botigues m'ha semblat insignificant, cosa que no vol dir res, perquè l'observació durant una part d'un dia i un trajecte no permet establir cap llei universal.

Ja a casa, les bicicletes em fan anar a la pàgina 33 del diari d'ahir:

SI EUROPA PEDALÉS COM DINAMARCA

Si tots els europeus pedalessin com ho fan els danesos, Europa aconseguiria fins un quart de l'objectiu de reducció de gasos d'efecte hivernacle que s'ha fixat per al 2050. Per això caldria anar amb bicicleta uns 2,6 quilòmetres diaris, en lloc dels minsos 500 metres de la mitjana europea, segons un estudi de la Federació de Ciclistes Europeus.

El text -no m'atreveixo a anomenar-lo notícia- em va esborronar. En primer lloc, la qüestió de les mitjanes mai no significa res i els periodistes ho haurien de saber. Quants quilòmetres pedalen els catalans? I els de Barcelona? I els de Riudoms? La periodista, ha contrastat les dades de la Federació Europea? Però, encara més important: perquè pedala la gent? Potser per reduir els gasos que provoquen l'efecte hivernacle? Més insòlit -des de la meva perspectiva-: la gent no camina cada dia com a mínim dos o tres quilòmetres? On anirem a parar? Tangencial: com és que els fabricants de bicicletes no es queixen de la disminució de vendes del seu producte? És que és un negoci pròsper? És la bicicleta, encara, un mitja de lleure o transport a l'alça? Fabricar bicicletes pot contribuir, en el nostre país, a sortir de la crisi? I els fabricants de calçat, que no hi tenen res a dir? Podria continuar indefinidament amb la concatenació, però no val la pena. Cal agafar la bicicleta per fer menys de tres quilòmetres diaris de mitjana? Ai, quina pressa!

En esmentar Dinamarca i pensant en els escriptors que en aquestes dates concreten els llibres que més els han interessat durant l'any, jo també vull dir la meva, dels danesos -ei, qui em pot citar un llibre danès llegit durant el 2011?-: Les ales del dinosaure, de Sissel Jo-Gazzan.

camins

2012-01-03T02:21:00.000+01:00

Baixo (els de l'Empordà solen dir pujo) dos o tres dies a Barcelona. Aquests dies he llegit poc i he escrit menys. He entrat poquíssim a internet, que al meu nord és esporàdic i imprevisible, i quan he intentat deixar un post ha estat impossible perquè blogger em parlava d'un error misteriós que no he intentat solucionar i que veig que ja s'ha resolt: el temps que tot ho cura o tot ho acaba.
Els camins del temps a vegades són lineals i a vegades en ziga-zagues impossibles de preveure; entremig, totes les possibilitats. Els meu temps aquests dies ha estat excessivament previsible: només cal dir que les sorpreses més destacables han estat les variacions -ortodoxes- dels menús de les festes i l'inesperat Poema de Nadal del vespre de del 25. Aquella nit vaig escriure això (i una mica més):

Sagarra va cloure el meu Nadal i el d'unes desenes de torroellencs. No hi va haver cues, però l'església era pràcticament plena uns minuts abans de quarts de deu. Per què no n'érem més? Per què tan pocs joves? Hi ha un tall poètic generacional o els joves s'incorporaran quan siguin grans? Per què dels catorze de la meva família del nord, només n'érem tres? No ho sé, i preguntar, si és que és possible, sobre el tema és delicat, més que preguntar sobre els diners que cadascú guarda en el banc i que tenen un pervindre dubtós.
En fi, la nit del 25, el Cor Anselm Viola va fer una actuació en què enllaçava fragments del Poema de Nadal amb cançons del seu repertori que hi tenien relació. Tot plegat, un muntatge d'una hora i mitja absolutament evocador, encara que pel meu gust hagués anat bé una mica més de Poema, d'aquests versos sagarrians tan musicals i tan diàfans en una nit tan clara de fred contingu
Gairebé en acabar l'actuació vaig rememorar -el dia s'hi presta- en imatges discontínues alguns nadals de nen, de jove i de més gran, i vaig sentir, només per un instant, tristor, potser recança, no dels anys passats, sinó dels parents i dels amics que ja no hi són. Ara no sabria dir si també vaig pensar en el futur, no ho crec. Però, és veritat que només existeix el futur?

Camins, serps d’encantària,
que feu amable el feix
del qui es vol lliurar d’ell mateix,
de la pròpia tristesa solitària,
i vol cercar un altre somriure,
una altra sang o un altre crit,
i fins un altre món més ennegrit
per poder viure!
Si et volta la brossa inclement,
si branca i punxa t’estalonen,
si l’aglevat i el pensament
no saps on donen,
poc trobaràs ni mel ni glop
ni llum de cares vives;
se’t tornaran les genives
fumades com les del llop!
Però si enmig l’espessorall
el pit rebel deixa la fúria,
i troba un caminet com un mirall
fred i glaçat dins la foscúria,
i pot seguir-lo mansament
sense escoltar cap més musica,
sentirà com el fum del pensament
es va aclarint de mica en mica.

Josep Maria de Sagarra: Poema de Nadal.

Mentrestant, els i les blocaires devien anar escrivint desenes de post que m'he perdut i que ja no llegiré, alguns dels quals devien ser bàsics per estar sentimentalment, políticament, socialment... ben informat. En fi.

El cap d'any, més enllà de les notícies ja previsibles governamentals i de l'oposició: la imaginació al poder i a l'oposició i campi qui pugui, em va portar també la tristor de la mort de Justo Domínguez que, en el meu cas, era sobretot el pare d'un alumne i una persona, més enllà del seu vessant de polític i de sindicalista, amb qui de tant en tant tenia una conversa amable. Justo, millor o pitjor físicament en els últims temps, era un lluitador i crec que el seu nom li feia justícia. Espero que l'hortet de primària, al final del patí, que ell cuidava i que porta el seu nom, faci fruits cada temporada.

