l'edat obscura

A vegades -moltes més vegades en els darrers temps-, penses que és una llàstima que la fragmentació en tantíssims camps del coneixement -podria dir cultura, però em sembla que hem de redefinir el terme- o de la informació i el fet que molts trobem múltiples interessos i perspectives dels dels quals mirar-nos i mirar el món, sovint inevitables maneres de sobreviure a l'hostilitat exterior i, també, interior, ens condueix a una atomització personal i social que ens fa incapaços de fer una llista de prioritats en tots els camps de la nostra curta història individual i col·lectiva.

Rellegeixo el paràgraf anterior i convinc amb mi mateix que ni els més fervents seguidors de la prosa humanista es perdonarien l'ús de tanta subordinació sense conclusions. Faig una pausa i m'autoabsolc sense judici per no dir res. Com s'absolen -i fins i tot es justifiquen- els de Bankia -i similars- i els qui l'han permès, els responsables de tots colors que continuaran fent vies d'alta velocitat o aeroports que canten un imperi absurd i inexistent...

M'aturo en els punts suspensius del paràgraf anterior perquè conec la inutilitat de continuar i diversificar. Al mateix temps, em sap greu compartir amb tanta gent aquesta inutilitat d'assenyalar camins inevitables de reaccions col·lectives i definitives.

Demà continuarem, incapaços de trobar cap artefacte explosiu terminal, continuarem parlant dels àtoms en una país dictadura encoberta i lleis dels més forts, on les combinacions de protons i electrons són d'una ineficàcia provada.

represa

Relaxació gairebé total -amb esquitxos econòmics des de la premsa- durant tres dies. Una novel·la llegida: El prisionero del cielo, que em sembla un llibre de quiosc de la Rambla, consideració que no és pejorativa, pensant que als quioscos de la Rambla ja no es troben més que novel·les de quiosc, si és que encara els queda lloc.

Constatació que el Ter té una tendència lenta però persistent a escorar-se al sud i que les seues platges meridionals són un laberint de canyes i troncs que foragitaran banyistes i atrauran altres faunes.

Ratificació que a Palau-Sator una part important de la població viu del turisme i que, malgrat tot, el temps modern conviu amb el de sempre, i els gats, espècie estranya als carrers de Barcelona, s'han adaptat perfectament a la velocitat (em plantejo si una o l'altra per al fotofília).

I el gat que em fa pensar en el carrer de la Mosca (o de les Mosques) on Toti Soler, segons diuen, va fent la seua música, i a qui em sembla veure, l'endemà, amb una maleta amb rodes baixant pel meu carrer.




Retorn a Barcelona perquè toca i perquè un excés de natura pot ser perjudicial per a la salut. Intent frustrat, encara en estat contemplatiu i més pendent de les imatges i les músiques, de retorn a l'escriptura.

intent d'aproximació a la poesia àrab clàssica

El carrer de l'Arc del Teatre és tranquil i poc transitat, com la Casa del Libro Árabe, situada a uns cent metres del principi, cantonada amb el carrer de Montserrat, on finalment vaig decidir entrar, simplement a mirar una mica i a saber una mica. Gairebé ho desconec tot de la literatura escrita en àrab i vaig pensar que qui fos que regentés la llibreria em podria fer de guia sense necessitat de recórrer a manuals. Asseguda en una tamboret amb un ordinador a la cadira de davant hi havia una noia jove amb un vestit clar i el cabell amagat. Només ella i jo. Li vaig demanar consell i un llibre concret, però de seguida vaig veure que a penes m'entenia i m'assenyalava les traduccions en els prestatges de la seua dreta i, a continuació, els originals en àrab -resulta curiós als profans veure com els lloms dels llibres en àrab mirant la dreta. Vaig observar, vaig fullejar -la noia repartia el seu temps entre l'ordinador i el meu seguiment- i al final vaig comprar una traducció al castellà de poesia àrab clàssica; per alguna cosa s'ha de començar.

No vaig voler estar-me gaire estona en aquesta primera visita, també segurament per no incomodar la noia silenciosa en el seu primer dia de feina a qui sobtadament havia entrat un estrany a casa seua, d'altra banda tan acollidora. Què li deu semblar aquesta ciutat a una noia procedent de Síria que només porta tres mesos aquí? En fi, potser amb el temps, quan ella parli amb una certa fluïdesa català -dubto que jo aprengui àrab- m'ho explicarà. Mentrestant, li desitjo pau i prosperitat. Espero que abans que el seu català sigui prou bo hagi parlat amb Mowafak Kanfach, el propietari de l'establiment per que m'aconselli per on continuar, si és que realment he començat.

No sé si vaig fer bé de triar els clàssics. Algú que volgués acostar-se a la poesia catalana en un sol llibre triaria una antologia de poetes medievals? Suposo que només si tingués intenció d'anar fins als poetes contemporanis. És veritat que després he descobert que a Internet es pot trobar força material: aquí o aquí, per exemple; i que tot és anar fent. Ja en parlarem.

