No m'agrada deixar els contes inacabats, com el de l'aranya de l'altre dia, així que el transcric tot sencer en la versió de les Obres Completes de la Selecta. Deixant de banda els possibles elements ideològics que alguns li retraurien, ja m'agradaria que pregoners diferents dels reis diversos el llegissin -si se'l sabessin de memòria encara millor- des dels balcons dels ajuntaments en lloc de les presentacions horribles, i segurament eficaces, que han omplert la nostra geografia aquests festes. Demanar impossibles, ni que siguin literaris, és propi d'aquests dies; propi dels momentàniament innocents, vull dir.
Una vegada era una aranya.
Arraulida de fred, amagada entre les teranyines de l'estable, passà bona part de l'hivern. Les mosques eren mortes; els mosquits, que a l'estiu zumzaven en aterridors exercits, havien desaparegut: les sargantanes i els dragons, les llagostes i les formigues alades, qui sap on havien anat a raure!
L'aranya, que era tota bonassa, s'entristia entre el fred i la soledat. Una nit, la pluja esqueixà la meravellosa randa dels seus fils subtilíssims, penetrant per les esquerdes de l'estable abandonat. L'aranya, lentament, dolorosament, es retirà a la seva tenda i es disposà a dormir tota l'hivernada. Suau misantropia li penetrava l'ànima, i si no hagués estat tan bona, hauria envejat les aranyes que campaven per la casa del ric Simeó. Perquè el casal era confortable i la dona de Simeó era bruta i deixava les artístiques bestioles en santa pau.
I l'aranya s'adormí.
No sabé mai ella mateixa quant temps havia jagut. Potser hauria dormit per sempre més, si no l'hagués despertada un plor de criatura.
L'aranya estirà les potes per desvetllar-se completament, i guaità.
Veié un Infant, tot just nat, voltat d'una claror vivíssima. Tan viva era que l'aranya no pogué veure més que l'Infant; la seva esplèndida aurèola s'estenia com una flama d'or per tot l'estable. Segurament hi havia algú amb l'Infant, però a l'aranya li era impossible de veure-ho. Cavil·là llarg temps, perquè les aranyes són molt cavil·loses, més no pogué entendre com un Infant que feia tanta claror plorava. Si ella n'hagués feta nom´s un bocinet, el més just per fer enrabiar la comare lluerna, ja hauria estat contenta per tota la vida.
Sigui com sigui, l'aranya, que, com ja he dit, era molt bonassa, no podia sofrir que una criatura plorés -a ella se li havia mort una filleta quan tot just començava a aprendre de filar-. Per tant, la pobra aranya s'escorregué cap avall per la paret, després per les palles i després per la barbeta rosada i suau de l'Infant, fent-li pessigolles. L'Infant deixà de plorar; primer obrí els ulls amb la deliciosa admiració de les criatures, i després s'il·luminà amb el dolç somriure silenciós, com havien de ser tots els somriures de tota la vida del Nat a l'Estable, perquè el riure que fa soroll és inventat pel dimoni, i encara per un dimoni de mal gust.
L'Infant, prenent l'aranya amb les seves inefables manetes, l'aixecà enlaire i li posà damunt el cap una espurneta de claror.
L'aranya s'elevà a una altura prodigiosa, més amunt de l'estable, més amunt de la teulada del casal d'en Simeó, com si l'empenyés un ser invisible. I no solament pujà, sinó que s'allunyà i no poc, i anava ràpidament, però sense inquietud, i no sabia si la feia volar l'Infant o l'alegria.
L'aranya travessa per un seguit de terres en què la gent parlava d'una manera diferent i duia vestits estranys. L'aranya no entenia absolutament res del que passava. Cavil·la que cavil·laràs, cavil·la que cavil·laràs, que diuen les rondalles.
Els pardals, estranyament eixorivits, saltaven entre les branques nues dels arbres.
La lluna feia cara d'intensa admiració.
Les volves de l'aire dansaven d'alegria.
Les tendes de les cases, les cúpules i totes les coses altes que podien veure l'aranya murmuraven, però l'aranya no arribava a entendre-les.
Un cec que captava deixà caure el plateret a terra exclamant: “Senyor, Senyor!” Ha via vist l'aranya.
Una dona, passant per un carrer, duia una criatura que fins llavors no havia parlat:”Oh, que bonic; “ digué la pobrissona alçant els braços. (Això, naturalment, dit en una llengua d'aquelles que a Europa només saben els alemanys més saberuts.)
De sobte l'aranya es deturà.
Quan vet aquí que veu un vell venerable, amb una barba blanca que li arribava fins a la cintura, i que es posà dalt d'una bestiassa bruna, d'alçària gegantina. I hala, hala, ja tenim l'aranya desfent camí i anant davant del vell. Al cap d'una pila de temps de caminar, la nostra amiga veié un vell, amb una barba blanca que li arribava als genolls, muntat en una bestiassa negra. El segon vell s'ajuntà amb el primer i feren junts el viatge. Al cap de bon temps, es trobà amb els un tercer, més vellet encara, amb una barba blanca que li arribava als peus, i que també tenia blanca la bestiassa; tots tres avançaren seguint l'aranya.
A l'últim la nostra amiga arribà al portal del pessebre. A prop d'ell hi havia quatre pastors.
-Oh, oh! -digueren-, guaiteu quina estrella!
Josep Carner: “L'aranya”, cinquena rondalla de Deu rondalles de Jesús Infant.
6.1.10
5.1.10
entronització
Recordeu de petits?:
- El meu reietó!
- Vine cap aquí, reiet, no et possis dins de la caseta del gos.
- Per què ets tan guapa, princesa meva!
- Aquest nen viu com un rajà!