El dia 31 vaig mirar amb especial interès la posta de sol, per tal de veure si presentava algun signe diferenciador. No hi vaig notar res d'especial; potser, únicament, la presència d'uns núvols que es rebel·laven contra un cel d'un blau de tramuntana insultant dels dies anteriors. Potser era que em volien facilitar unes imatges que marquessin com el temps també passa quan a penes passa res.

Més tard, passades les dotze, vaig adonar-me que no havia demanat cap desig. Tampoc no calia, o és que les meus desitjos no són els de sempre i els de tothom?

Sigueu feliços, aquest 2012, al menys els dies senars, totes i tots.

renàixer...? Bon Nadal

2011-12-23T01:53:00.002+01:00

Ahir, després de 33 anys i uns mesos de parlar de llengua i literatura en públic -no compto tots els anys de feina, cotitzats o no- , vaig fer la darrera classe de llengua en un institut. Abans d'ahir vaig fer la darrera de literatura comentant "Veles i vents": Veles e vents han mos desigs complir... Quins desigs tinc? Quins vents, quines veles? Avui, no he pogut enregistrar la darrera cançó de la festa de fi de trimestre perquè he enllaçat el braços amb altres braços mentre em cantaven la darrera melodia de comiat. Els darrers dies ha estat un continu de sensacions estranyes, de mostres d'amistat dels alumnes i dels companys que no he sabut com correspondre: tantes sorpreses, tants detalls individuals i col·lectius que m'aclaparaven... Avui, mentre tornava a casa, sol, tenia una sensació de buidor que ara no sé, o no vull, explicar. Durant tots aquests anys, i encara més aquests darrers dies, he rebut més que he donat: és la història de la meva vida. Ho agraeixo i em sap greu la meva incompetència.

Potser parlaré de tot això més endavant, amb més tranquil·litat, amb més perspectiva, amb més distanciament, millor. Ara, deixeu-me compartir el meu Nadal amb el vostre amb una cançó -un fragment-, tot i que la S. -la disfresso una mica-, ja antiga alumna, que a penes havia assajat, estava disgustada amb el resultat. Ai, que ja no cantarà més per a mi...

Es veurem la setmana que ve; mentrestant, us desitjo que aquests dies, i els altres que vindran, sigueu feliços.

tanco

2011-12-22T01:06:00.000+01:00

Dino amb les companyes i els companys filòlegs de llengües peninsulars i clàssiques. He passat moltes vegades per davant del menú al carrer de santa Anna, però mai no havia entrat al restaurant La Lluna (què especifica cuina d'autor?), al fons de l'atzucac de sant Bonaventura. Una sala gran, acollidora i decadent, massa sorollosa avui. La relació qualitat-preu em sembla excel·lent i suposo que en aquestes dates cal encarregar taula per menjar-hi. A les postres, els companys, antics i més moderns, es mostren excessivament amables amb mi i no se m'acut com correspondre'ls. Més tard els dedico haikús personalitzats. Acabo amb una tanka que malgrat tot és optimista. Tot de versos emotivament maldestres. Aquests dies es parla massa de mi: ho agraeixo i m'aclapara.

Camins amb arbres
ara que el sol declina,
ombres amigues
on seure una estona
mentre passa la vida

transformacions incompletes

2011-12-21T01:04:00.000+01:00

~~1r esborrany~~

Feia temps que tenia ganes de fer algun canvi en el bloc. Havia pensat de buscar una plantilla que oferís més amplada al text central, no a causa de considerar el text massa encaixonat, sinó perquè les imatges i els vídeos tindrien un espai més adequat a les seves característiques inicials; de moment no ho faig, però continuo amb la idea. També se m'havia ocorregut vagament
algun canvi de colors, el de fons, per exemple; però ja m'està bé l'actual. Fa un temps ja vaig canviar el nom de la capçalera, el nom del bloc, encara que sé que hi ha gent que continua considerant que el nom és saragatona i ja ho trobo bé. De fet, tot plegat té una importància relativa, perquè l'essència continuaria sent la mateixa, amb l'evolució o la involució que té qualsevol essència amb el temps.

Finalment, m'he decidit per un canvi que feia setmanes que anava madurant i que si no hagués estat avui, segur que hagués realitzat demà o, a tot estirar, abans del 2012. És una modificació insignificant, que la majoria poden considerar intranscendent, que pot passar fàcilment desapercebuda, o pot semblar desconcertant, però que a mi, des de la meva subjectivitat, em sembla una novetat insòlita en el món dels blocs -i de fora dels blocs- i no sé si em marcarà una nova etapa. Suposo que no, però en algun moment l'havia de fer.

~~2n esborrany~~

Per què, de tant en tant, amb més insistència uns i amb més parsimònia els altres, tenim necessitat de canvis, de sortir de les rutines? Trencar rutines d'horaris o de pensament o de qualsevol altra cosa... És el que s'anomena vida?

~~3r esborrany~~

Pedra? Qui com Déu? No, no crec que sigui una disjuntiva semàntica. No sé si és més o és menys. Tornar als orígens?

~~4t esborrany~~

...?

reciclatge

2011-12-20T00:30:00.001+01:00

Demà o despús-demà, màxim el dijous, publicarem una revista de l'institut després d'anys de no tenir-ne cap. En aquest cas serà digital, per bé que alguns demanen còpies en paper, cosa impossible a causa del disseny i la interactivitat. Jo he estat un dels tres directors, tot i que confesso que la meua feina s'ha limitat a donar algunes idees i a estimular els alumnes amb resultats diversos. Una de les meues companyes de direcció m'ha demanat que hi col·labori directament amb algun article i em va suggerir que podria ser el comentari d'alguna novel·la, policíaca, per exemple. Em va semblar bé, però al final, inspirat -és a dir, copiant- pel darrer post de la Júlia, per Forster i per mi mateix en altres temps (vídeo inclòs), se m'ha acudit un tema de fons que espero que sigui prou clar. El que no trobo és el títol adient, de manera que s'accepten suggeriments.

Títol?