Com ha evolucionat, per exemple, el concepte de poesia des que Ibn Rašīc (mort a Sicília l'any 1064), autor de Fonaments sobre poesia i crítica literària, va escriure més o menys:

La poesia és una bona cosa,
res no se li pot objectar.
Per poc que faci
s'emporta la tristesa del trist
i extreu amb subtilesa conclusions dels arguments.
Quantes mirades d'horribles en belles ha canviat.
Quanta cremor ha sufocat
en el cor ardent de l'enamorat.
Quanta clemència ha encès
en el cor esquerp i dur.
A quants poetes oblidats,
amb les portes tancades al consol,
l'apropà la seua llengua al rei coronat.
Ensenyeu, doncs, als vostres fills
la medicina que cura la vida.


Hi ha ara poetes islàmics que escriguin versos com aquests de Abū Nuwās (mort el 814)?:

A la pregunta: vols peregrinar a la Meca?
vaig respondre: “sí, quan s'acabin els plaers de Bagdad”.
Si no surto de casa l'alcavota o el taverner,
com vols que peregrini?

Bé, jo avui em sembla faré un pelegrinatge curt sense cerca de santedat que em portarà uns dies al nord.

telepolítica

Suposo que han explicat la notícia a mitges i demà hi haurà una rectificació o ampliació. Copio: La senadora socialista de la Entesa Iolanda Pineda ha acudido este martes al Senado con su hijo Narcís, de tan solo ocho semanas, para solicitar que la Cámara alta implante un sistema de voto telemático que facilite que los parlamentarios de baja por enfermedad grave o maternidad puedan cumplir con sus obligaciones y, al mismo tiempo, permanecer en sus casas. L'article continua aquí amb foto de la senadora i el fill, inclosa.

En llegir la informació, així, en primera instància, se m'han acudit dues consideracions que segurament són conseqüència de la meua darrera feina i que segur que tenen poc recorregut. En primer lloc he pensat que si algú està de baixa, el que cal es cobrir el seu lloc de treball; sempre que la feina que feia la persona absent tingui importància per a la bona marxa de l'empresa, és clar, i hi hagi substituts qualificats. En segon lloc, m'he vist a mi mateix a casa rebent una trucada de la directora del centre per preguntar-me, per exemple, si voto a favor o en contra de la jornada intensiva, que és l'única proposta a decidir en el Claustre que s'ha convocat. Bé, segur que jo tinc una opinió, però no tinc tan clar que la meua opinió no es pugui modificar després d'escoltar els arguments a favor i en contra de la resta de companys; o potser no, potser les meus conviccions són inamovibles, uf!; però en tot cas continuaria considerant que el meu deure és escoltar i actuar posteriorment. I si no és així, ja podem plegar de fer reunions.

Evidentment, el meu coneixement sobre el funcionament del Senat és molt vague... I sobre el Congrés, on diuen que ja es pot fer el que demana la senadora.

el plàstic transparent

No puc precisar quants anys fa que des dels supermercats ens van dir el que ja sabíem, que les bosses de plàstic eren un perill per al nostre entorn, per a la vida del planeta, per al futur de la humanitat. La notícia, com que no ho era -encara que pensàvem que s'havien aconseguit plàstics biodegradables que només de mirar-los es convertien en adobs- ens va agafar previnguts i vam estar disposats, a la força o de bon grat, a assumir que qui la fa servir la paga, no que qui la fa la paga. Els supermercats, i no sé si altres establiments , van començar a cobrar, amb suposats efectes dissuasius, les bosses a alguns cèntims -molt menys, tot s'ha de dir que els paquets de tabac. Algun establiment, al principi, en lloc de sumar restava de la compra: que has gastat tant i no vols bossa de plàstic? Doncs et descomptem tant. Aquests llocs aviat van claudicar perquè la seva possible bona fe es va veure superada per la realitat. Als supermercats, i altres establiments, se'ls en fot l'ecologia i el futur, avui la majoria pensa en l'avui i en el futur més immediat, a tot estirar en el balaç de final d'any. En el cas dels supermercats la cosa és clara, i no ho dic perquè dos, tres, quatre o cinc cèntims tinguin un efecte dissuasiu ridícul, a no ser el psicològic, sinó perquè en aquestes mateixes botigues on has de pagar la bossa -si en vols- en arribar a la caixa, resulta que et poden farcir de bosses de plàstic que, aquestes sí, deuen ser biodegradables: bossa de plàstic per al quilo de pomes, bossa de plàstic per als dos-cents grams de formatge que t'han tallat, bossa de plàstic per als quatre talls de tapa plana de la carnisseria... I encara, si vas a uns grans magatzems i del supermercat puges a la primera planta, bossa de plàstic monumental, perquè s'han acabat les petites, per al desodorant amb olor de primavera...


Avui, en una botiga de fruites i verdures del barri he vist un anunci sobre el tema que no he acabat d'interpretar bé o, més ben dit, que no acabo de saber què vol dir més enllà de l'advertiment econòmic. Les bosses -reutilitzables o no- són un pas endavant en la evolució humana o indiquen un cert grau d'involució? El color verd indica una major sintonia amb la natura? Tant és, a partir de l'1 de juny valdran dos cèntims. Tampoc no se sap, és clar si volen que tornis a fer servir les bosses de la botiga que valen dos cèntims o unes altres que et vendran més cares o unes bosses sense cap publicitat comercial aportades lliurement per cada client.