I vinga petons i moixaines: dels pares, dels avis, dels oncles, dels veïns, de la dependenta de la botiga de queviures de la cantonada del costat, del perruquer, que et dóna un present dolç, amb pal per aguantar-lo...
Arriba un moment –ja no recordo prou bé el meu- que tant tractament monàrquic t’enfarfega i comences a sospitar que la realitat que t’envolta és i no és. Finalment, potser per casualitat, potser perquè les sospites t’han portat a la investigació, acabes descobrint la veritat, crua, real, reial:
És el principi del final de l’època de la innocència, del mirall que et mostrava únic. Els pares ja no són el que eren. Comencen a esperar-se grans coses de tu. Terrible responsabilitat quan encara ets un infant; i sense possibilitat d’abdicar; o sí? Bé, però tot això ja és una altra història.
- El meu reietó!
- Vine cap aquí, reiet, no et possis dins de la caseta del gos.
- Per què ets tan guapa, princesa meva!
- Aquest nen viu com un rajà!
I vinga petons i moixaines: dels pares, dels avis, dels oncles, dels veïns, de la dependenta de la botiga de queviures de la cantonada del costat, del perruquer, que et dóna un present dolç, amb pal per aguantar-lo...
Arriba un moment –ja no recordo prou bé el meu- que tant tractament monàrquic t’enfarfega i comences a sospitar que la realitat que t’envolta és i no és. Finalment, potser per casualitat, potser perquè les sospites t’han portat a la investigació, acabes descobrint la veritat, crua, real, reial:
És el principi del final de l’època de la innocència, del mirall que et mostrava únic. Els pares ja no són el que eren. Comencen a esperar-se grans coses de tu. Terrible responsabilitat quan encara ets un infant; i sense possibilitat d’abdicar; o sí? Bé, però tot això ja és una altra història.
3.1.10
comença la dansa
La lluna venia, la lluna rodava,
la lluna d’avui serà lluna blava:
la lluna fa el ple, segona vegada.
Desembre lunar, desembre s’acaba,
un any que se’n va i un altre fa entrada:
la vida també comença manyaga,
però quan es fon no hi ha retornada.
La lluna, que ho veu, fa trista la cara.
Olga Xirinacs: “Lluna d’avui”
No sabria dir amb precisió quina hora devia ser la de la matinada de l’u de gener d’aquest any tot just acabat de començar, però el cel era serè i les veus del carrer estret del nord on visc –i treballo poc- s’havien esvaït definitivament. Vaig sortir al tarradet a veure aquesta lluna desembral que per segona vegada feia el ple. Per un moment –ja sabeu que aquesta nit de canvi d’any és procliu a aquests tipus de pensaments- vaig imaginar la lluna mirall de la nostra infantesa o de la nostra adolescència, aquella que crèiem que reflectia la imatge i potser el cor de l’altre que també la contemplava en l’hora precisa prèviament acordada. Com que m’he fet gran, no vaig veure cap reflex amic, ni de cap tipus, però no descarto que hi fos i que el meu moderat escepticisme m’impedís la visió. Per si de cas, vaig fer una foto de la lluna que comparteixo amb vosaltres, per si algun dia –una lluna com aquesta no solca el cel cada dia- ens ve bé de fer-la servir de mirall. És el meu regal, desinteressat i no, del nou any, useu-lo lliurement.
Més tard, tampoc no sabria dir-vos l’hora, el cel es va anar ennuvolant i la lluna, sempre generosa, va cedir el seu protagonisme abans d’amagar-se d’incògnit per acabar de fer el seu volt quotidià. Són tant pomposos els núvols i la lluna tan humil...
En començar la pluja, vaig témer que la teranyina del fanal del meu carrer estret desaparegués definitivament...
L’aranya, que era tota bonassa, s’entristia entre el fred i la soledat. Una nit, la pluja esqueixà la meravellosa randa dels seus fils subtilíssims.
Josep Carner: Deu rondalles de Jesús infant.
Home de poca fe, em vaig adormir amb la cançó de les gotes sobre la claraboia del sostre de l'habitació. L’endemà, la lluna va tornar a sortir, una mica més tard, certament, i la teranyina continuava al fanal. L’aranya –cal que expliqui la seva història? No l’heu llegida ja?- dedueixo que encara no s’havia convertit en estel, però ja estava a punt pel canvi.
P.S. D’aquest cap d’any, només em sap greu no haver trobat les meves sabates de claqué per intentar la dansa que ens proposava la Violette. De tota manera, entenc que el claqué no és el ball que s’esqueia. Procuraré estar més al cas l’any vinent.
la lluna d’avui serà lluna blava:
la lluna fa el ple, segona vegada.
Desembre lunar, desembre s’acaba,
un any que se’n va i un altre fa entrada:
la vida també comença manyaga,
però quan es fon no hi ha retornada.
La lluna, que ho veu, fa trista la cara.
Olga Xirinacs: “Lluna d’avui”
No sabria dir amb precisió quina hora devia ser la de la matinada de l’u de gener d’aquest any tot just acabat de començar, però el cel era serè i les veus del carrer estret del nord on visc –i treballo poc- s’havien esvaït definitivament. Vaig sortir al tarradet a veure aquesta lluna desembral que per segona vegada feia el ple. Per un moment –ja sabeu que aquesta nit de canvi d’any és procliu a aquests tipus de pensaments- vaig imaginar la lluna mirall de la nostra infantesa o de la nostra adolescència, aquella que crèiem que reflectia la imatge i potser el cor de l’altre que també la contemplava en l’hora precisa prèviament acordada. Com que m’he fet gran, no vaig veure cap reflex amic, ni de cap tipus, però no descarto que hi fos i que el meu moderat escepticisme m’impedís la visió. Per si de cas, vaig fer una foto de la lluna que comparteixo amb vosaltres, per si algun dia –una lluna com aquesta no solca el cel cada dia- ens ve bé de fer-la servir de mirall. És el meu regal, desinteressat i no, del nou any, useu-lo lliurement.