M'imagino la nit dels temps, quan tot just els primers homínids s'havien convertit en humans: havien sigut capaços de descobrir el foc. En una cova, al voltant d'una foguera, s'havia reunit un grup, i de sobte, un d'ells, en un llenguatge primitiu, a penes un balbuceig, es va descobrir el do de la paraula i ajudat de gestos va començar a explicar els perills de la caça del dia, la persecució d'aquell animal que els permetria arribar a l'endemà; de tant en tant, quan veia algun badall dels altres, afegia algun detall inventat per tornar mantenir l'interès; i quan s'aturava un moment, buscant una paraula encara inexistent o intentant recordar amb precisió la seqüència dels esdeveniments, els altres s'impacientaven i li demanaven què havia passat després... I així fins que va acabar la història i se'n van anar a dormir més confortats que el dia abans. Havia nascut la literatura.

Amb els anys, amb els segles, les històries orals van conviure amb les escrites amb múltiples suports: sobre pedra, sobre escorces d'arbres, sobre pergamins, sobre un mitjà sofisticat que van anomenar paper. Alguns, pocs, podien consultar sempre que volien les velles narracions que uns quants s'encarregaven de copiar. Va arribar un moment en què es va inventar la impremta i, amb els pas dels anys, mentre encara continuava la transmissió oral de les històries, hi havia molta gent que ja no calia que les memoritzés perquè quan volien podien consultar el llibre en què havien quedat impreses.

I així molt de temps, fins ara, en què a més dels llibres en paper, existeixen els e-books, és a dir, els llibres electrònics, que es poden llegir sobretot a través dels e-readers, és a dir, els lectors de llibres electrònics, que poden contenir milers i milers de pàgines. De moment coexisteixen els dos formats, el tradicional i el nou, encara amb un clar predomini del primer. Alguns, com ha passat sempre que s'inventava una cosa nova, critiquen el nou format amb múltiples arguments, sobretot de tipus sentimental, i parlen del plaer de passar pàgines de paper, de l'olor dels llibres, de les textures... M'imagino els arguments que devien fer servir els antics lectors sobre pedra en arribar els nous suports textuals...

La veritat és que a mi, que sóc un amant dels llibres en paper, tota la polèmica sobre el tema m'interessa molt relativament i no escriuré, de moment, sobre avantatges i inconvenients dels e-books i dels lectors. Jo, per sobre de tot, sóc un aficionat a la lectura i l'únic que desitjo és poder continuar llegint i rellegint les velles històries i trobar-ne de noves que m'agradin. I si puc compartir amb algú les meves lectures, molt millor. L'únic que demano és que continuï i, a ser possible, augmenti la raça dels bons explicadors de realitats i ficcions i que siguem més els que gaudim de les seves històries: egoisme pur.

pere palau

de tots els colors

2011-12-18T20:50:00.003+01:00

No hi puc fer res, m'agrada el Nadal, m'agrada sobretot el Nadal del carrer, el d'abans de Nadal, el de passejar i anar descobrint, el dels llums discutibles i el dels carrers humils, el de llegir que fan això o allò i anar a veure com va, el de passar per la fira a comprar una mica de grèvol (dos euros i mig o tres, com si les diferències fossin remarcables), el dels pessebres estàtics i vivents, el dels concerts, el dels pastorets, el de Carner, el de Sagarra, el de Salvat, el de Foix..., el dels regals que vindran, el de les corals, el dels músics del metro, el de les il·lusions i el de les tristors, el de les repeticions i el de les novetats, el del passat en el record, i el del futur incert?, el de la natura morta que es prepara per renàixer, el del creients -amb religió o sense- i el dels escèptics, el dels defensors -quina gràcia!- i el dels detractors -quina gràcia, també!

Ahir, mentre pujàvem per l'avinguda de Maria Cristina em va semblar percebre aquest esperit nadalenc que jo identifico sobretot com una minva de les preocupacions que la vida comporta, un retorn a la inconsciència, un parèntesi en el temps: una corrua de gent de totes les edats i de totes les races que es deixava embadalir per la màgia de la llum i de l'aigua de la font i es feia fotos impossibles i es deixava mullar -brr!- quan el vent bufava advers. Encara més amunt, el MNAC de portes obertes i al peu la ciutat efervescent dels dissabtes, ara de rebaixes avançades i substancials perquè han de quadrar els números i tot s'ha tornat molt difícil.

Com que sóc disciplinat, sempre que vaig al MNAC començo pel romànic, i com que no solc tenir, o preveure, més de dues hores, rarament aconsegueixo arribar al gòtic. Potser hi haurà un dia que em sobrarà el temps o trencaré la rutina, però mentrestant el romànic em dóna tanta vida que no necessito passar del segle XIII. Colors, formes i intencions em tenen el cor robat. Ahir, a més de reveure-ho tot, em vaig fixar especialment en els peus calçats i descalços de majestats, verges, sants, dimonis i altres antropomòrfics intentant endevinar sense èxit el segle. I una petita discussió amb una visitant sobre el significat de colrat aplicat a les pintures: vam quedar que recorreríem al diccionari. Abans de marxar, una mica de jazz entre un públic i xerraire i divers que escoltava la música com si fos una entrada al solstici d'hivern. I ja amb la font erma, la corrua de retorn a la ciutat, i encara els que pujaven.

En sortir del metro, vam anar a buscar l'ascensor perquè la Joana té un esquinç que li fan molestes les escales. Allí, dues alumnes que també s'esperaven perquè una s'havia comprat unes botes que la feien encara més alta, però que li anaven estretes; i l'altra que em pregunta si les passaré a veure algun dia. No ho sé, però potser les recordaré.

regressió en blau

2011-12-17T02:34:00.000+01:00

Avui he tingut tres vegades la mateixa sensació. La primera, veient les ombres sobre el fons blau de les llums -crepuscle del matí o de la tarda- des del carrer Ferran; la segona, veient els nens a la pista de gel de la plaça de Catalunya; la tercera, ja a casa, veient El curiós cas de Benjamin Button. Més tard, he pensat en “El regressiu”, de Manuel de Pedrolo.

pirates i corsaris (2)

2011-12-16T00:41:00.000+01:00

¡Alcanzaba su sueño de escritor!
La verdad es que sí, porque me contrataron como columnista en prensa y un editor me publicó como libro Más respeto... Le exigí dejar el texto gratis en internet, eso sí.