La botiga, com es pot llegir, porta l'exuberant nom de Carme Miranda. Un nom excessiu si tenim en compte que cap de les dependentes vesteix, ni de bon tros, com la Miranda original; i encara menys t'amenitza la compra com la genuïna cantant d'origen portuguès. Si fessin un esforç per assemblar-s'hi, diguessin els que diguessin els cartells, jo estaria disposat a pagar dos euros per cada bossa al menys un cop a la setmana, i en conec algun que no baixaria dels vint.

Disculpeu la publicitat, que no és cosa meua:

maleïdes gavines boges!

S'estimen a les roques
els irradiadors
amb les gavines boges.



Passeu pel Port
que és festa pagana!
Ara florien els pals boles d'or
i els mariners ubriacs tots cantaven:
Verge del Carme, doneu-nos l'amor.
...


Avui he passejat pel port, qui sap desitjant la florida de boles d'or, però el dia era ennuvolat i només hi havia els pals, sense mariners... Potser hi havia verges, però no ho pregonaven. Més tard passejaran els ubriacs, potser, amb altres cants.

Una gavina boja havia migpartit la testa rocosa d'en Joan. M'ha indignat. Després he pensat que ell -mirada bruna (absent), llavi de foc- ja ho preveia, que soc jo qui s'equivocava. Ell, que veu per sempre més les ones, i els vaixells, i la poca fusta que queda, i la noia, encara, d'espatlla ben nua i ben blanca, i la boira que espia el trepig... I qui sap si espera, una altra vegada, que l'estrenyi l'amada contra els seus béns...

Ell ja sabia que:


Res no és mesquí
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
-Avui, demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.


Però: Maleïdes gavines boges! A veure si l'Ajuntament en té més cura!

música de traspàs

Dissabte a la tarda vaig aprofitar la gratuïtat dels museus per passejar-me pel MACBA, i per la plaça dels Àngels; a l'exterior, com sempre;  l'interior, ple; com suposo que n'estaven la resta dels museus, encara que no sé si les cues eren tan llargues com les del Museu Egipci, que començava al carrer d'Aragó, imagino que amb uns visitants atrets no només per les col·leccions exposades, sinó també per la possibilitat de menjar algun plat exòtic de l'antiga civilització, calent o no, ara que les coses van maldades i els senys no cotitzen en borsa.

En el meu recorregut d'anada i tornada feia pena veure tantes botigues de negocis diversos que han estat ocupades en les darrers anys per establiments clònics, bé de cadenes comercials o de propietaris individuals; però encara fa més basarda, tot i ser conscient de la fugacitat del temps, veure botigues conegudes i visitades ara tancades i amb el rètol de ES LLOGA, ES VEN, ES TRASPASSA.

Al carrer Bonsuccés, ben prop de la Rambla, hi ha una botiga, encara en funcionament però amb el rètol del traspàs. Es traspassen el local, però no la botiga, és a dir, el gènera que vés a saber on col·locaran, si és que troben un lloc adequat o simplement un lloc; potser només continuaran amb la venda per Internet. A part de la sorpresa, em va enrabiar -moderadament, és clar- veure la desaparició d'Etnomusic, perquè encara que d'història relativament recent -va començar a funcionar l'any 1991-, aquesta disqueteria sobre tot de vell crec que té unes característiques singulars i, a més, m'agrada fer-hi una volta de tant en tant, encara que algunes vegades en surti sense cap disc. A Etnomusic vaig comprar no fa gaires anys un dels meus discos preferits, que havia tingut en vinil i que els anys i les audicions havien maltractat força. Vaig tenir una gran alegria de retrobar el que a mi em semblava un dels reculls musicals més bells -opinió sovint no compartida per altra gent- i més importants -torno al jo- des de diferents perspectives sentimentals, és a dir, evocadores.

En memòria diversa, també l'anarquista, deixo avui una de les seus cançons, que ja he pujat alguna altra vegada perquè em sembla bellíssima; no és la que tinc jo, però al menys s'hi aproxima, perquè penso que ha de ser una cançó coral i amb acompanyament instrumental elemental, que els qui la cantin vesteixin amb corbata és accidental, que ja sabem amb quina facilitat podem prescindir d'alguns signes. La música original és anònima, però més tard es va convertir en una melodia anarquista amb la lletra de Pietro Gori, i encara més tard va ser aprofitada, amb els canvis pertinents, pels feixistes italians. M'ha fet gràcia veure al Youtube un comentarista que l'havia convertida en cançó de bressol: questa canzone la canto a mio figlio di 10 mesi per farlo addormentare...ed è la sua preferita insieme a Geordie di De André ed a Fischia il vento...le stesse che mi cantava mio padre per farmi dormire...che bello... Ho he trobat fantàstic i adient si no només serveix per adormir-se. Ja es veurà si obté resultats en el futur.