Més tard, tampoc no sabria dir-vos l’hora, el cel es va anar ennuvolant i la lluna, sempre generosa, va cedir el seu protagonisme abans d’amagar-se d’incògnit per acabar de fer el seu volt quotidià. Són tant pomposos els núvols i la lluna tan humil...
En començar la pluja, vaig témer que la teranyina del fanal del meu carrer estret desaparegués definitivament...
L’aranya, que era tota bonassa, s’entristia entre el fred i la soledat. Una nit, la pluja esqueixà la meravellosa randa dels seus fils subtilíssims.
Josep Carner: Deu rondalles de Jesús infant.
Home de poca fe, em vaig adormir amb la cançó de les gotes sobre la claraboia del sostre de l'habitació. L’endemà, la lluna va tornar a sortir, una mica més tard, certament, i la teranyina continuava al fanal. L’aranya –cal que expliqui la seva història? No l’heu llegida ja?- dedueixo que encara no s’havia convertit en estel, però ja estava a punt pel canvi.
P.S. D’aquest cap d’any, només em sap greu no haver trobat les meves sabates de claqué per intentar la dansa que ens proposava la Violette. De tota manera, entenc que el claqué no és el ball que s’esqueia. Procuraré estar més al cas l’any vinent.
31.12.09
ball
Darrer dia de l’any, primer dia de l’any. Què ens ha deixat? Què ens portarà? Què volem? Encara demanem les estrelles a les estrelles? Lluna plena esplèndida –la segona del mes- si no la tapen els núvols. Per què els núvols, sempre tan baixos, tenen tendència a amagar les llunes i els sols? Em desapareixeran les boniques imatges del firmament que em proporcionava no sé qui amb l’excusa de l’any de l’astronomia?
Contemplador del cel com sóc –quan puc i me’n recordo-, he pensat que avui estaria bé compartir aquest poema de Pierre Painbéni. No és que sigui un gran poema ni que la meva adaptació sigui gaire reeixida, però avui, com tots els caps d’anys, no puc deixar de sentir-me malenconiós i optimista, perquè, moderadament amant del passat, sé el present i crec, moderadament, en el futur; i crec, que, encara que no ho sembli, aquest és el sentit del poema.
Si sabés col·locar les paraules una darrere l’altra
fins que el pes les fes caure
a l’altra línia,
faria versos.
Si els mots fossin màgics i ben triats,
amb cadències precises de ritme i melodia,
escriuria poemes.
Llavors, només llavors,
parlaria d’astronomia.
Diria dels planetes que es veuen a la nit
i solquen mars de malenconia.
Comptaria estrelles, incloses les fugaces,
i, potser, les classificaria:
del blanc intens al vermell juganer,
també el daurat vell del nostre sol.
Exploraria forats negres, constel·lacions, galàxies...
Orió m’avisaria que ha arribat l’hivern,
les Perseides vindrien a l’estiu...
I arribaria un dia que,
a poc a poc,
m’allunyaria.
A tots, totes, vosaltres, als qui balleu amb sabates negres o vermelles tots just estrenades o recuperades del fons de l’armari, als qui no balleu perquè no sabeu quines sabates us heu de calçar o perquè encara no n’heu après, als qui teniu parella, als qui no en teniu, als qui heu menjat raïm, als qui heu fet l’àpat de sempre, als qui arribeu tard i als qui arribeu d’hora –algú arriba quan cal?-, als visionaris celestials o als amants de la terra... La lletania podria ser interminable. A tots, a totes, vosaltres, que el cel o la terra us porti una mica del que voleu durant aquest any 2010 que ara comença.
Val aquesta cançó com a comiat o benvinguda? Me l’he trobada inesperadament.
Contemplador del cel com sóc –quan puc i me’n recordo-, he pensat que avui estaria bé compartir aquest poema de Pierre Painbéni. No és que sigui un gran poema ni que la meva adaptació sigui gaire reeixida, però avui, com tots els caps d’anys, no puc deixar de sentir-me malenconiós i optimista, perquè, moderadament amant del passat, sé el present i crec, moderadament, en el futur; i crec, que, encara que no ho sembli, aquest és el sentit del poema.
Si sabés col·locar les paraules una darrere l’altra
fins que el pes les fes caure
a l’altra línia,
faria versos.
Si els mots fossin màgics i ben triats,
amb cadències precises de ritme i melodia,
escriuria poemes.
Llavors, només llavors,
parlaria d’astronomia.
Diria dels planetes que es veuen a la nit
i solquen mars de malenconia.
Comptaria estrelles, incloses les fugaces,
i, potser, les classificaria:
del blanc intens al vermell juganer,
també el daurat vell del nostre sol.
Exploraria forats negres, constel·lacions, galàxies...
Orió m’avisaria que ha arribat l’hivern,
les Perseides vindrien a l’estiu...
I arribaria un dia que,
a poc a poc,
m’allunyaria.
A tots, totes, vosaltres, als qui balleu amb sabates negres o vermelles tots just estrenades o recuperades del fons de l’armari, als qui no balleu perquè no sabeu quines sabates us heu de calçar o perquè encara no n’heu après, als qui teniu parella, als qui no en teniu, als qui heu menjat raïm, als qui heu fet l’àpat de sempre, als qui arribeu tard i als qui arribeu d’hora –algú arriba quan cal?-, als visionaris celestials o als amants de la terra... La lletania podria ser interminable. A tots, a totes, vosaltres, que el cel o la terra us porti una mica del que voleu durant aquest any 2010 que ara comença.