¿No perjudica eso las ventas del libro?
No: quien se ha encariñado con algo en internet querrá poseerlo en forma de libro, querrá el objeto para poder hojearlo, releerlo, llevárselo al váter, al tren, regalarlo...

¿Los soportes no se restan, pues?
Al contrario. El problema es otro: ¡los intermediarios! Descubrí que mi editor me engañaba, supe que los editores estafan a los autores: te prometen el 10% de las ventas, pero imprimen y venden más ejemplares de los que te confiesan y no te pagan tu parte.

Contrátese a un agente literario.
¿Pagar a una persona para evitar que me robe otra persona? ¿Más intermediarios? ¡Basta de esta broma! Envié a cagar a todos mis editores... y a la prensa en que colaboraba.

Entrevista a Hernán Casciari

A primer cop d'ull em va semblar interessant la proposta d'Hernán Casciari: es publica la novel·la en paper i després es puja a internet. Si l'autor ho vol... Però realment, després d'haver llegit la novel·la algú la comprarà per algun dels motius que diu Casciari? Doncs és possible si la forma de publicar-la és a base de lliuraments en un bloc, com les antigues novel·les de fulletó, que és el cas de Más respeto, que soy tu madre; però si s'hagués publicat d'un cop (i encara es podria fer) en pdf o en alguns dels formats dels diversos e-readers? I les altres obres d'aquest autor, també les podem llegir sense pagar? Continuarà publicant la seua revista de forma virtual quan comenci a aparèixer en paper, sense publicitat, esclar.

Em temo que aquest interessant argentí, casat amb una catalana i provisionalment veí de Sant Celoni, necessita, com tothom, treballar per a viure, i com que el seu ofici és el d'escriure ha de cobrar pel que fa, així que la seua supervivència continuarà depenent del mètode tradicional del paper, tot i la bona voluntat, els nous mètodes que proposa, i les engrunes que vagi deixant a internet de la seua obra literària i periodística..

Qui dedica la seua vida a escriure ha d'aconseguir que allò que crea li reporti suficients beneficis per tenir una vida digna i, si s'escau, més: és just. I si aconsegueix desfer-se dels intermediaris, molt millor. Això sí que és una conquesta important, gairebé un miracle, en un món en què des que es produeix alguna cosa fins que el producte arriba al destinatari final passa per tantes mans. De tota manera, la proposta d'eliminar els mitjancers em sembla d'una manca de caritat notable. S'ha de prescindir de la pobra gent que no sap produir res?

Aquest post, com es pot suposar, s'havia d'encaminar en una altra direcció, però desenganyem-nos, mentre en el món editorial no apareguin els mecenes que ho paguin tot, el diners són els diners i continuaran existint els pirates i els seus perseguidors, els corsaris que tindran el suport de qui sigui, els tribunals actuaran i algunes morals autocrearan i crearan mala consciència.

Llegia també ahir: “Cada català paga només 5 euros de subvencions als llibre. Som un sector molt poc subvencionat.” No sé si als milers de catalans que no llegeixen res els faria gaire gràcia saber que paguen, ni que sigui tan poc, perquè a alguns els resulti una mica menys onerosa l'activitat dels altres. Però com que no llegeixen no ho sabran mai. En fi, això ja és una altra història.

pirates i corsaris (1)

2011-12-15T00:00:00.000+01:00

Avui he llegit dos articles que m'han semblat complementaris més que antagònics. En deixo un per demà i passo al primer. Destaco només la història que ja fa alguns anys que remenen alguns editors (aquí podeu llegir l'article més o menys sencer):

Según sus estimaciones (les de Xavier Mallafré, president del gremi d'editors), la mitad de todos los libros que se publicarán en 2012 lo harán tanto en papel como en formato digital, en un escenario todavía "algo inseguro" para muchos autores, que no ven clara su publicación digital por temor a la piratería, ha dicho.

Una de las mayores preocupaciones de los 300 agremiados es la piratería, que sitúa a España como el treceavo país que más libros piratea, y que en cifras de facturación representa una pérdida de 1.500 millones de euros anuales al sector - unos 750 millones al semestre, según ha constatado en un estudio -.

"Si no existiera esta piratería, el sector editorial español estaría viviendo un momento espléndido", ha evidenciado Mallafré, que ha aprovechado para pedir al nuevo Gobierno un cambio legislativo que penalice de alguna forma la piratería editorial.

No sé què pensen els escriptors -els que cobren, és clar- de l'assumpte dels pirates, ja en faran una enquesta; el que em crida l'atenció del primer paràgraf és la previsió d'un 25% de llibres en format digital. Estic segur que ni de bon tros hi haurà aquest percentatge de lectors que facin servir e-readers, cosa que em confirma que produir llibres digitals és baratíssim; que es venguin és diferent... Si encara aquests guanys revertissin en els autors...

Heu llegit els dos darrers paràgrafs? La pirateria espanyola és espectacular. Us fixeu, però, que no parla de percentatges? Quants llibres es pirategen? Quantes vegades un mateix llibre piratejat passa per diverses mans? Res de res. En el mateix article, una mica més avall, Josep Massot ens aclareix l'origen de les xifres:

Mallafré va repetir una xifra que els editors donen els últims mesos: que la pirateria suposa un perjudici de 750 milions d'euros al semestre, cosa que comportaria 1500 milions anuals. Una suma tan alta, de ser certa, faria d'Espanya el primer país en el qual la lectura digital i la tradicional s'aparellarien i els espanyols serien els pirates més cultes del món. El misteri es resol quan se sap que la xifra és només la projecció d'una enquesta feta a 2000 persones a les quals es va preguntar si en un futur estarien disposades a descarregar llibres electrònics sense pagar.

Ai, ai, ai, Mallafré, que al final ficaran a la presó aquells que ni tan sols tenen e-readers. D'això se'n dirà justícia editorial preventiva. Sobtadament em ve una ferum com la de la SGAE. De jutjat de guàrdia!

Hi ha algú que sàpiga les xifres reals de pirateria? Jo no les sé, però puc assegurar, després d'investigacions exhaustives, que els pirates de llibres en català són tan escassos o tan ineficaços que amb prou feines les edicions en paper de les seues còpies ocuparien un prestatge d'una llibreria modesta, d'analfabet acaparador de llibres de les Caixes, de quan les Caixes encara regalaven llibres, esclar. I és que Catalunya en algunes coses continua a la cua del món per molt que alguns ens vulguin fer creure el contrari.

conversa filològica (2)

2011-12-14T01:05:00.001+01:00

Continuo amb la noia de Benifallet que em parla de les rotllanes sense pressa de l'avi amb els seus amics en llargues converses que, em diu, actualment pocs entendrien a causa dels mots però també de la complicitat d'unes frases fetes que sovint es construïen a partir d'elements locals i en què la insinuació i la complicitat eren fonamentals. Penso que ara, al desembre, devien parlar de regués (reguers?) i salivenques potser també de rojals (dic aquests noms de varietats d'olives perquè són les que recordo del poble i que potser en altres llocs són conegudes, les dues primeres, com morrudes i sevillenques); i devien comentar sobre els cofins i les oliasses...Potser uns mesos abans parlaven de marcones, molles, fortes, llarguetes... I entremig, de macabeu, ull de llebre, dent de llop... I d'aquí passaven a tal o qual, i repassaven vides i miracles amb poques paraules inacabables.

Ara, tret de quatre pagesos, els qui passegem pels camps veuen oliveres, ametllers, ceps... Com si tots fossin iguals, com si cada arbre o cada arbust no tingués vida pròpia, com si l'alçada, la textura i el color, tot extern, tot molt bonic, fos suficient, fos l'essència. El camp, fins i tot per a molts que viuen als pobles, s'ha convertit en un element ornamental que, en tot cas, cal conservar. Qui ho ha de fer? Els altres. I mentrestant es perd el camp i les paraules.

I d'aquí passem als jocs d'infants. La binora, el marro (no el semblant a dames o de dibuixos a terra, sinó de persecució -veure el DCVB), el tello... Jocs elementals, físics, de cada dia en sortir de l'escola, que no costaven res i que no depenien dels reis sinó de la imaginació i de la tradició. D'aquest jocs, amb noms que segons els pobles, tenien realitzacions diferents, a penes en recordo la mecànica. Per exemple, el tello -el meu- era molt similar a la petanca actual, però jugat amb pedres o rajoles rogenques a les quals procuràvem donar forma circular que llançàvem a l'aire en un moviment de rotació que les feia més precises per anar a tocar una altre pedra; el millor resultat era toc i pam, és a dir, que el nostre projectil toques el tello de terra i, de rebot, quedés a un pam o menys. No sé si l'expressió castellana “tirar el tejo” s'hi relaciona; en català no se m'acut l'equivalent. Aquests jocs fa anys que no els veig jugar, i n'entenc les causes. Deixo aquí, doncs, testimoni de tres paraules que, en l'accepció que jo les conec, desapareixeran. Potser en alguna escola se'n parla, potser ho fa algun avi o algun pare; és igual, no tenen sortida.

No voldria que aquests paràgrafs semblessin una elegia al passat ja improductiu, de manera que acabo amb una mica de substància, amb unes olives trencades, tal com les recordo, tot i que la meva germana i jo no ens posem d'acord si han de ser salivenques o del regués, jo dic que les primeres i ella que les altres, encara que sí que acordem que només necessiten un condiment, res de timó o altres succedanis.

OLIVES TRENCADES
Trenqueu la carn de les olives amb un cop (nosaltres ho fèiem amb la mà de morter).
Per matar-les:
Fique-les amb aigua i canvieu-les cada dia durant 8 dies.
Per adobar-les:
En un recipient, poseu les olives cobertes amb aigua i sal en una proporció de vuit parts d’aigua per una de sal. Afegir a d’interior del recipient un menat de sajolida.
Tasteu-les al cap d'uns dies i si no us semblen massa amargants comenceu-les a menjar. Compte amb deixar-les setmanes i setmanes, que se us faran sabateres. I que no us importi el tel que que es fa a la part superior del recipient, és imprescindible, però esbandiu les olives amb aigua abans de servir-les.

conversa filològica

2011-12-13T01:29:00.001+01:00

Malgrat que hagin passat força anys des que vam arribar a Barcelona i la ciutat sigui el nostre lloc habitual de residència, els que procedim de comarques solem conservar algunes característiques pròpies de la parla del nostre lloc d'origen, sobretot de tipus fonètic, perquè les de tipus lèxic, sigui per comoditat o per altres raons, les hem anat desterrant de la nostra conversa ciutadana. Així, per exemple, jo sóc incapaç de pronunciar la vocal neutra a la barcelonina, però no tinc cap problema a dir escombrar en lloc del meu agranar original; fins i tot en alguns cas m'he adonat que he fet meua alguna paraula de la capital i he oblidat l'equivalent que feia servir fins als disset anys, i només la recordo i la recupero quan la diu algú de la terra.

Dic tot això perquè l'altre dia una noia, en sentir-me parlar, em va preguntar d'on era, i en concretar-li la meua procedència em va dir que ella era de Benifallet. Immediatament van iniciar una conversa filològica, en què, després de donar-me notícia d'un investigador que intentava recollir tots aquells mots que encara són vius i que no apareixen en el DCVB, es va dispersar en les nostres similituds lèxiques. Dues de les primeres paraules comunes que van aparèixer immediatament van ser 'alego' i 'basquet', que jo tenia pràcticament oblidades.

L'adverbi alego la recull el DCVB com un castellanisme equivalent a prompte. I així és, tot i que no sempre son intercanviables. Per exemple, podem dir “alego arribarà el teu pare”, en canvi no podem construir “no vagis tan alego perquè encara els trobaràs dinant”; en aquest segon cas hauríem de recórrer necessàriament a aviat, prompte, d'hora... I és que l'ús dels mots és fàcil si s'aprenen de petits, però quan són adquirits sense context es pot incórrer en algun error.