Val aquesta cançó com a comiat o benvinguda? Me l’he trobada inesperadament.
30.12.09
Estimat Joan Monleon
Són les tres llargues de la matinada i escolto les notícies del dia abans d’adormir-me. Em sobta l’anunci de la mort de Monleon. Jo he sigut, sóc, un admirador dels Pavesos, però sobretot de Joan Monleon. M’ho he passat molt bé amb ell, crec que l’he entès, en la mesura que un pot entendre algú. Em sap greu la seva desaparició (estic segur que va triar expressament el dia dels Sants Innocents), però Monleon és, per a mi, immortal.
L’any 2006 iniciava jo un bloc que intuïa efímer –el mateix títol, data de caducitat, ja ho anunciava- sobre la cançó en català amb una de les meves cançons preferides interpretades pel grup. Ara repasso el que deia i em reconec a mitges, però encara continuo pensant que no era gens innocent presentar la cançó a través de la “dignificació” de Joan Fuster.
En fi, aquí deixo un fragment del que deia i, a continuació, la cançó. Com és que no puc trobar-la amb les imatges de Monleón? No ho sé.
Per què l’enyorat Joan Fuster es va veure en la necessitat d’escriure aquest text en la presentació del seu segon disc: El pardal de Sant Joan i la bolseria (1978)?
El fenomen "Pavesos" ha despertat tota mena de reaccions: des de l'entusiasme quasi incondicional fins al desdeny més olímpic, passant per la indulgència somrient. De fet, havia de ser així. Perquè el problema que plantegem en tant que "cançó" difícilment podríem assumir-lo en una sola perspectiva - l'estètica, per exemple, o la política -, i resulta ben lògica la discrepància en els judicis. Però també hi ha un altra cosa indiscutible: el seu èxit popular, tan ampli. ¿Potser a causa d'aquell "populisme" primari i divertit que orienta i impregna el seu treball, el seu estil, la seua mateixa presència física?. Jo no diria que no. Els Pavesos han sabut connectar amb una vena de tradició jocunda, vulgar de cap a cap, que anava perdent-se entre la nostra gent, i l'han revitalitzada a un nivell inèdit. No s'han proposat exhumat cap "folklore" insigne, sinó rescatar, per a un públic nou - un públic ja "destradicionalitzat" -, unes quantes cançons del segle passat o de la primeria de l'actual, en els quals juga el seu joc el sarcasme o el simple humor incoherent d'unes generacions que tampoc no es manaven el dit. Això, els Pavesos, només podien intentar-ho a través d'un mecanisme de paròdia, histriònic, o de "distanciament", per dir-ho amb una paraula solemne. I si elsha convingut estrafer un cuplé dels que proferia - o com els que proferia -donya Conxa Piquer, l'han incorporat al repertori sense escrúpols. ¿I per qué no? Tot plegat, aquestes reelaboracions càustiques presenten una superfície musical i verbal clarament "obscena". Són melodies rutinàries, de moda un dia i avui trivialitzades o oblidades; són lletres descarades, inocentíssimes si bé es mira, però que diuen les coses pel seu nom i fonamentalment es refereixen a histories de cul, valga la fórmula francesa. Bé, és la vida. O: ha estat la vida dels nostres avis, rurals i urbans. Tretes del seu context cronològic i social, les cançons de els Pavesos, adquireixen una dimensió grotesca a la qual no sabem ser insensibles. ¿Que hi ha en tot això una ambigüitat difusa? No ho negaré. Ara: en la nostra societat - i en la valenciana, sobretot - encara és útil i agradable que algú mantinga la batalla contra els convencionalismes puritans, contra els tabús reaccionaris i la merdeta de sagristia, des de l'angle d'una "comicitat" instintiva i heretadament instintiva. Aquest segon elapé dels Pavesos té, en principi, un mèrit molt estimable: és un disc enternidorament "descarat". Els Pavesos són, com a grup i com a "cançó" uns "descarats". Gràcies a Deu... Els crítics del ram diran el que voldran, i de segur que tindran raó, diguen el que diguen. ¿Quin "crític" no es pensa que sempre té raó (com Mussolini: "Mussolini ha sempre raggione")? Els qui no som ni "crítics", ni res, mirem la qüestió amb una altra òptica. L'òptica dels "descarats": del fatigós combat contra totes les misèries que ens afligeixen, la del jornal - o la plus vàlua -, la de l'idioma, la del sexe, la dels credos ...
Fins i tot m'atreveixo a afegir l'orxatera:
Avant, Monleon, amb la manta al coll i el cabasset allà on siga que vagis.
P S. M'ha agradat llegir aquest apunt.
L’any 2006 iniciava jo un bloc que intuïa efímer –el mateix títol, data de caducitat, ja ho anunciava- sobre la cançó en català amb una de les meves cançons preferides interpretades pel grup. Ara repasso el que deia i em reconec a mitges, però encara continuo pensant que no era gens innocent presentar la cançó a través de la “dignificació” de Joan Fuster.
En fi, aquí deixo un fragment del que deia i, a continuació, la cançó. Com és que no puc trobar-la amb les imatges de Monleón? No ho sé.
Per què l’enyorat Joan Fuster es va veure en la necessitat d’escriure aquest text en la presentació del seu segon disc: El pardal de Sant Joan i la bolseria (1978)?