Quant a basquet, el recull el DIEC, però en canvi no és present al DCVB, cosa que fa pensar que és un mot d'introducció relativament recent. No sé si el seu àmbit geogràfic és molt o poc extens, però si apareix al DIEC deu ser que té una certa consistència. Si algun dels lectors de fora del sud de l'Ebre el fa servir, ja m'ho dirà, a veure si som capaços de traçar una isoglossa inicial. Potser m'equivoco i resulta que basquet, és a dir, caixa de fusta que es fa servir per transportar fruita, hortalisses, etc., pertany a tot el domini de la llengua i que és la nostra pobresa lingüística que ens fa optar per l'hiperònim caixa; això sol passar. De tota manera, jo m'imagino la paraula basquet com un anglicisme que en un moment determinat va penetrar a través de transportistes anglesos en terres de l'Ebre i que a poc a poc es va anar estenent fins arribar... on? A vegades m'agradaria ser un filòleg qualificat per anar seguint la vida (i la mort) de les paraules.

Enric Barbat

2011-12-12T01:16:00.002+01:00

Al telenotícies de migdia diuen la mort d'Enric Barbat. Més tard llegeixo en diversos diaris digitals una informació d'agència. No podria explicar ben bé la meua proximitat a Barbat. Fa uns anys en vaig parlar en un bloc de caducitat cantada i ara no em repetiré, no cal. Després de camins privats (2005) li vaig tornar a perdré la pista i no vaig escoltar les cançons dels seus dos darrers discs; qui sap quan les sentiré. No crec que es parli gaire de la mort d'Enric Barbat.

Avui, he tornat a escoltar camins privats i algunes de les cançons més velles, la darrera, Anna. La podria deixar aquí, o podria deixar El gamberret... Però prefereixo anar al passat més immediat, que, al menys jo, entenc perfectament en música i lletra.

jo m'he fet gran
tu t'has fet gran
ara que el temps
s'engruna als dits
el malgastat gris temps d'abans
de quan tu i jo érem petits
i anem covant la soledat
que ara em d'aprendre
a estimar
els passos que no tornaran
a fer soroll al caminar
passa l'aire, passa el vent
passa el drapaire del temps
i a l'ombra dels antics records
poc a poc hi van florint
fulles negres com la mort
que ja al néixer portem a dins
i tota tu, també tot jo
som els mateixos d'abans
i malgrat tot, és diferent
serà que han passat els anys
passa l'aire, passa el vent
passa el drapaire del temps
i com caduca pell de serp
despenjada sota el sol
les arenes dl desert
llàgrimes del desonsol
i en silenci enlluernat
vanitat i desenganys
tots els somnis que hem cremat
al mercat dels desencants
passa l'aire, passa el vent
passa el drapaire del temps
però voler encara un altre cop
sentir el gust amarg de sal
l'escalfor d'aquest teu cos
veure el mar si encara és blau
i sentir com crema el cor
aigua avall s l'endú el riu
sense ancla, sense port
per morir encara mig viu
passa l'aire, passa el vent
passa el drapaire del temps.

provisionalment

2011-12-11T01:37:00.000+01:00

En aquest bloc predominaran durant tres dies -em sap greu que no siguin més- els colors blau i vermell purpuri.

desgana

2011-12-10T01:54:00.000+01:00

Volia dir coses, insubstancials, inútils: sobre pistes de gel, sobre aparells de televisió, sobre gossos amb llonganisses, sobre hipermercats d'art...; però em fa mandra escriure, ordenar, repassar, afegir, suprimir... pensar. Decideixo llegir, a l'atzar. Penúltim prestatge de la llibreria del passadís: el primer llibre, vist el llom, no em fa el pes; tampoc el segon, ni el tercer. En el quart, pàgina 76, oberta també a l'atzar, m'aturo:

Com el macip errabund per les aules
Entre sabents, i e mal d'inquietud
S'eleva excels, i estableix la Virtut
I, l'endemà, plora enganys sota els saules,

Tal jo, hom fet, embriac de paraules
Afirm el bé i el mal tantost, i endut
Pels gais combats de les sectes o astut,
Proclam el fals per ver. I en tantes faules

Mestreja orgull; però no só feliç
I, penitent, assaig un compromís
Entre el Seny, clar, i el deler de mes fibres.

Ah, foll, cerc llum en el son, imprecís,
I adés só gran, i m'exalt o, submís,
“Míser”, em dic, i faig pira dels llibres.

I acabo aquí, sense títols ni autors. No repasso ni ordeno ni afegeixo ni suprimeixo... ni penso. A casa, potser continuaré llegint una estona abans del son i, potser, dels somnis.

la vida tranquil·la (2)

2011-12-09T00:33:00.001+01:00

Des de Madremanya ens presentem a l'Estartit. Dinem una “paella marinera”, accidentalment salada però saborosa, a La Sal: només dues o tres taules lliures perquè ho fan força bé i, a més, hi ha poca competència. Aquest poble, ara tranquil, com altres llocs de platja a l'hivern, sigui o no diumenge, es converteix en un indret gairebé fantasma: més restaurants tancats que oberts, el carrer de Santa Anna, habitualment efervescent, sense gent, centenars de finestres amb les persianes baixades, quasi totes les embarcacions al port, esperant l'arribada de la primavera... Tot plegat fa una mica de basarda, de decadència o de tristor dolça que s'accentua al crepuscle.

Aprofitem el darrer sol per anar fins a la vista del Molinet, que continua enreixat per protegir-nos de les esllavissades de la muntanya, cosa que no impedeix que un noi salti la tanca pel costat de mar i es perdi en la corba de la muntanya. Tornem enrere i fem el passeig, sempre amb la mirada posada a la mar, al fons, les Medes. Ens creuem amb poques persones, la majoria de les quals semblen de fora; els indígenes són més aviat grans: matrimonis i grupets de dones. Torna a aparèixer el sentiment de malenconia malgrat la bellesa tranquil·la de la mar lleugerament ondulada.