El fenomen "Pavesos" ha despertat tota mena de reaccions: des de l'entusiasme quasi incondicional fins al desdeny més olímpic, passant per la indulgència somrient. De fet, havia de ser així. Perquè el problema que plantegem en tant que "cançó" difícilment podríem assumir-lo en una sola perspectiva - l'estètica, per exemple, o la política -, i resulta ben lògica la discrepància en els judicis. Però també hi ha un altra cosa indiscutible: el seu èxit popular, tan ampli. ¿Potser a causa d'aquell "populisme" primari i divertit que orienta i impregna el seu treball, el seu estil, la seua mateixa presència física?. Jo no diria que no. Els Pavesos han sabut connectar amb una vena de tradició jocunda, vulgar de cap a cap, que anava perdent-se entre la nostra gent, i l'han revitalitzada a un nivell inèdit. No s'han proposat exhumat cap "folklore" insigne, sinó rescatar, per a un públic nou - un públic ja "destradicionalitzat" -, unes quantes cançons del segle passat o de la primeria de l'actual, en els quals juga el seu joc el sarcasme o el simple humor incoherent d'unes generacions que tampoc no es manaven el dit. Això, els Pavesos, només podien intentar-ho a través d'un mecanisme de paròdia, histriònic, o de "distanciament", per dir-ho amb una paraula solemne. I si elsha convingut estrafer un cuplé dels que proferia - o com els que proferia -donya Conxa Piquer, l'han incorporat al repertori sense escrúpols. ¿I per qué no? Tot plegat, aquestes reelaboracions càustiques presenten una superfície musical i verbal clarament "obscena". Són melodies rutinàries, de moda un dia i avui trivialitzades o oblidades; són lletres descarades, inocentíssimes si bé es mira, però que diuen les coses pel seu nom i fonamentalment es refereixen a histories de cul, valga la fórmula francesa. Bé, és la vida. O: ha estat la vida dels nostres avis, rurals i urbans. Tretes del seu context cronològic i social, les cançons de els Pavesos, adquireixen una dimensió grotesca a la qual no sabem ser insensibles. ¿Que hi ha en tot això una ambigüitat difusa? No ho negaré. Ara: en la nostra societat - i en la valenciana, sobretot - encara és útil i agradable que algú mantinga la batalla contra els convencionalismes puritans, contra els tabús reaccionaris i la merdeta de sagristia, des de l'angle d'una "comicitat" instintiva i heretadament instintiva. Aquest segon elapé dels Pavesos té, en principi, un mèrit molt estimable: és un disc enternidorament "descarat". Els Pavesos són, com a grup i com a "cançó" uns "descarats". Gràcies a Deu... Els crítics del ram diran el que voldran, i de segur que tindran raó, diguen el que diguen. ¿Quin "crític" no es pensa que sempre té raó (com Mussolini: "Mussolini ha sempre raggione")? Els qui no som ni "crítics", ni res, mirem la qüestió amb una altra òptica. L'òptica dels "descarats": del fatigós combat contra totes les misèries que ens afligeixen, la del jornal - o la plus vàlua -, la de l'idioma, la del sexe, la dels credos ...
Fins i tot m'atreveixo a afegir l'orxatera:
Avant, Monleon, amb la manta al coll i el cabasset allà on siga que vagis.
P S. M'ha agradat llegir aquest apunt.
29.12.09
retrospecció
Nadal
Fa una temperatura insòlita (14º a les dues de la matinada) i, a l'hora de dinar, un sol esplèndid que ens estimularia a menjar a la terrassa encarada al sud si no fos perquè sabem que fosquejarà abans de la meitat de l'àpat. Aquest any, el plat fort és filet de vedella -18 minuts al forn a màxima potència perquè encara sanguegi i segellats de sagí-; abans i després, una corrua interminable de plats individuals i compartits que acaba amb neules i torrons i uns quants whiskys escocesos o americans. Els nebots reciten els seus versos, toquen la guitarra i canten; faig repetir dues actuacions perquè he gravat en vertical i calia fer-ho en horitzontal. La meva fillola ha incorporat uns versos en anglès que després ens tradueix. Els grans no recitem. Impaciència infantil perquè s'allarga la sobretaula i és ja l'hora del tió. Tinc la sensació que amb l'excusa de conservar les tradicions -o sense cap excusa- se'n fa un gra massa amb això del tió. El tió (al meu poble diríem el tronc de Nadal) és un acte lúdicocultural estrictament familiar que, com tothom sap, se celebra la nit del 24 de desembre; ara, però, els nens fan cagar el tió particular i col·lectiu: el del 24, a casa; el del 25 amb la família més extensa; el del 26 amb els cosins; abans, el de l'escola; el mateix 25, el de la plaça del poble... i segurament me'n deixo algun. Tions desnaturalitzats, sobreexplotats, eternament somrients malgrat els cops de bastó, que caguen a infants i adults, diarrea mental i material.
En fi, una festa molt bonica que he d'abandonar a les vuit perquè és la meva hora de passeig. A l'església actua una coral; em quedo una estona al carrer escoltant veus i música; el rector -amb qui ha fet la sobretaula?- arriba uns minuts tard i fa cara de culpable.
Sant Esteve
Plovisqueja i ha baixat la temperatura. Baixes i incorporacions: desaparició dels nebots petits i família i incorporació del nebots grans i família. Dinar -protagonisme dels canalons (massa lleugers?) i pollastre de pagès amb bolets- i sobretaula també llarguíssima. Avui fem el recitat els grans; finalment he decidit que els versos previstos no s'esqueien i trio aquells que acaben: "Galls i gallines,/ a poc a poc,/ que el nen no plori,/ coc corococ!" (emfatitzo el "coc corococ!" i tinc un cert èxit). Parlem de la immortalitat, que curiós: “Quan Matusala tenia cent vuitanta –set anys, engendrà Làmec. Després d’engendrar Làmec, Matusala visqué set-cents vuitanta-dos anys i engendrà fills i filles. Matusala visqué en total nou-cents seixanta-nou anys; i va morir.” No ens ho acabem de creure. Els meus nebots grans i jo marxem a les vuit. El gran, ara que fa vacances, començarà a treballar a la discoteca dintre d'unes hores; el petit se n'anirà a dormir. A la porta del carrer ens trobem una senyora que a penes coneixem però a la qual, impel·lits per la bona voluntat de les festes, desitgem bon Nadal; la senyora ens diu que no gaire, que s'ha passat molts estona preparant el dinar i que li han fallat mols parents; fem cara de circumstàncies. En una pausa de la pluja vaig a fer la volta al poble; tot i que hi ha una mica més de gent pel carrer, tinc la sensació que la majoria del personal és més surenya que jo, i que els autòctons -sargantanes covardes- es reserven pel sol del diumenge.
Dies de poca literatura i menys premsa en què, no obstant, m'ho passo bé rellegint les lleugeres i oblidades històries del pare Brown, les de The Innocence of Fhater Brown (bona lectura pel dia dels Innocents) en la versió en espanyol d'Alicia Bleiberg publicada a Alianza Editorial. Suposo que quan vaig llegir per primera vegada les aventures del pare Brown no vaig arribar a ser conscient que molt més interessant que l'enigma plantejat i resolt, sovint de manera relativament poc satisfactòria, el veritable plaer de la lectura s'havia de buscar en les intervencions del narrador darrere del qual apareixia l'autor, és a dir, el Chesterton sempre irònic i enginyós, dickensià, que mai no es podia estar de manifestar la seva ideologia. Un exemple de la narració “Las estrellas errantes”, que transcorre precisament el dia de Sant Esteve (el de l'”aguinaldo”, a Anglaterra, al menys quan ell escrivia):
-No le consiento que hable usted así -exclamó la joven, curiosamente ruborizada-. Sólo habla usted así desde que se ha convertido usted en... cómo se llama eso. Ya sabe a lo que me refiero. ¿Cómo se llama a un hombre que quiera abrazar al deshollinador?
-Un santo -dijo el padre Brown.
-Creo -dijo Sir Leopold, con una sonrisa altanera- que Ruby quiere decir un socialista.
-Un radical no es un hombre que vive de raíces -observo Crook, con cierta impaciencia- y un conservador no quiere decir un hombre que hace conservas de mermelada. Tampoco, les puedo asegurar, un socialista es un hombre que desea una reunión social con un deshollinador. Un socialista es un hombre que quiere que todas la chimeneas sean deshollinadas y todos los deshollinadores pagados por ello.
-Pero no le permitirá a usted -dijo el cura en voz baja- ser el dueño de su propio hollín.
Crook lo miró con interés e incluso respeto.
-Quiere uno poseer hollín
-Podría querer -respondió Brown, con aire pensativo-. He oído que los jardineros lo usan...
En fi, no continuo amb aquesta definició dels socialistes que, evidentment, ja és totalment innocent i anacrònica. Per cert, se m'acaba d'acudir: els que passeu per aquí ja heu descobert que el protagonista del darrer -ara ja o- Dimarts de sang era el pare Brown i la narració es titula “La creu blava”?
A les acaballes de desembre, tots els mitjans de comunicació i alguns particulars passen revista al conjunt de l'any. Que devia escriure jo, tal dia com avui de l'any passat? No ho sé, ni m'interessa especialment rellegir-me en aquest moment, i encara tinc menys interès a repassar com va anar l'any que tot just s'acaba; per dues raons, perquè, d'una manera més o menys imprecisa me'n recordo i perquè, tret de la literatura -certa literatura- i poca cosa més, encara em continua interessant més el present que el passat, per bé que el meupresent vingui del passat; del futur no en diré res, per si de cas.
Em fa l'efecte que avui, i això que només he escrit síntesis barroeres, m'he allargat més del compte. Suposo que la causa cal buscar-la en la desconnexió obligada de la meva estada al nord que em produeix mono d'internet i que aprofito els dos dies de retorn a Barcelona per deixar anar aquest garbuix compensatori.
Fa una temperatura insòlita (14º a les dues de la matinada) i, a l'hora de dinar, un sol esplèndid que ens estimularia a menjar a la terrassa encarada al sud si no fos perquè sabem que fosquejarà abans de la meitat de l'àpat. Aquest any, el plat fort és filet de vedella -18 minuts al forn a màxima potència perquè encara sanguegi i segellats de sagí-; abans i després, una corrua interminable de plats individuals i compartits que acaba amb neules i torrons i uns quants whiskys escocesos o americans. Els nebots reciten els seus versos, toquen la guitarra i canten; faig repetir dues actuacions perquè he gravat en vertical i calia fer-ho en horitzontal. La meva fillola ha incorporat uns versos en anglès que després ens tradueix. Els grans no recitem. Impaciència infantil perquè s'allarga la sobretaula i és ja l'hora del tió. Tinc la sensació que amb l'excusa de conservar les tradicions -o sense cap excusa- se'n fa un gra massa amb això del tió. El tió (al meu poble diríem el tronc de Nadal) és un acte lúdicocultural estrictament familiar que, com tothom sap, se celebra la nit del 24 de desembre; ara, però, els nens fan cagar el tió particular i col·lectiu: el del 24, a casa; el del 25 amb la família més extensa; el del 26 amb els cosins; abans, el de l'escola; el mateix 25, el de la plaça del poble... i segurament me'n deixo algun. Tions desnaturalitzats, sobreexplotats, eternament somrients malgrat els cops de bastó, que caguen a infants i adults, diarrea mental i material.