Tinc la sensació que em seria difícil, interiorment difícil, passar l'hivern en un d'aquests apartaments orfes de veïns, malgrat la mar davant i la muntanya al darrere.

interpretació

2011-12-08T00:52:00.001+01:00

En obrir aquest matí la meva bústia de la feina, he trobat, entre comunicats diversos, un dibuix, una caricatura meva, feta a llapis, una mica a l'estil de Perich. Inicialment m'ha sorprès, perquè no estic acostumat a rebre aquest tipus de missatges, però després he vist que al darrere hi havia unes quantes firmes que em felicitaven pel meu aniversari. Eren alumnes de 4t i dedueixo -ja li ho preguntaré- que el dibuix és de l'O., que no hi ha manera que col·labori en una tira còmica per a la revista perquè diu que no té idees.

A part de la satisfacció que suposa que es recordin de mi, he trobat que he sortit força afavorit, exceptuant, potser, aquests ullets petits que no es corresponen amb els meus, però que deuen respondre a la necessitat de posar alguna cosa darrere de les ulleres i a la llibertat interpretativa de la dibuixant. És curiosa la qüestió de les representacions: l'O. -suposem que sigui ella l'artífex de les línies- em proveeix de dos elements que mai no han estat vistos a l'institut, però que poden formar part d'una visió prou fidel de la realitat: la cigarreta i el diari (el títol de la capçalera és correcte); a part, el bolígraf, que no s'enganxa, com el del dibuix, a la butxaca, sinó que va al seu aire.

Durant el temps que he anat escrivint en el bloc he anat afegint algunes imatges meues, totes de temps passats. Avui, per fi, m'ha semblat que podia deixar el meu jo actual, al menys una representació del meu jo. Encara més, fins que me'n cansi, he decidit que el meu cap, la meva cara, serà la imatge que substituirà la negror de la que tenia fins ara al meu perfil. Això sí, l'he daurada una mica, seguint el model dels recents retrats del senat, tot i que en aquest cas l'artista no ha cobrat res i, a més, m'ha representat de cos sencer.

la vida tranquil·la

2011-12-06T19:16:00.000+01:00

Si agafem la carretera que va de la Pera a Madremanya (ens trobem al Baix Empordà), veurem un trencant a mà dreta amb dos indicadors situats a banda i banda de la bifurcació; en un hi diu Riuras i a l'altre Riuràs. Un acaba deduint que és el mateix lloc i que per la raó que sigui el topònim té aquesta lleugera diferència. Jo imagino que ha estat la tramuntana que, en una de les seves bufades, s'ha emportat una cosa tan fràgil com solen ser els accents, i encara més els accents oberts, que, com se sap, tenen més tendència a viatjar que els tancats, de tarannà més aviat inamovible. No sé l'origen del nom i només se m'acudeixen dues possibilitats: la forma del futur del verb riure i la més terrenal, la d'un riu que passa ras pels volts del llogaret; descarto aquest segon cas perquè en el rètol anunciador haurien posat un guionet entre els dos mots.

Riuràs deu tenir, segons explica la Viquipèdia, 29 veïns fixos i forma part del municipi de la Pera (232 habitants i nucli urbà principal), que també acull Púbol (141 habitants, visita obligada al castell de Gal·la) i Pedrinyà (4 habitants menys que Riuràs i bella i antiquíssima església, restaurada, esclar). Feia temps que pensava que algun dia m'hauria d'aturar per intentar descobrir el motiu d'un nom tan prometedor i per compartir, si s'esqueia, la promesa d'alegria que suggeria. Dissabte, per fi, vam deixar el cotxe a la vora de la carretera i vam recórrer els carrers o, si es vol, els espais entre les poques cases velles i noves del lloc; un camí que de seguida és fet des de la carretera a la fi del pendent i tornant a pujar en circumval·lació. Sol, aigua que raja, fulles humides del camí, un gat que ens observa, un home que ens saluda des del seu pati, una dona que surt al terrat a estendre la roba, pedres antigues en aparent anarquia, parets noves, quietud del temps immòbil si no fos pel sol que l'apressa. Un es pregunta qui, a part dels pagesos de sempre, ha triat de fer vida aquí. Per un moment, un es quedaria en aquesta semisolitud de pau; després, però, un imagina la monotonia dels dies d'hivern (i les botigues absents i el metge lluny i cap llibreria i el menú del bar per si no vols cuinar i...) i ja no sap si seria una bona tria. Quan tornem a la carretera, veiem que aparquen una parella de joves i que els vénen a rebre dues noies que els condueixen per sota d'una arc encara esvelt i misteriós; poc després, es mouen uns caps ja instal·lats que potser dinaran en una taula parada sobre l'herba. Ens arriben els riures.

Una mica més enllà, menys anàrquic urbanísticament, trobem Pedrinyà. A primera vista sembla que hi ha més veïns que a Riuràs. A la part baixa, la petita església de Sant Andreu, de la qual ja se'n tenen notícies l'any 1064, amb unes pintures murals molt ben conservades si vas al museu diocesà de Girona. En un dels murs una placa recorda els morts des de 1900 -i els del 2000 ençà? Cognoms que es repeteixen, ara el primer, ara el segon. Imagines històries que mai no sabràs: la de la Dolors, que va morir el 1903, la de la seva germana Teresa, morta l'any següent; vivien juntes? Es va deixar morir la segona? Qui era la gran, qui la petita? Històries ja sense història. I potser algú que baixa quan la tarda s'acaba i repassa el noms i pensa, com cada dia, quin serà el seu any, si és que algú encara s'encarrega d'apuntar noms i anys.

Arribem a Madremanya, però no entrem al poble, malgrat que és l'hora de dinar i podríem menjar-hi com altres vegades i contemplar com el sol canvia, precipitat, les ombres en aquesta plana -cada cosa al seu lloc, i l'home i la natura- que ens té el cor robat. Però no ens atrevim a desfer els plans que ens marquen d'acabar el dia a la vora de la mar.

sis vegades deu

2011-12-01T00:15:00.001+01:00

…
La fulla, abans ràpida i freda,
ja no llisca, tensa, per la pell
amb frec plaent d'esquí jovenívol:
has de tibar la galta flàccida
amb els dits. No desesperis.
Potser si evites, astut per força,
la marca vergonyant d'un tall
podràs oblidar que l'aliança amb el cos
ja ha començat a dissoldre's.