En fi, una festa molt bonica que he d'abandonar a les vuit perquè és la meva hora de passeig. A l'església actua una coral; em quedo una estona al carrer escoltant veus i música; el rector -amb qui ha fet la sobretaula?- arriba uns minuts tard i fa cara de culpable.
Sant Esteve
Plovisqueja i ha baixat la temperatura. Baixes i incorporacions: desaparició dels nebots petits i família i incorporació del nebots grans i família. Dinar -protagonisme dels canalons (massa lleugers?) i pollastre de pagès amb bolets- i sobretaula també llarguíssima. Avui fem el recitat els grans; finalment he decidit que els versos previstos no s'esqueien i trio aquells que acaben: "Galls i gallines,/ a poc a poc,/ que el nen no plori,/ coc corococ!" (emfatitzo el "coc corococ!" i tinc un cert èxit). Parlem de la immortalitat, que curiós: “Quan Matusala tenia cent vuitanta –set anys, engendrà Làmec. Després d’engendrar Làmec, Matusala visqué set-cents vuitanta-dos anys i engendrà fills i filles. Matusala visqué en total nou-cents seixanta-nou anys; i va morir.” No ens ho acabem de creure. Els meus nebots grans i jo marxem a les vuit. El gran, ara que fa vacances, començarà a treballar a la discoteca dintre d'unes hores; el petit se n'anirà a dormir. A la porta del carrer ens trobem una senyora que a penes coneixem però a la qual, impel·lits per la bona voluntat de les festes, desitgem bon Nadal; la senyora ens diu que no gaire, que s'ha passat molts estona preparant el dinar i que li han fallat mols parents; fem cara de circumstàncies. En una pausa de la pluja vaig a fer la volta al poble; tot i que hi ha una mica més de gent pel carrer, tinc la sensació que la majoria del personal és més surenya que jo, i que els autòctons -sargantanes covardes- es reserven pel sol del diumenge.
Dies de poca literatura i menys premsa en què, no obstant, m'ho passo bé rellegint les lleugeres i oblidades històries del pare Brown, les de The Innocence of Fhater Brown (bona lectura pel dia dels Innocents) en la versió en espanyol d'Alicia Bleiberg publicada a Alianza Editorial. Suposo que quan vaig llegir per primera vegada les aventures del pare Brown no vaig arribar a ser conscient que molt més interessant que l'enigma plantejat i resolt, sovint de manera relativament poc satisfactòria, el veritable plaer de la lectura s'havia de buscar en les intervencions del narrador darrere del qual apareixia l'autor, és a dir, el Chesterton sempre irònic i enginyós, dickensià, que mai no es podia estar de manifestar la seva ideologia. Un exemple de la narració “Las estrellas errantes”, que transcorre precisament el dia de Sant Esteve (el de l'”aguinaldo”, a Anglaterra, al menys quan ell escrivia):
-No le consiento que hable usted así -exclamó la joven, curiosamente ruborizada-. Sólo habla usted así desde que se ha convertido usted en... cómo se llama eso. Ya sabe a lo que me refiero. ¿Cómo se llama a un hombre que quiera abrazar al deshollinador?
-Un santo -dijo el padre Brown.
-Creo -dijo Sir Leopold, con una sonrisa altanera- que Ruby quiere decir un socialista.
-Un radical no es un hombre que vive de raíces -observo Crook, con cierta impaciencia- y un conservador no quiere decir un hombre que hace conservas de mermelada. Tampoco, les puedo asegurar, un socialista es un hombre que desea una reunión social con un deshollinador. Un socialista es un hombre que quiere que todas la chimeneas sean deshollinadas y todos los deshollinadores pagados por ello.
-Pero no le permitirá a usted -dijo el cura en voz baja- ser el dueño de su propio hollín.
Crook lo miró con interés e incluso respeto.
-Quiere uno poseer hollín
-Podría querer -respondió Brown, con aire pensativo-. He oído que los jardineros lo usan...
En fi, no continuo amb aquesta definició dels socialistes que, evidentment, ja és totalment innocent i anacrònica. Per cert, se m'acaba d'acudir: els que passeu per aquí ja heu descobert que el protagonista del darrer -ara ja o- Dimarts de sang era el pare Brown i la narració es titula “La creu blava”?
A les acaballes de desembre, tots els mitjans de comunicació i alguns particulars passen revista al conjunt de l'any. Que devia escriure jo, tal dia com avui de l'any passat? No ho sé, ni m'interessa especialment rellegir-me en aquest moment, i encara tinc menys interès a repassar com va anar l'any que tot just s'acaba; per dues raons, perquè, d'una manera més o menys imprecisa me'n recordo i perquè, tret de la literatura -certa literatura- i poca cosa més, encara em continua interessant més el present que el passat, per bé que el meupresent vingui del passat; del futur no en diré res, per si de cas.
Em fa l'efecte que avui, i això que només he escrit síntesis barroeres, m'he allargat més del compte. Suposo que la causa cal buscar-la en la desconnexió obligada de la meva estada al nord que em produeix mono d'internet i que aprofito els dos dies de retorn a Barcelona per deixar anar aquest garbuix compensatori.
24.12.09
nadales
Quins nervis! Queden poques hores i jo encara no tinc del tot clara la nadala que recitaré a taula. Com que m’he assabentat que aquest any se celebra no sé quin aniversari de la creació de la Generalitat –miracle de durada!- , he intentat triar alguna lletra més o menys de l’època, però l’únic que he aconseguit són versos del segle XV que suposo que ja serviran.
Havia pensat en una composició que comença així:
-O làs! Hi què.m faré?
ma sposa tinch prenyada;
De qui és, no.u sé.
La Joana, però, m’ha dit que recordi que hi ha nens i que no els interessarà gens saber els dubtes de sant Josep, i que la gent gran tampoc no estarà gaire disposada a resoldre l’enigma en un dia com aquest; una altra cosa seria si els presentés la proposta en una jornada feinera, en la qual tothom es troba disposat a resoldre els dubtes dels altres. La Joana té raó, així que vaig passant pàgines fins que trobo el que em sembla el poema ideal: una mena de cançó de bressol deliciosa que al mateix temps sembla que tingui la intenció de despertar el personal.
Lo ball balletes:
tocha manetes,
Si.us voleu despertar,
oireu cansonetes;
la Verga balla son fifill,
e diu-las tan pulidetas.
-Los àngels tòcchan laüts
e los pastorels las trompetas.
Mon fill, tot lo món és pau;
no ploreu, ta mal dixetas.
Mon fill, los sells màstran goigs
hoch e càntan los profetas;
Ysaÿas mena el ball,
e Josep tocha las tauletas.
Ara, mon fill, no ploreu;
sinó, no-us daré mamates,
car als infants ploradós
dóna’ls hom coragadetes.
Ara, mon fillet Jesús,
ara provareu les mametes,
car los bandols són strets
e no.us còbran les cametas.
Callau, lo meu para sant:
vengudas són les ninetes,
si fóssets un poch major,
jugàreu ab les ninetes.
Mon fill, Josep, és vingut
e ha.us aportadas juguetas,
e al caparó torrons,
e a la falda avallanetas.
Las mullers dels cavallés
vos apòrtan calzetas,
e, cant iran al marquat,
portar-vos an sabatetas.
Las mullers dels ciutadans
vos offéran gonaletes;
totas són obradas d’or,
e franges en las managuetas.
Las donas de gran val·lor
blanquas són dejús lo negra;
vos offéran de bon grat
totas las lurs amoretes.
Los capellans tots humils
vos offéran cansonetas.
Que en haquest part virginal
de vós, Déu, yo.m só feta.
Cançons nadalenques del segle XV, a cura de Josep Romeu i Figueras, Barcino, 1949.
Ara només em queda la feina d’actualitzar la lletra, perquè tal com l’he trobada em sembla excessivament complexa per recitar-la en la sobretaula endormiscada. Ai, ai, que queden poques hores i no sé si me’n sortiré! Potser em complico excessivament la vida: si ja faria amb quatre versets d’aquells que sap tothom, que la qüestió és passar-s’ho bé i no espantar el personal.
Bé, si funciona, ja us ho diré. Mentrestant, permeteu-me que us desitgi, com m’han dit a mi, un saborós Nadal , o festes d’hivern si sous escèptics i moderns i no us van les tradicions.
No sé si ve al cas, però m’encanta afegir als versos el regal d’aquesta poinsettia. Teniu-ne cura.
Havia pensat en una composició que comença així:
-O làs! Hi què.m faré?
ma sposa tinch prenyada;
De qui és, no.u sé.
La Joana, però, m’ha dit que recordi que hi ha nens i que no els interessarà gens saber els dubtes de sant Josep, i que la gent gran tampoc no estarà gaire disposada a resoldre l’enigma en un dia com aquest; una altra cosa seria si els presentés la proposta en una jornada feinera, en la qual tothom es troba disposat a resoldre els dubtes dels altres. La Joana té raó, així que vaig passant pàgines fins que trobo el que em sembla el poema ideal: una mena de cançó de bressol deliciosa que al mateix temps sembla que tingui la intenció de despertar el personal.
Lo ball balletes:
tocha manetes,
Si.us voleu despertar,
oireu cansonetes;
la Verga balla son fifill,
e diu-las tan pulidetas.
-Los àngels tòcchan laüts
e los pastorels las trompetas.
Mon fill, tot lo món és pau;
no ploreu, ta mal dixetas.
Mon fill, los sells màstran goigs
hoch e càntan los profetas;
Ysaÿas mena el ball,
e Josep tocha las tauletas.
Ara, mon fill, no ploreu;
sinó, no-us daré mamates,
car als infants ploradós
dóna’ls hom coragadetes.
Ara, mon fillet Jesús,
ara provareu les mametes,
car los bandols són strets
e no.us còbran les cametas.
Callau, lo meu para sant:
vengudas són les ninetes,
si fóssets un poch major,
jugàreu ab les ninetes.
Mon fill, Josep, és vingut
e ha.us aportadas juguetas,
e al caparó torrons,
e a la falda avallanetas.
Las mullers dels cavallés
vos apòrtan calzetas,
e, cant iran al marquat,
portar-vos an sabatetas.
Las mullers dels ciutadans
vos offéran gonaletes;
totas són obradas d’or,
e franges en las managuetas.
Las donas de gran val·lor
blanquas són dejús lo negra;
vos offéran de bon grat
totas las lurs amoretes.
Los capellans tots humils
vos offéran cansonetas.
Que en haquest part virginal
de vós, Déu, yo.m só feta.
Cançons nadalenques del segle XV, a cura de Josep Romeu i Figueras, Barcino, 1949.
Ara només em queda la feina d’actualitzar la lletra, perquè tal com l’he trobada em sembla excessivament complexa per recitar-la en la sobretaula endormiscada. Ai, ai, que queden poques hores i no sé si me’n sortiré! Potser em complico excessivament la vida: si ja faria amb quatre versets d’aquells que sap tothom, que la qüestió és passar-s’ho bé i no espantar el personal.
Bé, si funciona, ja us ho diré. Mentrestant, permeteu-me que us desitgi, com m’han dit a mi, un saborós Nadal , o festes d’hivern si sous escèptics i moderns i no us van les tradicions.
No sé si ve al cas, però m’encanta afegir als versos el regal d’aquesta poinsettia. Teniu-ne cura.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