Francesc Parcerisas: “Afaitat”

-Yo tengo sesenta-respondió Wallander-. Y a esa edad uno ya ha pasado definitivamente la esclusa de acceso a donde no caben más que quienes van a seguir envejeciendo.

Henning Mankell: El hombre inquieto.

A la pastisseria Bahia, de l'Ampolla, -una de les nates més bones que he tastat- fan un pastís singular i divertit, potser infantil. Com que el poble és lloc de mar, s'han inventat un hexàpode -imagino que el pop original que els serveix de model els devia crear problemes de disseny, o vés a saber si el sis s'adequa millor que el vuit a les celebracions- que ara triaria i repartiria si no fos que avui tindré una jornada força ocupada, estrena de Wilde al TNC inclosa. Com que el que no pot ser és impossible, avui no tastaré l'hexàpode, però faré una excepció per conservar la capçalera, sempre efímera, per tal que pugueu agafar quan us plagui una mica d'aquesta nata virtual que un dia va ser real i ho tornarà a ser. Si heu de passar per l'Ampolla el mes de juliol o d'agost, deixeu-m'ho dit i compartirem la realitat de les sis potes i una estona a la vora de la mar,o a la muntanya, i una copa de cava, i el que calgui, Parcerisas o Mankell inclosos.

Això de l'edat és una cosa ben curiosa, amb baralles sovintejades entre el cap i el cor, per dir-ho en termes mínimament poètics o filosòfics. Hi ha dies que penses que ets com quan tenies vint anys, però el cos et desmenteix (el cor és sempre ingenu i es presta a l'engany); hi ha dies que et sents com si tinguessis vint anys, però el cap -sovint tan racional- et diu que t'equivoques; hi ha dies que res ni ningú s'atreveix a portar-te la contrària; hi ha dies que no sabries dir quina edat tens i intueixes que aquesta començarà a ser la teva realitat; hi ha dies, cada vegada més, que veus reflectida la teua edat en els ulls,els gestos o les paraules dels altres, i aquí el teu cap i el teu cor no hi tenen res a dir. Hi ha dies que tens ben clar que el temps no existeix, que se l'han inventat els bancs, o qui sigui, per cobrar-te uns interessos en què tu, irremeiablement, participes. Hi ha dies que ignores el temps que no existeix perquè saps que la vida és un present continu amb analepsis i prolepsis...

Buf! No cal donar-hi més voltes. Avui m'hagués agradat que m'haguessin donat festa a la feina, no per pseudofilosofar a l'entorn del temps, sinó per poder-me menjar i compartir un pastís de nata després de dinar i parlar tranquil·lament, sense presses, de la vida i de la mort, o del Barça, que tot és un, i ja veurem com acaba.

iPod (voluntat de servei)

2011-11-29T21:23:00.000+01:00

En intentar carregar unes quantes cançons a l'iPod de la Joana m'apareix un missatge que m'adverteix que el sistema no funciona. L'iTunes em diu que només hi ha una solució: restaurar l'aparell, és a dir, esborrar tot el contingut i tornar a la configuració original, o potser més nova que la de compra, no ho sé. Unes dues mil cançons a rodar. No veig cap altra solució al cas perquè l'iPod ja només és ferralla (plàstic...?) amb una bateria recarregable.

Més tard, li passo les cançons guardades a la biblioteca d'iTunes, exactament 1.147. No sé les que es deuen haver perdut ni l'interès que podien tenir.. Vull fer una altra operació que consisteix a passar-li l'escassa música del meu iPod de només 2 GB, algunes de les quals compartíem, i no puc. Em sembla que l'empresa codifica el material per evitar, segons he llegit, la música pirata (?); com si alguns usuaris no haguéssim convertit els nostres CD i vinils en mp3 per poder-los escoltar posteriorment en aquest aparell reduït... En fi, les excuses dels fabricants que no hi ha manera que homogeneïtzin els seus productes. En definitiva, que qualsevol intent ortodox de descodificar o de fer l'intercanvi amb els meus escassos coneixements és en va. Però és que la majoria de les meues cançons són meues!, continuo pensant. Tornar-les a convertir i pujar-les a l'ordinador serà una feina titànica.

No desespero, segur que algú ha trobat algun sistema. Efectivament, descobreixo un programa elemental però efectiu que em permet copiar la música del meu Ipod al disc dur i, després, traslladar-la al de la Joana és una feina senzilla, la de sempre.

Com que sóc solidari i no voldria que qualsevol ignorant com jo es trobés esmerçant un temps inútil abans de trobar la solució, deixo aquí la pàgina del programa executable que he fet servir. De res.

http://www.getsharepod.com/

recança de futur

2011-11-28T01:31:00.001+01:00

S'acaba el trimestre acadèmic. Acabo de corregir els exàmens de 4t. Vaig tenir la majoria d'alumnes del grup quan tenien 12 anys; després, una pausa fins als 15 o 16. Els conec tan poc... Els conec morfològicament, fonèticament, sintàcticament, lèxicament (alguns parlen més que d'altres), però a penes sé qui són, amb prou feines sé els gustos d'alguns, els seus projectes embrionaris, les seues il·lusions -les que expliquen o les que no diuen a ningú-, les seues desil·lusions, les seues solituds, les seues multituds -els qui en tenen-, les tardes a casa o al carrer...

De tant en tant, fora de la monotonia de l'aula que els constreny i que ells procuren trencar, de la rigidesa que intentem que es faci suportable més enllà de les repeticions amb petites complicitats i amb noves descobertes, ens trobem en territoris exteriors, en algun somni sorprenent de veu (somriure trist de qui espera) i piano (concentració total) que em regalen encara que no sigui només per a mi. Conservaran el somnis? Els trobaré a faltar. Avui tinc recança de futur, malgrat que jo sé el meu futur més que ells el seu.